Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’odi és el sentiment profund de malvolença, aversió o repugnància cap a una persona o un grup. És de naturalesa emocional profunda, com una antipatia intensa i duradora i té, ja avui dia en el nostre entorn, una forta repercussió social.
Una és l’acceptació del discurs d’odi com a un fet habitual. Hem normalitzat una comunicació que fomenta, justifica i incita a la humiliació, la discriminació o la violència contra algú per múltiples motius. Pren forma amb insults, mentides, difusió d’estereotips negatius, justificació de greuges històrics i deshumanització de l’altre.
S’ha convertit en converses que ja no trobem només en la xerrameca d’una tarda de bar, sinó que formen part de comentaris en espais de treball entre col·legues de feina.
Els centres on treballem educadores, mestres i professorat en són un bon mirall: trobem discursos d’odi cap a una part de la població amb qui treballem per part de col·legues de feina amb qui compartim projectes educatius.
Perquè parlar obertament d’odi, ja no és tabú. Fins i tot pot considerar-se una tendència de temporada. Una temporada llarga i global de qui cap de nosaltres escapa.
Parlar obertament d’odi, ja no és tabú
Com reaccionem davant d’aquest odi cada vegada més quotidià? Com intervenim davant d’un diàleg amb connotacions racistes? Com demanem a una persona del nostre equip educatiu que canviï el discurs mentre està en horari laboral? Quina posició prenc davant un superior que fa comentaris masclistes? Com actuem davant d’una injustícia capacitista?
Com a professionals, tenim la responsabilitat d’intervenir i de tallar qualsevol discurs o comportament d’odi. Però ens fa por. Ens fa por quedar-nos soles davant d’un discurs que ha pres tot l’espai. Ens fa por perdre amistats i relacions cordials de treball, no saber rebatre arguments populistes, assenyalar amb el dit males praxis, posicionar-nos al costat dels més febles… I amb aquest temor, aconseguim l’efecte contrari: cedim més espai discursiu a les fòbies.
Una qüestió complexa és decidir si parlem o no parlem de l’odi. La por ens paralitza, i tendim a preferir el silenci. Però quan l’odi té el discurs i l’escampa nosaltres no podem no parlar-ne. Per què qui coneixerà l’alternativa?, qui sabrà que hi ha un gran nombre de persones que no estan d’acord amb aquest discurs que ha pres la paraula i l’altaveu?
Quan l’odi té el discurs i l’escampa nosaltres no podem no parlar-ne
Necessitem estratègies per vèncer la por i recuperar l’acte de responsabilitat que tenim com a educadores per garantir els drets i la dignitat a tothom. Des de la Coordinadora, hem començat a utilitzar-ne algunes:
La primera, la de reconèixer que no aconseguirem fer canviar les idees a ningú. Som persones adultes i diverses en ideologies i ens agradi o no, totes poden ser legítimes. Però quan aquestes ideologies són nocives per a la convivència o inciten a la discriminació i a l’odi, hem d’evitar que s’expandeixin. Això vol dir, impedir que el discurs prengui més espais dels que ja té, i aconseguir separar el que ha de ser una conversa privada d’una conversa en un entorn de treball educatiu.
No ens ha d’espantar demanar a una col·lega que segons quin tipus de comentari, no es comparteixi en l’entorn de treball, i demanar-li de “guardar-se’l” per a quan estigui en un entorn privat.
Tots els centres tenim un reglament de règim intern, un codi ètic o unes normes d’organització i funcionament que fan referència al respecte, dignitat i formes concretes de convivència als que ens podem referir quan demanem a algú de tallar la conversa.
La segona ens demana corregir un error que comentem sovint quan parlem amb algú que té aquest discurs: admetre que no és una persona ignorant i que no està desinformada. És, molt probablement, una gran professional amb grans sabers i informació, però amb desconeixement de com funciona la crisi capitalista i les estructures econòmiques que la generen. Per això, el seu discurs queda només en la crítica i recerca de culpables dels efectes d’aquest funcionament global: l’odi a l’alteritat i a la pobresa.
Quan veiem una acció que fomenta l’odi, tenim l’enorme responsabilitat de desacreditar-la
La darrera és la de deslegitimar la violència. Quan veiem una acció que fomenta l’odi, tenim l’enorme responsabilitat de desacreditar-la. Si no ho fem, legitimem el discurs i les ideologies que l’acompanyen, engrandint i expandint encara més aquest odi que volem erradicar.
En aturar l’acció, aturem l’agressió i protegim la víctima: és a dir, fem la nostra feina, per la que ens paguen a final de mes, i per la que vam escollir la nostra professió.
Aturar els discursos d’odi en el nostre entorn laboral és una obligació moral per a qualsevol persona educadora.
Prendre consciència de quines són les causes reals de la pobresa, les migracions i les vulneracions de drets com el de l’habitatge o la feina digna ens ha de venir per defecte com a educadores.
Entendre com funciona el capitalisme, quins valors defensa i quines conseqüències té en els drets de les persones i la convivència als barris ha de ser un esforç que hem de procurar fer, per responsabilitat professional.
I quan sentim un discurs d’odi a l’entorn laboral, hem de ser valentes i buscar la complicitat de l’equip i, a poc a poc, fer-nos valdre per retornar al reducte més llunyà els sentiments profunds de malvolença, aversió o repugnància que avui, han pres els carrers… i les aules.
