“L’abús sexual és el pitjor que li pot passar a un nen, perquè tu de petit pots comprendre moltes coses, però l’abús sexual no el pots entendre, no saps què t’està passant i no comences veure que allò que t’ha passat no és normal fins que ets més gran. L’abús fa molt de mal a la persona que el pateix, i per això és tan important en primer lloc fer prevenció, però també detectar-lo el més aviat possible, fer justícia el més aviat possible i reparar el mal el més aviat possible, d’aquí la importància que treballéssim conjuntament”.
Així s’explica Ester Cabanes, directora general de la DGAIA (la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència), que coordina des de fa dos anys un equip de treball interdepartamental per millorar tots aquests procediments relacionats amb aquest infern invisible, que en els darrers anys ha aflorat a partir de denúncies per agressions que van tenir lloc en el passat a centres educatius de titularitat religiosa (la major part), però que, de fet, es produeixen sobretot en l’àmbit domèstic. “En un 90% els casos que ens arriben són intrafamiliars, l’agressor acostuma a ser algú de l’entorn familiar de la víctima”, afirma Cabanes.
El nou model que es va començar a gestar fa dos anys s’ha traduït, per ara, en la primera Barnahus catalana (i, de fet, la primera a tot l’Estat): un centre amb aspecte de ludoteca, sobretot pel que fa al mobiliari de les diverses habitacions, situat a Tarragona, en el qual un equip pluridisciplinar (un tàndem format per un treballador social i un psicòleg) rep a la presumpta víctima de l’abús i la seva família, i fa tot el treball que cal fer per conèixer el seu cas a fons. Entre altres coses, allà s’hi fa també el que es coneix com a prova preconstituïda, que és la declaració judicial del menor a partir d’una xerrada amb un tècnic especialitzat del Departament de Justícia que va introduint les preguntes que volen formular el jutge, el fiscal i els advocats.
La Barnahus estalvia a la víctima el que en termes clàssics seria un interrogatori, igual que li estalvia el llarg i penós recorregut per diverses instàncies d’aspecte hostil (com són els jutjats, comissaria, hospital, serveis socials…), ja que són aquests altres professionals (policies, funcionaris de justícia, psicòlegs clínics) els qui es desplacen a “la caseta”, com l’anomena Cabanes, i el mateix fan totes aquelles persones que envolten la vida del menor i poden ajudar a conèixer-lo millor. “Els nens no arriben tots sols a la DGAIA –recorda Cabanes–, hi arriben per mitjà dels mestres, els pediatres, les infermeres, el monitor del lleure, l’educador del centre obert…”
En aquesta gestació hi han participat cinc Departaments de la Generalitat (Treball, Afers Socials i Famílies, del qual penja la DGAIA, que ha liderat el projecte, amb Educació, Salut, Justícia i Interior), i ha comptat amb la col·laboració de l’ONG Save the Children, que de fet és la que venia promovent feia temps aquest model, que funciona amb èxit des de fa una vintena d’anys als països nòrdics. També ha comptat amb el suport de la Fundació “la Caixa”, la qual ha promogut un cicle de conferències, taules de diàleg i tallers al llarg de l’últim any del qual ha sorgit un informe, Cap a la Barnahus, on es recullen les principals idees i propostes de millora que han sorgit d’aquest cicle.
74 casos en mig any al Camp de Tarragona
En realitat, Barnahus és el nom islandès, l’oficial ara mateix és “Unitat integrada d’atenció a infants i adolescents víctimes d’abusos sexuals”. I té una part visible, que és la caseta i els seus professionals, i “una altra que hi ha al darrere, que és una comissió que tenim a Tarragona en la qual hi ha representants de tots aquests departaments, i a més hi ha una magistrada, una fiscal i un membre de l’Institut de Medicina Legal i Forense, aquest grup és el que fa que la unitat tiri endavant i que tots seguim la mateixa línia”, comenta la directora general.
La dada –esgarrifosa– és que per la Barnahus hi han passat ja 74 infants i adolescents des de l’abril. Formalment les instal·lacions es van inaugurar a finals de juliol, però, en el context del confinament i el risc d’increment d’aquests casos, la unitat ja va començar a operar uns mesos abans. 74 casos, tenint en compte que aquesta unitat només dona servei als que tenen lloc al Camp de Tarragona, dels quals la meitat són infants i l’altra meitat adolescents, i dels quals hi ha moltes més nenes (52) que nens (22).
Per Cabanes, aquest desequilibri té una explicació: “Un abús sexual és un procés de seducció, i que no és d’un dia per l’altre. «Vine aquí, jo t’estimaré com ningú t’estima, ets la meva princesa…», això és el que fa que sigui molt més complicat de descobrir que, per exemple, una agressió física. Però és que a més, en el cas dels nois encara és més difícil, no només perquè els costa més d’admetre que han estat abusats sexualment, sinó perquè apareix el sentiment de culpa i de dubtes sobre la identitat sexual, «em titllaran d’homosexual i diran que és culpa meva»”. Pràcticament el 100% dels abusadors sexuals de menors són homes.
Què pot fer l’escola?
El treball de coordinació interdepartamental ha de servir no només per tractar els casos amb més humanitat quan arriben, sinó també per millorar la detecció i la prevenció. En aquest punt hi té un paper important l’escola, i d’aquí que s’està treballant en dues línies: donar eines als mestres i tutors perquè tinguin més capacitat d’identificar els símptomes d’un possible cas d’abús sexual, ja que l’experiència diu que en la major part de casos la sorpresa és majúscula fins i tot pels qui coneixen l’infant i la seva família, i analitzar com aquesta temàtica pot arribar a les aules. “És un fet tan horrorós que no tothom està disposat a parlar-ne”, diu Cabanes.
Encara hauran de passar uns mesos, potser un any, perquè aquest model es pugui estendre a la resta del país, ja que abans els seus estàndards han de ser avaluats i aprovats per Promise, una organització d’Estats europeus que aposten aquest model d’abordatge, i al qual s’hi ha sumat Catalunya, per ara en període de prova. Paral·lelament, l’agència pública Ivàlua està també avaluant el procediment i l’impacte de la unitat. Un cop se superin aquests exàmens, la previsió és que es creï una unitat integral a cadascun dels territoris en què es divideix la DGAIA, que són Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida, Girona, Barcelona ciutat, Barcelona metropolitana i Barcelona comarques, si bé, segons comenta la directora general, “aquí la implementació serà més ràpida, ja que la coordinació ja l’estem construint ara en tots aquests territoris”.
