El que marca el pas en l’actualitat, el seu seguiment i la construcció dels diversos relats comunicacionals i sociopolítics és el que jo anomeno el Madrid institucional i periodístic, o més breument, “la milla d’or madrilenya”, un petit espai geogràfic i mental on es forja tot el que acaba essent rellevant per a un país de més de 46 milions i mig de ciutadans. És un espai molt reduït però decisiu, i tan sols abasta els partits polítics de la capital, algunes institucions de govern i de representació, un club de futbol, els mitjans que es publiquen o s’emeten des de Madrid, determinats cercles al voltant de certs dinars i sopars i una part de les empreses de l’Ibex 35 i els executors dels seus interessos. Els catalans que parlen de Catalunya com a “un país petit” haurien de veure com és possible crear un país encara més petit en un redós que físicament no arribaria a ser un barri de la capital d’Espanya. En aquesta milla d’or es decideix i es determina ni més ni menys que el relat informatiu que haurà d’acabar essent hegemònic i que, en el sentit gramscià del concepte, decantará les hegemonies polítiques.
Se sol diferenciar entre opinió pública i opinió publicada, però hi ha també actualitat publicada i actualitat esdevinguda. Aquella va molt més enllà de les fake news o falses notícies amb voluntat de desinformar; és tota una allau tendenciosa que desvia la mirada pública del que passa a la realitat empírica per construir un escenari limitat i centrat en un determinat camp de batalla en el qual es vol situar la polèmica política. La capacitat de delimitar aquest camp de batalla com a entorn del debat públic decideix les oportunitats de construir relats polítics amb voluntat hegemònica, i en la mesura que això s’aconsegueixi pel que fa a un determinat objecte o abordatge d’una qüestió es decideix, en temps real i sobre el terreny, la tendència del debat polític general i el suport o absència del mateix a una majoria o minoria parlamentària. Es diu que només existeix el que surt a la televisió però en realitat a Espanya només existeix el que decideix la milla d’or madrilenya, que s’ha apoderat de la capacitat de dibuixar els límits i abast del metarelat (pseudo)informatiu que dia rere dia regeix al panorama comunicacional.
La dreta ha aprés a combatre el populisme indignat
L’actual anar i venir al voltant de la validesa de màsters universitaris i doctorats que ha acabat ocupant el (pseudo)debat polític és l’exemple més depurat de la tendència que s’ha acabat imposant. Aquesta polèmica de curt abast i nul valor polític ha substituït el debat real entre govern i oposició, entre les esquerres governants i els seus suports i les minories dretanes que pretenen enterrar i desprestigiar la seva legitimitat conferida per haver guanyat una moció de censura. Desorientat políticament el Partit Popular i neutralitzat per inanició política Ciutadans, l’intel·lectual orgànic que ha esdevingut el periodisme hegemònic a la milla d’or madrilenya ha aconseguit situar un fals debat polític al lloc que hauria d’ocupar un de veritable. La jugada ha estat magistral i les forces progressistes hi han caigut de quatre potes en el parany.
Governant l’esquerra socialdemòcrata amb el suport puntual d’esquerres alternatives i nacionalistes perifèriques, han vist com els estiraven la catifa de sota els peus i se’ls abocava a una discussió de curta volada que sembla fer referència a qüestions molt apreciades per l’esquerra i el sentit moral del pueblo llano: l’honradesa, el respecte a la meritocràcia i la indignació davant la injustícia. L’esperit del 15-M, en tant que indignació moral de base elevada a norma suprema, es gira contra les esquerres: primer, si el líder de l’esquerra alternativa té dret a viure en un xalet prou còmode que ha de pagar amb els seus diners guanyats treballant; després, si el líder socialdemócrata i president del Govern ha guanyat el seu doctorat de manera honrada i legítima. La indignació sense teoria i pràctica reformista o revolucionària porta fins aquí, precisament: la utilització de la mentalitat indignada en benefici del populisme de dretes. I el preu real i tangible es paga en forma de dimissió de ministres.
L’esclat d’aquesta absurda batalla va agafar la dreta desprevinguda i xocada amb la dimissió de Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid, pero quan ha tocat Pablo Casado, el líder elegit al PP per destruir el govern del PSOE guanyat a la moció de censura, la formació dretana ha sabut empantanegar la batalla gràcies a la seva experiència en el “i tu encara més” i el conreu del populisme: han aconseguit el cap de la ministra de Sanitat gràcies a una capacitat de reacció prou notable.
