Opinió

Samuel Paty, el preu d’ensenyar

Els fets: Samuel Paty, un professor de Geografia i Història, va ser decapitat divendres 16 d’octubre, a prop del seu institut de Conflans-Sainte-Honorine, una petita ciutat de la banlieue parisenca de perfil provincial. El professor estava a la diana de les crítiques de les xarxes socials des del 5 d’octubre, quan en una classe d’educació cívica va mostrar dues caricatures de Mahoma per debatre amb els seus alumnes de 4ème –l’equivalent francès al 2n de l’ESO (13-14 anys)– sobre la llibertat d’expressió i el cas del setmanari satíric Charlie Hebdo.

El seu agressor: un rus de 18 anys, d’origen txetxè, que gaudia de l’estatus de refugiat des què va arribar a França amb sis anys, i que estava en possessió d’un carnet de resident des del 4 de març passat. El jove, sense antecedents de radicalització islamista segons els serveis d’informació de la gendarmeria, va ser neutralitzat per la policia amb nou impactes de bala. Va tenir temps, no obstant això, de penjar en el seu compte de Twitter una foto de la víctima reivindicant l’assassinat com a “servidor d’Al·là”.

El context: un curs impartit per Samuel Paty sobre la llibertat d’expressió. El debat escolar, segons el fiscal general antiterrorista, Jean-François Ricard, va sortir ràpidament de l’aula. L’endemà, el pare d’un dels alumnes va publicar en el seu compte de Facebook la seva versió dels fets i una crida perquè el professor fos sancionat per “difusió d’imatge pornogràfica”.

Samuel Paty, que va presentar una denúncia per difamació, va negar davant la policia que hagués demanat als alumnes de confessió musulmana que aixequessin la mà i abandonessin l’aula. Va explicar que s’havia limitat a dir-los que no miressin les caricatures “en la hipòtesi que poguessin sentir-se ferits”. El professor va lliurar una còpia del material gràfic. El suport, segons el fiscal, mostrava dues caricatures: la primera, publicada a la portada de Charlie Hebdo després de l’atemptat del 7 de gener del 2015, amb la imatge de Mahoma, el text “Tot està perdonat” i el cartell “Jo sóc Charlie” a la mà; i la segona, amb el profeta nu i a la gatzoneta, i una frase: “Ha nascut una estrella”.

El “bressol de la República”

Fins aquí els fets que van abocar, onze dies després, a la decapitació del professor. “És alhora un ensenyant el que ha estat assassinat, però també la llibertat de pensar i d’expressió les que han resultat danyades”, va resumir el fiscal Ricard. Sí, Samuel Paty ha pagat un alt preu –la seva vida– per promoure el laïcisme en el marc de l’escola pública francesa, el “bressol de la República”, en una expressió encunyada en el seu moment per Lionel Jospin, exprimer ministre.

Aquest cas, que ha aixecat una onada de solidaritat amb el professor als carrers i places de les principals ciutats franceses, permet extreure diverses lliçons. La primera, la necessitat de preservar el paper dels mestres per fomentar el lliure albir dels seus alumnes, els ciutadans de demà. El laïcisme, és a dir, la defensa de la cohabitació de totes les religions, de tota manera de dubtar i de no creure, de l’agnosticisme a l’ateisme, ha de ser preservada enfront de tots els integrismes; no sols l’islamista.

Segon ensenyament: el cas d’aquest professor de Conflans-Sainte-Honorine ens mostra com un incident menor, amplificat per les xarxes socials, pot desembocar en una tragèdia. Com ha escrit el director de Le Monde, “abans de pagar amb la seva vida la seva cremor per transmetre la noció de tolerància, Samuel Paty va patir, en solitud, un calvari que concentra molts mals i derives de la nostra època. Va ser objecte de la caça a l’home a la xarxes socials”.

Tercer ensenyament: alguns dels conflictes lligats a la vida escolar ja no poden ser abordats solament intramurs, en mans d’uns mestres que no tenen els instruments per aturar la seva amplificació i deformació, com ha estat aquest cas, a través de les xarxes socials. “La nació, i cadascun dels seus ciutadans, ha d’involucrar-se de nou en la defensa dels seus docents, secundar-los en comptes de fragilitzar-los, defensar-los en comptes de criticar-los, per garantir que a França ningú morirà mai més per ensenyar”, concloïa el director de Le Monde.

Una reflexió que és aplicable a l’escola pública francesa i a la dels seus països veïns. Aquest cas ens alerta d’un context emergent en el qual els missatges d’odi sobrevolen també les aules. El risc és que l’autocensura s’acabi ensenyorint del discurs dels mestres, com és el cas ja d’altres col·lectius professionals. Es tracta del difícil art de saber conjugar la llibertat d’expressió, l’exercici de la qual és prevalent però mai innocu, amb la cultura del respecte a l’altre. Una tasca gens fàcil. Merci, professor Paty, per intentar-ho.

Rafael Jorba és periodista i va ser corresponsal a París de La Vanguardia. És autor dels llibres La mirada del otro. Manifiesto por la alteridad (RBA, 2011) i Catalanisme o nacionalisme. Proposta d’una nova laïcitat’ (Columna, 2004)