La primera. Passa la vida, avança la minutera del rellotge i en els temps que corren es constata un panorama amb presència de pobresa i fam, guerra i terror, refugi i immigració, tanca i frontera, por i (in)seguretat, globalització i localització, obsessió econòmica i estafa bancària, deute i austeritat, corrupció i descrèdit en la política, atur i precarietat, explotació i exclusió, sequera i empitjorament climàtic, ineficiència energètica i escassetat de recursos, usos i abusos de les tecnologies, disputes entre públic i privat, intolerància, xenofòbia i racisme. La desigualtat i la injustícia ascendeixen feroçment.
Entretant, els drets humans es deterioren i els valors de dignitat, pau, solidaritat… entren en fase de risc. El botó vermell de les emergències fa estona que sona d’una manera escandalosa i ensordidora. No obstant, hi ha qui no se n’adona perquè no vol i qui ho empara i consent. Res és casual, ni tampoc fruït d’un designi diví.
Què depararà el futur? No se sap. Tan sols la certesa de navegar en la deriva de la incertesa i la permanència del canvi constant en la postmodernitat (líquida). Una mar turbulenta que exigeix de la Pedagogia reprendre la confiança en un món generador d’oportunitats des d’una educació capaç de revertir tant drama cruel i tanta desgràcia inadmissible i misèria insuportable.
La credibilitat de pedagog i pedagoga a la contrada de les resistències gens indiferents. La seva fidelitat en l’acompanyament a la cimentació d’apoderament en cadascú i cadascuna. Allà on tot arrenca, per la responsabilitat de renéixer de les cendres i convèncer, sense vèncer, que aquí i ara és possible la utopia.
Avui com ahir a la Grècia antiga, i demà en qualsevol indret, la Pedagogia segueix tenint cura de l’educació. Acompanyant els processos educatius i persones, grups, centres, comunitats i la societat. És la confluència de la ciència de l’educació, que engendra més consens enmig de la divergència.
Pedagog i pedagoga realitzant l’actuació en entorns on es produeix aprenentatge al llarg i a l’ample de la vida. Teoria i pràctica per a l’anàlisi, la comprensió, la planificació, la intervenció, la gestió, l’assessorament i l’avaluació de processos i plans, projectes i programes educatius. I tanmateix per a dinamitzar i estimular agents i que els serveis i les organitzacions educatives tinguin un funcionament i un progrés adequats.
Ocupació i preocupació en tres àmbits: formal, no formal i informal. La plataforma aplicada del fenomen social i humà de l’educació és de didàctica, organització i orientació. Disposició de les eines: recursos, mitjans, tècniques i instruments. Les estratègies metodològiques al taulell de l’enginy per la identificació de necessitats i la promoció d’alternatives. Espais i moments d’activitat en les renovacions pedagògiques i les transformacions educatives.
Innovació i investigació a l’escaire de la transversalitat. El terreny de joc de Bressol a Universitat, passant per la formació professional i de persones adultes o l’esplai. Urbà i rural, i presencial, virtual i combinat. Extensió i expansió: d’infància a gent gran i també a l’educació, la cultura, el treball, la justícia, la cooperació, l’esport, l’ecologia, la mediació,… L’accent en la vulnerabilitat. I una realitat lliure, democràtica, inclusiva, equitativa i justa en l’horitzó immediat i imminent.
La segona. La societat evoluciona amb l’educació. I ho fa precisament en l’instant que cadascú i cadascuna està en situació de desplegar totes les bones potencialitats que posseeix. La compareixença de la Pedagogia és per brindar l’acompanyament. El de sempre i que no s’ha rendit mai.
El de la mà estesa del vell esclau i la vella esclava al nen i la nena camí de la palestra a trenc d’alba. El que brolla paraules, gestos, afectes i sentiments. El que obre els cors i brilla les ments. El que desperta il·lusions, passions i plaers per l’aprenentatge. El que ofrena vivències amb estima i sabers. El de la tendresa imprescindible que enlloc pot menystenir i ferir l’altre. El que et pren de manera personalitzada perquè puguis marxar a l’endemà amb independència i poder de decisió, perquè només tu escrius la vereda del teu ésser excepcional i únic.
L’acompanyament de la mà que dóna i rep, sembra i recull. El de la perseverança vibrant, l’esforç diari i la solidaritat incessant. El d’un tacte i un tracte gratificants, que serveix sense servir-se. El de la convicció recíproca, el coratge col·legiat i l’alè d’intensitat. L’honest, honrat i humil que assenyala entrades i eixides amb modèstia. El que fuig de l’heroïcitat i té delicadesa pel detall i el to. El que indica, expressa, comunica, entén i aconsella amb respecte, sinceritat, prudència, rigor i harmonia. El que no demoleix, ni derrueix quan arregla el col·lapse. El que representa però no suplanta, proposa i no imposa. El que muda l’aprenentatge en amor i la convivència en meravella. El que fou, és i serà.
