S’anomena ràtio el quocient entre el nombre d’alumnes i el docent. Al nostre país, en general, són força altes i no segueixen criteris psicopedagògics, organitzatius o didàctics. Estan condicionades, bàsicament, per motius econòmics perquè tots sabem que la inversió en educació no és suficient i en aspectes com aquest es nota. Les ràtios elevades requereixen menys inversió que les baixes, sobretot… perquè com menys alumnes per aula, més docents necessita un centre educatiu.
Quan es parla de la ràtio màxima, de la mitjana, de la normal, etc. de vegades el que es diu des de l’administració és una mica pervers. La tècnica utilitzada és la mitjana general, que barreja dades numèriques de zones geogràfiques molt diferents i dóna resultats enganyosos, ja que hi ha àrees molt despoblades i altres (sobretot grans nuclis urbans) molt massificades, per la qual cosa aquesta mitjana dona xifres reals però no significatives. També es combinen centres públics i privats concertats, i les realitats també són distintes. Si en un edifici de quatre habitatges una parella té quatre fills i els seus tres veïns no tenen cap, la mitjana és un fill per família. Les dades tractades així donen una informació falsejada.
Com més alta és la ràtio, com és obvi, més complicat és per al professor atendre de forma personalitzada als alumnes. Malgrat l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) sosté que baixar la ràtio no és un mecanisme suficient per augmentar la qualitat de l’ensenyament, a ningú se li escapa que és molt més fàcil millorar-la si un mestre té menys alumnes a la seva aula. L’OCDE és una organització que té per objectiu promoure polítiques que afavoreixin la prosperitat, la igualtat, les oportunitats i el benestar de totes les persones… i en l’entorn educatiu i és molt coneguda per les proves PISA.
Puc estar d’acord en l’afirmació de l’OCDE que “només baixar la ràtio” no augmenta automàticament la qualitat. Està clar! El concepte de qualitat educativa és molt complex i requereix la posada en marxa de tot un conjunt d’estratègies, que impliquen totes elles inversió econòmica: millorar l’accés a la professió docent, una formació inicial universitària més competencial, augmentar les possibilitats de formació permanent dels mestres, optimitzar l’ús d’espais i materials, lideratge en els equips directius, autonomia pedagògica del centre, etc. però insisteixo, baixar la ràtio també és molt important i sobretot en els primers trams d’edat.
Al primer cicle d’educació infantil, Catalunya té una de les ràtios més altes d’Europa. A una llar d’infants podem trobar a l’aula de menors d’un any fins a 8 infants, a l’aula d’un a dos anys, 13 infants i a l’aula de dos a tres anys, 20 infants. Sembla increïble, oi? Una educadora (sola) amb 20 infants de 2 a 3 anys a l’aula o al jardí de l’escola… educar i tenir cura de tantíssims nens i nenes és gairebé un repte que està a l’abast de molt poques persones. Al damunt, socialment, professionalment i econòmicament és una tasca poc valorada! Les necessitats d’un infant de 25 mesos són molt diferents de les d’un de 34 i tenir-los barrejats és complicat. És per lligar-se bé les espardenyes!
Al segon cicle d’educació infantil, on s’atenen infants de 3, 4 i 5 anys la ràtio màxima és de 25 alumnes, com a educació primària. El problema és el de sempre: l’educació infantil pateix un greuge comparatiu respecte a les altres etapes del sistema educatiu i en el cas de les ràtios del parvulari, també.
No és comparable atendre en una aula 25 infants de tres anys a tenir 25 de nou o deu anys. Malgrat que és cert que totes les edats tenen les seves dificultats, no és comparable, la dependència de l’adult, la capacitat d’atenció sostinguda, d’escolta, els hàbits de treball que tenen uns i altres. Els mestres d’infantil tenen moltes dificultats per atendre’ls com els agradaria. Aquestes ràtios són desproporcionades i no estan pensades en les necessitats dels nens i nenes.
Les diferències de ràtio màxima entre una aula de dos anys i una altra d’onze anys només és de cinc infants. Les necessitats d’uns i altres són incomparables. Ho sento, això no està ben organitzat, cal que l’administració s’hi posi. Els primers anys d’escola són els més importants, els més decisius… i amb unes ràtios més baixes podrem ser més exigents amb els mestres.
A primer curs de la facultat, al grau d’Infantil he tingut a classe més de 100 estudiants i la veritat, el grup es gestiona perfectament. Està clar que si tens la meitat o menys, pots fer activitats diferents, més pràctiques i participatives, perquè la gestió d’un grup classe depèn de diferents factors però un d’ells és el nombre. Les ràtios tenen molt a veure amb aspectes maduratius i a ningú se li escapa que a més maduresa i autonomia de l’alumne en general, menys atenció personalitzada necessita. Tothom entén, però, que les ràtios a la Universitat o a l’educació superior permeten un màxim d’alumnes per grup que en etapes inferiors és impossible.
Com es resol això a l’etapa infantil? Doncs des de fa ja molts anys (m’atreviria a dir des de sempre) els mestres amb actitud innovadora i creativa organitzen i utilitzen metodologies flexibles que permeten, de vegades amb la intervenció d’altres companys o no, organitzacions innovadores com projectes, tallers, racons, ambients de lliure circulació… ocasions on els infants poden experimentar i aprendre en grups més reduïts que la ràtio estipulada. El salt qualitatiu que proporcionen aquestes metodologies flexibles afavoreixen primer de tot a l’infant, i després al mestre.
Ara amb la covid19 moltes d’aquestes metodologies s’han esvaït o en el millor dels casos trontollen, i caldrà tornar a començar a recuperar-les quan tot això acabi. No estic segur que es pugui tornar amb facilitat al punt on érem, i la veritat, valdria la pena. Els nens i les nenes de l’etapa infantil no són com els de primària, necessitat d’unes metodologies diferents, d’una flexibilitat organitzativa, unes adaptacions en els espais i els temps que ara mateix estan en perill i és una llàstima.
La situació actual és excepcional, i les mesures que s’han pres són temporals. Ara bé, la corda sempre es trenca per la part més prima, i alguns sabem quina és.