I vist l’èxit del contraatac, aquesta manera de fer política sense política ha aconseguit situar la mirada de la sospita en la mateixa persona del primer ministre socialista. Encara que la tesi doctoral de Pedro Sánchez estigui neta com una patena, el difama, que algo queda aconsegueix el seu efecte, de manera que aquest (pseudo) debat sobre la moral dels servidors públics ha quedat del tot cremat, i costarà resituar novament la polémica en els justos termes polítics que li pertoquen. La dinámica infernal de la indignació populista ja està en marxa i costarà molt aturar-la. I la responsabilitat dels mitjans de comunicació en contribuir a la pseudopolítica i no saber imposar una agenda informativa que respongui a linterès de la majoria de ciutadans quedarà gravada en pedra. Que la batalla per l’agenda l’ha guanyat la dreta que ha reaccionat ràpidament i no el periodisme de denuncia ho confirma l’activitat frenètica a les clavegueres on té el domicili el comissari Villarejo.
La milla d’or madrilenya i la competència entre mitjans
En la milla d’or madrilenya es disputa no només la construcció del relat polític i informatiu hegemònic sinó que es juga el resultat de la competència, comercial i política, entre mitjans. Tots ells, sense excepció, participen en aquesta lliga i ho fan en un espai que no deixa gens de marge. I cap poder polític o econòmic els ha arrossegat a aquesta mena de batalles, ells mateixos han anat a participar-hi de bon grat. Ho demostra que alguns diaris d’esquerres s’han assimilat a aquesta manera de fer i han acabat jugant amb les regles dels seus adversaris. Si gent com el mateix Pablo Iglesias, Iñigo Errejón i d’altres van veure un dia claríssimament que havien de contrarestar aquesta tendència mitjançant la creació de canals i programes audiovisuals com La Tuerka, el poder centrípet de la milla d’or madrilenya els ha engolit.
En la meva investigació per a la tesi doctoral, titulada De qué conversan los periodistas españoles en Twitter, es va demostrar que no hi havia pràcticament diferències entre els continguts que difonien per aquesta xarxa social els periodistes tradicionals vinculats als mitjans establerts i els periodistes associats als nous espais digitals. Ni uns ni altres, significativament els segons, se separaven d’un discurs dominant comú: tots dos grups tuitejaven sobre les mateixes qüestions polítiques, institucionals, comunicacionals i d’opinió. No es percebia que els “nous periodistes” introduïssin elements innovadors o de tendències de ruptura en el discurs predominant pel que fa a continguts, la seva mentalitat estava tan captiva dels límits temàtics que serveixen gent d’ABC o El Mundo que eren perfectament assimilables a la visió del món que es desprèn de la milla d’or madrilenya i que configura l’abast del món temàtic de l’actualitat a tot l’Estat.
La qüestió dels màsters, postgraus i doctorats dels polítics ens pot semblar una fenomenal tonteria, però és gràcies a una pseudopolémica de baix nivell com aquesta que s’ha escamotejat el debat polític i ideològic que pertocava. Es parlava del doctorat el dia que es votava al Congrés la mesura governamental de l’exhumació de les restes de Franco, la pervivència del Valle de los Caídos i l’escàndol de les restes de milers republicans represaliats malenterrades a les cunetes (amb la presencia d’Ian Gibson a l’espai dels convidats, precisament). La xerrameca buida basada en la indignació i el populisme de dretes ha ocupat tot l’espai públic gràcies, un cop més, a la incomprensió de les esquerres de la importància de dur la iniciativa en la construcció del relat, i ha produït un fruit prou sucós: obrir crisis de govern sense haver de presentar propostes alternatives.
Les classes populars dimiteixen de la cultura i els periodistes es fan l’orni
Aquest front obert per l’antipolítica dretana està tenint un efecte que va més enllà de les vicissituds de la política institucional, i encara molt més pervers. L’actual conversa generalitzada sobre la qualitat i validesa de l’educació universitària desacredita davant els ciutadans, especialment els treballadors i els més modestos, el valor de l’educació pública i la cultura en la promoció laboral i personal, en el guany de qualitat de vida i en l’avenç en el camí de l’alliberament de classe. Plou sobre mullat: el gran canvi en la cultura de les classes treballadores a Espanya ha estat l’abandonament de la cultura i la voluntat d’apropiar-se-la. Això ha esdevingut mitjançant la combinació fatal de la crisi econòmica i les noves formes culturals de l’entreteniment basat en l’autocomunicació de masses –en expressió de Manuel Castells– que fomenta el narcissisme.