Al seu camp no tot són flors ni violes. La terra és abonada més aviat amb complexitat i dificultat. On individualisme exacerbat i competitivitat salvatge semblen prevaler. On les distraccions es multipliquen exponencialment i la debilitat es desploma en l’oblit. Parany replet d’infoxicació i seduccions que despisten, atrapen i fan caure. Període de referents culturals ignorats i monopoli de la moneda. És aleshores quan l’ofici i la professió fixen transcendència i recobren els màxims sentits d’esplendor.
Amb predomini i preponderància de l’argumentació. Compartint el coneixement des de la generositat. Reduint les inquietuds i ampliant les voluntats per aprendre. Desvetllant els desitjos i removent les curiositats per descobrir i els sabers. Formulant interrogants i cercant respostes, sense clixé ni prejudici i amb mirament pels estils i ritmes d’aprenentatge que tothora són dissemblants. Actitud i aptitud per encapçalar el sacrifici incansable arran dels desafiaments.
La victòria, desprès de creuar la línia de meta, és l’aprenentatge per guanyar felicitat. Alegria i diversió són consubstancials. La tenacitat de pedagog i pedagoga fan palesa la conquesta de reputació en el seu mode de rumiar i albirar les coses, de trobar-se i obrar en la quotidianitat. Ambdós romanen en la vocació i la formació per estar al dia. Una jornada que ja és abans-d’ahir perquè la societat els espera i està preparada per acollir Pedagogia.
La tercera. La Pedagogia que es projecta és endemés aquella de l’abraçada a la memòria. La que recupera la història que no van tombar. És l’espill retrovisor guaitat de cara, en merescut reconeixement de la influència heterogènia de pedagogs i pedagogues d’arreu i “si és que hi ha cases d’algú”, que glossaria en Sisa. Infinitat essencial de família anònima, sovint picant pedra en silenci, sense enrenous i dempeus. Munió de col·legues invisibles que la Pedagogia han fet visible.
I determinats rostres que llueixen. Apple, Cousinet, Decroly, Dewey, Freinet, Freire, Makarenko, Montessori, Neill, Pestalozzi, Piaget, Robin, Steiner o Tolstoi, són algunes de les moltes perles d’un tresor distingit. Gotes de pluja que han estat el regadiu acumulat d’un llegat esplèndid: llibertat i alliberament, formació integral i mètodes globals, cooperació i treball en equip, comunitat i col·lectivitat o aprenentatge experiencial i significatiu, per exemple i ras i curt.
Més a prop, a la vora d’ací, les espurnes de colors que han encès les flames que damunt a hores d’ara il·luminen el trajecte. Són les guspires sobreviscudes en un traçat de dècades enrere, les del “procés de processos” i goig de patrimoni immaterial. Efectivament, la renovació pedagògica catalana.
De l’Escola Nova i la pedagogia activa. De l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i els ateneus i escoles racionalistes. La reconeguda a la II República i assotada en la dictadura. La que no va claudicar al xantatge. La mateixa de la trinxera de clandestinitat indignada i el postfranquisme. La que brota amb la democràcia i reïx els darrers anys amb els moviments en xarxa. Bagatge immens, rastre brutal i autèntics ideals: llibertat, igualtat, fraternitat, coeducació, llengua catalana,… I una sola rígida i vital disciplina que va pagar la pena: entusiasme i obstinació per una educació integral que ajuda a viure en comú i transforma l’àgora de la realitat.
És la genial Rosa dels Vents en circulació de la procedència. Tota una guia de vincles duradors no exempta d’atzucacs i contradiccions que, amb seriositat, s’assumeixen. Actualment, el relleu agafat perquè la Pedagogia pugui esdevenir la batedora que batega inconformisme i rebel·lia en l’agosarat empeny per (re)pensar el pedagog i la pedagoga amb fermesa i determinació, així com per (re)visar l’educació des de tots els angles i prismes inimaginables.
La quarta. És clàusula de la Pedagogia reparar en tot allò que concerneix a l’educació. Perquè li importa i per a plantejar-la segons amb el què hauria de ser. No solament per a superar mancances o resoldre problemàtiques, sinó com a forma d’anticipació. El preàmbul pel que arribarà en un futur imprevisible i desbordat de nous successos i circumstàncies. Incidència en els motius de les disfuncions, execució des de d’una òptica holística, barreja d’opcions indestriables i creença de que no hi ha solucions màgiques, sinó processos llargs per recórrer. Tot plegat, per clavar amb punteria els quatre dardells de la millora a la diana: el curricular, el professional, l’organitzacional i el social.
- La millora curricular. Programes formatius i actuacions educatives ajustades a la diversitat de qui aprèn i les demandes de la societat, amb unes metodologies actives d’aprenentatge, els recursos suficients, la calma i els temps adients i els corresponents mecanismes d’avaluació formativa, obtenen majors probabilitats d’aconseguir efectes i resultats positius. Objectius i competències incorporant autonomia, intel·ligències, creativitat, emocions, esperit crític i autocrític, participació i compartició conjunta de saviesa. Una ciutadania que visqui la vida plenament i amb possibilitats de llibertat i integració social com a propòsit.
