Probablement, una de les autores més interessants del segle XXI sigui la francesa Chloé Cruchaudet (Lió, 1976). Diplomada en estudis d’animació, on ha realitzat diversos treballs, ha destacat com a autora completa (guió, dibuix i color) de novel·les gràfiques autoconclusives, a les quals ha dedicat diversos anys a cadascuna, realitzant en totes les seves publicacions un treball minuciós de recerca, en tractar-se d’adaptacions, biografies i/o inspirant-se en fets reals, totes de temàtiques molt diferents entre si. El seu treball meticulós i conscienciós, i el temps necessari per dedicar a la producció d’una obra d’aquesta magnitud, imposa que el tema escollit sigui realment apassionant. I el seu darrer treball traspua aquesta qualitat en diversos sentits.
Es publica en un únic volum, l’abril del 2024, la novel·la gràfica Céleste i Proust (Céleste. Bien sûr, monsieur Proust, 2022; Céleste. Il est temps, monsieur Proust, 2023), en castellà pel segell Lumen, del Grupo Editorial Penguin Random House, amb traducció de Fabián Rodríguez Piastri, i en català per l’Editorial Finestres, amb traducció de Marta Marfany. Publicada originalment en dos volums a França, Chloé Cruchaudet va voler aportar la seva contribució particular a les celebracions del centenari de la mort de l’escriptor Marcel Proust (1871-1922) amb una novel·la gràfica que s’inspira lliurement en l’autobiografia de Céleste Albaret (1891-1984), Monsieur Proust (1973), compilada en el seu moment per l’escriptor, periodista i traductor, Georges Belmont (1909-2008), que recollia les més de setanta hores d’entrevista que li va fer durant cinc mesos, els àudios de la qual estan disponibles a la Biblioteca Nacional de França. Monsieur Proust es va publicar en castellà l’any 2013 per l’Editorial Capitán Swing, amb traducció d’Esther Tusquets i Elisa Martín Ortega, que incloïa una introducció de Luis A. de Villena, traductor de l’obra de Marcel Proust, i un dels experts més importants en l’escriptor francès.
La inspiració va arribar a Cruchaudet un dissabte al matí, realitzant les tasques domèstiques a casa seva mentre escoltava la ràdio. Al programa sintonitzat es va sentir precisament un d’aquells àudios de Céleste Albaret, a qui no coneixia. De fet, ningú no la coneixia durant cinc dècades, fins que algú va descobrir una entranyable dedicatòria que Marcel Proust li havia escrit en un llibre. Descobrir qui era aquesta persona donava sentit a les nombroses notes que es conserven de l’escriptor, que fora de context són inintel·ligibles, fins que van entrevistar Céleste, i aquesta va accedir a explicar la seva peculiar història, en part com a resposta a les moltes barbaritats que es deien de l’autor. I va decidir fer-ho en el moment adequat, després de mantenir durant dècades la seva discreció: se celebrava el cinquantenari de la mort de Proust.
Céleste i Proust explica l’experiència de Céleste Albaret durant els nou anys que va tenir cura de Proust. Primer com a missatgera, més tard com a governanta, després com a companya i ajudant inseparable. Després de la seva mare, va ser la persona que més va influir en la seva vida. Una vida caracteritzada per la seva delicada salut, malgrat que una mica hipocondríac, molt maniàtic, i que quasi no va sortir de la seva habitació durant llargs períodes de temps. L’horari canviat de l’escriptor, prolífic de nit mentre descansava durant el dia, va fer de Céleste una guia i ajudant pràcticament les 24 hores del dia cada dia de la setmana durant anys.
Proust era un “dandi” que vivia de rendes, cosa que li permetia una vida acomodada (tot i que al relat assistirem a una mudança cap a un apartament més petit, obligat per les nombroses despeses que li suposava aquesta primera residència). La novel·la gràfica ens mostra la part més humana i vulnerable de l’autor, en descriure les seqüències seguint els records de Céleste, cosa que ens permet descobrir el procés creatiu d’un geni literari com Marcel Proust, quelcom poc habitual.
Encara que resulti extremadament interessant, també és cert que el descriu sovint com a capritxós, fràgil, consentit i insegur, tot i que el seu tarannà sigui exactament el contrari, sobretot quan tenia claríssim que havia de ser el proper Prix Goncourt, un premi de gran prestigi atorgat per primer cop el 1903 i que ha arribat fins als nostres dies, reconeixent la qualitat literària d’una obra en qüestió. Proust l’acabaria guanyant l’any 1919 pel seu cèlebre A l’ombra de les noies en flor (À l’ombre des jeunes filles en fleurs, 1919), que corresponia al segon volum de la seva monumental obra A la recerca del temps perdut (À la recherche du temps perdu, 1913-1927).
