Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Abans”… però quan? Seria molt necessari precisar el moment exacte al qual es fa referència amb aquest adverbi de temps tan inconcret. Els nostàlgics de l’escola del passat acostumen a ser apocalíptics quan analitzen el present i fan prediccions de futur, i el seu pessimisme es basa, sobretot, en el record d’un temps aparentment irrecuperable en què el sistema educatiu funcionava raonablement bé.
Centro la cerca en el període 1976-2000. Descarto els anys anteriors, atès que imagino que l’enyorança no comprèn el període franquista, i els posteriors, ja que al segle XXI la pèrfida LOGSE estava totalment desplegada i s’entèn que ja anava tot de mal borràs. Per força, aquesta edat d’or de l’educació a la Catalunya moderna s’ha de situar en algun punt de l’últim quart del segle XX.
Per al meu exercici d’arqueologia educativa m’endinso en l’hemeroteca de dos dels principals diaris que van explicar l’actualitat catalana d’aquells anys: La Vanguardia i l’Avui. Ara per ara, descarto les fonts orals i em centro en aquests jaciments de paper. És una aproximació incompleta, ho sé, però espero poder treure’n ja algunes conclusions.
Començo buscant aquell moment en què el jovent supurava saviesa i inquietuds culturals. Primera sorpresa: durant els setanta i primers vuitanta una de les preocupacions socials era l’alt índex d’analfabetisme a la societat catalana, que segons alguns càlculs es podia situar en el 7% de la població. També ensopego amb un article de Néstor Luján, notori bon vivant i influencer de l’època, en el qual lamenta que a la televisió nens i grans exhibeixin sense pudor la seva ignorància sobre fets tan elementals com el mar on desemboca el Guadalquivir o el nom de la batalla on Cervantes va perdre el braç.
Potser infants i joves no eren tan il·lustrats com crèiem, però no es ficarien en tants embolics com ara… Ai, espera!
Val, però quan eren a escola serien més aplicats, em dic. O no tant. En una notícia del 1983 a l’Avui s’informa dels problemes de salut mental en alumnes que no obtenen el graduat escolar (30%) o que no superen el primer any del BUP (gairebé la meitat!); em crida l’atenció el complement de la nota, on s’explica que la Generalitat proposa fugir de l’excés d’academicisme i anar cap a un ensenyament individualitzat. Fa 43 anys i encara no sabem fer uns PI que siguin útils!
Més sobre alumnes aplicats: La Vanguardia el 1995 es fa ressò d’un estudi de la Fundació Bofill, segons el qual el 40% dels qui acaben l’EGB (el que avui seria 2n d’ESO) són considerats com a “conflictius” o “limitats sense expectatives”.
La comprensió lectora d’aquells moments tampoc no és tan excelsa com podríem esperar, o això és el que es dedueix d’un article publicat el 1988 a l’Avui per dos mestres. I es parla de “baix rendiment escolar” ja abans de la invenció de PISA i en un context d’immigració irrisòria, mentre el president de la Generalitat no es talla a l’hora de repartir les “culpes” a tres bandes.
Espero, si més no, trobar aquell moment que les aules eren una bassa d’oli. En contraposició a les d’ara, per suposat. Però diverses notícies i reportatges em diuen el contrari. Alumnes desafiants, o amb actitud violenta, classes que triguen 15 minuts a arrencar… M’impacta especialment una notícia del 1996 on s’explica que s’ha incorporat la figura del guàrdia jurat a quatre instituts de Barcelona on la conflictivitat és especialment elevada.
El prestigi del docent, allò que sempre sentim que s’ha perdut i cal recuperar, havia d’estar en màxims durant els vuitanta i noranta, imagino. Doncs no. En un article del 1986 a l’Avui, el professor Jaume Sarramona (que, quaranta anys després, continua al peu del canó) ja comença dient que el prestigi social dels mestres està en hores baixes. Anys més tard, el conseller del ram coincideix que la societat no valora prou la seva tasca. I en un reportatge del 1998 l’autor assumeix que la “crisi d’autoritat a les aules” és en part a causa del fet que els docents han estat desposseïts “d’autoritat i prestigi social”.
Però què se n’ha fet dels temps de glòria? Ja no sé per on tirar. Potser hi va haver un moment d’abundància de recursos?… Més aviat el contrari.
Les ràtios?… Tampoc. De fet, eren més altes. Amb les dades d’inici de curs, que són fàcils de trobar a l’hemeroteca, es pot veure com als vuitanta hi havia un terç menys dels alumnes actuals, però també menys de la meitat del professorat actual. La LOGSE les va baixar i es va trigar tot el que es va poder a aplicar-la.
L’oferta de places?… Tot el contrari: en faltaven, en especial a la postobligatòria i l’escola bressol públiques, on la situació era dramàtica.
Em sento perdut. O potser no tant. Potser m’ho esperava. O potser és que la premsa sempre tendeix a ressaltar els problemes i amagar els èxits. O potser no estic entenent que els problemes d’ahir i els d’ara són de diferent magnitud malgrat la similitud de l’alarma en els titulars. O potser és que aquells temps gloriosos que cerco no els trobaré mai, perquè tenia raó Eduard Punset quan assegurava, amb el seu somriure sorneguer, que “qualsevol temps passat va ser pitjor”.
Un moment. Repassant les dates de les informacions que més m’han cridat l’atenció m’adono que no tinc res dels anys 1990, 91 i 92. Hipòtesi: serà aquest el trienni d’or de l’educació a Catalunya?
Caldrà seguir buscant. S’accepten idees.