- La millora professional. La consistència pedagògica enllaçada a les particularitats de qui es congrega dins l’educació. Una tria convenient, un vigorós compromís professional, unes pertinents formacions inicial i permanent i no descuidar unes condicions laborals superiors, poden dispensar avantatges majúsculs en l’exercici. Calen ànim i crèdit en l’actuació, convertir informació en coneixement i recerca i intercanvi. Nogensmenys, urgeix ètica, i estètica, perquè l’altre incumbeix. Al punt de mira està la sínia d’aprendre a aprendre i aprendre a viure i conviure.
- La millora organitzacional. La malla institucional de l’educació ha de facilitar i garantir l’èxit pretès. La qualitat i l’excel·lència no es poden veure truncades per l’absència d’unes instal·lacions ben habilitades, la falta de prou mitjans, els comportaments d’enfrontament o els temors infundats. Els plantejaments institucionals, les estructures organitzatives i els sistemes relacionals s’han d’orquestrar en concordança per a l’estupend trànsit de l’educació. Uns quants ingredients fonamentals: l’autonomia, el lideratge pedagògic, la col·laboració de tots els sectors, l’obertura a l’entorn i l’autoavaluació.
- La millora social. La Pedagogia no pot restar aïllada de la comunitat educativa en la qual s’insereix, com tampoc del context social on queda emplaçada. Les contradiccions, els despropòsits, les incoherències i els valors contraposats, perjudiquen terriblement la capacitat i la veritat de prosperitat tant a nivell institucional com a nivell socioeducatiu. La inclinació i l’aposta són per una societat intercultural, plural, diversa i francament més cohesionada. Les coordenades geogràfiques marquen la cruïlla de la reacció, amb garanties vers els reptes ineludibles que es manifesten.
Al cap i a la fi és triomfar en guarir l’educació, amb la complicitat de tots i totes perquè en solitari no és probable. Reclam a la coresponsabilitat, el suport mutu i les sinergies. Apel·lació a la consciència individual i col·lectiva. Beure d’altres àmbits de pensament que complementen i enriqueixen la mirada i l’esguard: interdisciplinarietat i multi, pluri i trans. I escapar d’anacronismes i involucions, per condensar els afanys en el bé comú des de la base que és inútil fer sempre el mateix i confiar desenllaços distints.
Certament, una educació de la societat i a la seva mercè, que és qui justifica la seva raó de perdurar. Benvinguda, doncs, la Pedagogia atractiva que inspira, evoca i suggereix. La que rescata la joia per aprendre i abandona la zona de confort. Preferentment, la que puja des de baix cap amunt i no deixa ningú endarrere. I una advertència: l’educació de la ciutadania és útil per a treballar, però sobretot ha d’avalar el seu desenvolupament en totes les esferes i òrbites de la vida.
I la cinquena. La Pedagogia en la societat que vindrà és cridada a avivar l’optimisme i encoratjar l’esperança. Són cabdals, perquè l’educació ens pot embellir i perquè no és concebible l’aprenentatge si desapareixen. Els seus pitjors enemics són el pessimisme i la resignació, recolzats en la idea que les coses són així i no poden ser diferents. Així, no poden anar de bracet amb una Pedagogia que de pitjors n’ha sortit i ja ha pres partit pel got mig ple. O sigui, per sumar sense embuts en tant que eix vertebrador de l’acció educativa.
La convocatòria a pedagogs i pedagogues és per seguir acompanyant amb sensibilitat. Tornant-se brúixoles de transició entre dir i fer, i a la vegada estels davant les adversitats -i l’assetjament i la gentrificació escolars són dues entre tantes altres- i els nous estímuls. Sort i fortuna de la salut de ferro de la Pedagogia per entregar-se sencera, passa a passa, a la societat de la que és art i part.
Quina Pedagogia per a quina societat del segle XXI? I si, amb Benedetti, quan crèiem que teníem totes les respostes, de sobte, ens canvien totes les preguntes?. De fet, moltes de les professions futures encara ni existeixen. Però segur que pedagog i pedagoga hi seran llavors, novament acompanyant, proveint paradigmes de lleialtat a l’educació i somniant el millor i especial futur que càpiga.
Mentrestant, i a l’interval, continuïtat en els deures i les obligacions amb l’estricte present. Cap marge de temps a perdre, perquè és inexorable que en la mesura que va vesprejant i es fa de nit, resta menys pausa pel dematí. Convicció absoluta de que per la Pedagogia no quedarà i, sigui com vulgui, hi dipositarà pell, ulls, oïda, llengua i nas en aquest avenir per encetar. Ànima i expertesa remaran en la direcció d’una bona educació universal per a tota la societat.