Cruchaudet reconeix que va dedicar un any i mig a llegir l’obra de Proust, la majoria, per cert, publicada a títol pòstum. Aquesta immersió en l’obra de l’autor fa que la novel·la gràfica estigui impregnada de petites referències que els lectors de les novel·les sabran apreciar i reconèixer. L’autora aconsegueix transmetre amb els seus dibuixos les sensacions que vivien els personatges, a les seves respectives dependències o durant els seus passejos per la ciutat, dotant d’una textura singular les vinyetes, i reconeixent el lector l’ambient, les olors o els silencis. També el sentit de l’humor que destil·laven les converses entre tots dos, que dona una idea de la complicitat que hi havia entre ells.
Céleste Albaret va arribar a la vida de Proust amb vint anys, poc després de casar-se i d’arribar a la gran ciutat des del camp, reconeixent que no només no li agradava netejar o cuinar, sinó que no ho sabia fer. El seu marit era xofer esporàdic de Proust i va proposar que la seva dona fos la persona que pogués fer els encàrrecs (portar paquets per la ciutat, la majoria amb els textos que havia escrit a la nit). Posteriorment, després de la marxa del majordom, es convertiria en el seu assistent personal, amb una relació molt íntima i estreta, gairebé una relació filial, tenint en compte el caràcter homosexual de l’escriptor.
Proust era asmàtic des de la infància, i no permetia que es netegés la pols de les estances sense el seu permís previ (que s’intueix que no el donava gaire sovint), i la seva intensa activitat nocturna exigia un silenci absolut diürn a l’apartament. Probablement anorèxic, tampoc li suposava una gran feina com a cuinera. Però Céleste es va convertir en la persona que l’animava a continuar treballant, respectant les seves exigències, i contribuint a la disciplina autoimposada de l’escriptor, essent la seva ajudant en les nombroses correccions que realitzava a la seva obra. Céleste va ser la qui li va proposar enganxar fulls amb les correccions a les pàgines originals, per facilitar el treball a l’editorial abans de la seva publicació. Els curiosos manuscrits que encara es conserven mostren aquesta disposició com d’acordió, mostrant els nombrosos canvis realitzats, exposant en tota la seva esplendor el procés creatiu iteratiu de Proust, que va revolucionar la gramàtica en el seu moment, i que tant ha influenciat les generacions posteriors d’escriptors.
La relació era tan intensa en tots els sentits, i extensa al llarg del dia i de les setmanes, que probablement va provocar a Céleste la síndrome del treballador cremat, producte d’un estrès prolongat, que es va manifestar en un esgotament físic i mental que va arribar a provocar la seva renúncia a la feina. Poc després, va tornar a sucumbir a la sol·licitud de Proust que tornés, això sí, amb noves condicions i una ajudant (la mateixa germana de Céleste), que va alleugerir durant anys aquesta intensitat perpètua. La novel·la gràfica també ens presenta dos mons de gran contrast, dues classes socials diferenciades, les barreres de les quals s’esvaïen en la intimitat de la cambra de l’autor. Només cal recordar un dels costums que tenien, quan l’autor li llegia al llit el que havia escrit, mentre ella escoltava dreta o asseguda en una cadira, mai al mateix llit on jeia Proust.
Un dels reptes que es va proposar Cruchaudet va ser el de dibuixar a Proust sempre una mica per sobre de Céleste, emfatitzant les expressions corporals, disminuint el text de les vinyetes, que mostren perfectament el que va succeint i com es va construint a poc a poc la relació íntima entre tots dos. Tot i que el mateix Marcel Proust li va dir a Céleste que podria escriure un llibre sobre la seva vida al seu costat, després de la mort de l’autor, Céleste i el seu marit es van dedicar a regentar un petit i modest hostal a París, aprofitant els estalvis que tenien, tenint en compte que el sou de Céleste havia estat molt generós durant anys. Aquesta discreció només va ser trencada cinquanta anys després de la mort de l’escriptor, a la ja comentada publicació de la seva biografia.
Cruchaudet va decidir que la protagonista de la seva novel·la gràfica seria precisament Céleste, que la coneixem a través dels àudios, de la seva biografia transcrita i de les nombroses notes que li deixava Proust com a indicacions, de vegades amb paraules d’ànim o crítiques o ordres concretes. Se’n conserven centenars d’aquestes notes de paper. Tota aquesta documentació i el treball de Cruchaudet permet conèixer la figura de Céleste Albaret, una persona fonamental a la vida de Marcel Proust (l’escriptor va deixar anotat que fos ella qui li tanqués els ulls en morir), que va romandre oculta durant cinquanta anys, i de la qual va arribar a realitzar-se una pel·lícula quan encara era viva: Céleste (1980), dirigida per Percy Adlon.
La invisibilitat de la contribució de les dones als processos creatius es va posar de manifest quan, en la celebració del cinquantenari de la mort de Marcel Proust, es va realitzar un congrés d’experts i investigadors sobre la seva obra, i van convidar el periodista que havia transcrit els àudios de Céleste, en lloc de convidar-la a ella directament. No siguin com aquests suposats experts i llegeixin la novel·la gràfica Céleste i Proust, de Chloé Cruchaudet, i comprovaran com els genis també necessiten ajuda, i com aquesta, sovint, prové d’una dona.