Les classes populars ja no senten l’admiració d’abans per l’educació, la cultura i la formació. Aquesta s’admet com a mal menor per poder guanyar-se la vida i accedir al consum; tenir cultura, en canvi, és ser un friki. La persona instruïda era algú al qual admirar perquè havia sabut elevar-se per sobre d’una mediocritat general i demostrar amb el seu esforç que un podia ser amo del seu destí, i ara és un bitxo estrany que es dedica a coses que no serveixen per res. Ha fet forat aquí l’anti-intel·lectualisme americà que ha dut Trump a la presidència, i s’escampa en totes les seves versions, des de la inexistència de petites biblioteques a les llars treballadores –com si fóssim al segle XIX, abans que Verne o Dumas esdevinguessin autors populars– fins l’assetjament a l’escola dels nens estudiosos, els famosos nerds americans als quals es considera carn de marginació en els ambients adolescents. Fins i tot els mateixos mestres són, ai carai, assetjables pels ganàpies.
Es realment dur haver d’escriure això, però els fets donen la raó a aquest punt de vista. Un estudi presentat per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) de l’11 de setembre a París mostra que el nivell acadèmic dels pares influeix de manera determinant en el nivell educatiu dels fills. Les probabilitats que un jove continuï estudiant més enllà de l’ensenyament obligatori es disparen si els seus pares també tenen estudis superiors. El 55% dels adults espanyols els pares dels quals no tenien una titulació de Batxillerat o Formació Professional tampoc van assolir aquest nivell educatiu. Com a resultat, a Espanya l’educació és víctima d’una trampa intergeneracional, de manera que el 43% de la població entre 25 i 64 anys no té un títol d’educació secundària superior. Així que aquesta mancança no es deu tant a dificultats econòmiques sinó a una determinada manera de pensar i una actitud que s’han imposat al bell mig de les classes populars: a les famílies sense una base educativa superior no es fa l’esforç per a que els fills la puguin assolir i aquests romanen en el mateix baix nivell que tenien els pares, perquè no es considera que aquest esforç valgui la pena.
Mentre les classes populars comenten a les barres dels bars les facècies al voltant dels postgraus dels polítics es va estenent la idea que estudiar no serveix per a res. Tant fa que t’esforcis o no, al capdavall el que compta és la influència social o econòmica que et permet adquirir amb facilitat un títol superior. I la realitat ens indica que no és així: aquests màsters concedits per viaranys dubtosos són una excepció, que s’ha donat a un centre adscrit a una universitat de Madrid però que no forma part de la seva estructura acadèmica i que probablement ha volgut comerciar amb influències oferint títols de prestigi a canvi de vés a saber quines contraprestacions.
Però la universitat pública espanyola en general, encara accessible econòmicament als treballadors, té un funcionament rigorós pel que fa al control de la superació d’assignatures i graus; la formalització de les actes dels cursos assolits es dóna en un marc d’un funcionament sever i fortament controlat. No es regalen assignatures, cursos i postgraus, i hi ha mecanismes de control que ho impedeixen. La universitat pública del nostre país serveix perfectament a l’educació superior accessible a tota la població i a la seva promoció professional, económica i social. La resta són frivolitats de tertúlia de cunyats.
Els mitjans de comunicació que afavoreixen la pseudopolèmica dels màsters i les tesis no són conscients de l’abast de la seva dimissió de la responsabilitat de posicionar l’agenda informativa. El mimetisme entre ells ha contribuït a enfonsar la premsa impresa i ara afectarà a la digital; abans semblava que tots els directors competien per fer la mateixa portada en comptes d’aixecar exclusives, i ara els digitals generalistes pivoten al voltant del periodisme de filtracions com abans els diaris en paper ho van fer amb el de declaracions. I el veritable abast de la qüestió el va deixar clar el sociòleg de la comunicació Manuel Castells en el seu darrer article a La Vanguardia: el mercat més gran del món en perspectiva és el mercat de l’educació, i els taurons de la privatització educativa –i la reducció a l’utilitarisme i l’expulsió de les humanitats i el pensament crític dels ensenyaments— es deleixen per clavar-hi l’ullal.
