Les teories freirianes que sustenten la Pedagogia de l’oprimit han estat les impulsores del moviment de pedagogia crítica, corrent que revela la parcialitat dels processos d’ensenyament-aprenentatge de l’educació formal, evidenciant el seu caràcter polític en tant que els coneixements adquirits per l’estudiantat no són sinó mera corretja de transmissió del sistema dominant. Aquests processos afecten el desenvolupament de la socialització dels subjectes, els quals només perceben una realitat com a veritable, que no és altra que aquella que defensa els interessos del Poder, convertint-los en mers reproductors d’aquesta realitat.
Així, les propostes de la pedagogia crítica, grosso modo, parteixen del pensament pedagògic de Freire, per a qui l’acció docent ha de promoure una “memòria alliberadora” que:
centra la nostra atenció en el subjecte que sofreix i en la realitat dels qui són tractats com <<els altres>> (…) un concepte d’evocació històrica que encoratja el record de moviments socials que no sols resisteixen, sinó que a més transformen en el seu propi interès el que aquest concepte significa, amb la finalitat de desenvolupar solidaritats entorn d’un horitzó alternatiu de possibilitats humanes. (Giroux, trad. 1990)
D’aquesta manera, a través de la “memòria alliberadora”, entendrem les diferents realitats de l’existència humana i la necessitat que tots els membres d’una societat democràtica contribueixin a transformar les condicions socials de manera que s’eliminin tals sofriments.
La memòria alliberadora dona lloc a una “educació problematitzadora”, segons la qual la relació docent-discent ha d’establir-se a través del diàleg, trencant amb la relació unidireccional i asimètrica de l’educació bancària en la qual el professorat té el saber i l’alumnat és simple receptor, i per tant reproductor, d’aquest saber, perquè únicament a través de la relació dialògica l’acció educativa pot ser reflexiva i conduir al descobriment de la realitat, que afecta tant el professorat com l’alumnat, posicionant-los com a subjectes del procés educatiu.
Tots dos conceptes es resolen en el que Freire denomina “concientització”, ja que a través de la reflexió dialogada s’inicia un procés en el qual l’alumnat pren consciència que les accions estan directament relacionades amb la interpretació de la realitat que fa cadascú, de manera que les persones serem més competents a mesura que les nostres representacions internes possibilitin una millor actuació sobre les nostres vides. Així doncs, la funció de la docència consistirà a impulsar la consciència crítica de l’estudiantat, de manera que pugui percebre’s com a subjecte de canvi i emprenguin accions conduents a la transformació, tant de les seves vides com d’aquells entorns i realitats en els quals les persones sofreixin.
Partint de l’axioma: “Si vols conèixer una realitat, tracta de canviar-la”, Maria Mies incorpora aquests tres conceptes freirians (memòria alliberadora, educació problematitzadora i concientització) per articular un model de recerca feminista (IF), entenent que les dones, la meitat de la humanitat, són una majoria que sofreix violència, qualsevol que sigui el seu àmbit de procedència: classe, ètnia, condició social, economia, cultura, nivell d’educació, etc.:
Es diu que les dones necessiten «pa» abans de poder posar-se a pensar en l’alliberament. D’altra banda, les dones que, a causa de la seva posició de classe, tenen accés a l’educació moderna i a l’ocupació, són considerades com a dones ja emancipades, especialment si viuen en una atmosfera familiar liberal. És obvi que aquest concepte d’emancipació de la dona exclou precisament les dimensions sensibles de la relació patriarcal entre homes i dones contra les quals es posiciona el nou moviment feminista, en particular l’aspecte relatiu a la violència contra les dones. (Messes, trad. 2019)
En línies generals, la proposta de Messes incorpora alguns aspectes metodològics, en els quals coincideixen bona part de les investigadores socials compromeses amb el feminisme, com són: a) que la IF s’ha de caracteritzar per respondre críticament a la idea de “els universals” que no tenen en compte que la Història, i tots els àmbits pels quals discorre la vida de les persones, està protagonitzada per dones i per homes, i desafiar així l’hegemonia dels “universals masculins”; b) la IF ha d’aplicar en la planificació de les estratègies i en la implementació dels seus procediments el seu posicionament crític enfront de la perspectiva dominant; c) la IF ha d’exigir que els plantejaments epistemològics i metodològics siguin descrits i examinats en un context d’IF, i en qualsevol àmbit de recerca social, al mateix temps que respondre al fet que les dones participin en les recerques com a subjecte i com a objecte d’aquesta, sobretot en aquells temes que els afecten de manera específica, ja que només pot trobar solució a aquests problemes qui els pot descriure, tal és el cas de les violències que sofreixen les dones (directa, estructural i cultural); d) en relació amb les entrevistes, la similitud ètnica, social, econòmica i, sobretot, de gènere, entre el subjecte entrevistador i el subjecte entrevistat serà determinant en la forma en què aquestes es produeixin, en el contingut que s’abordi i en la “versemblança” de les respostes; e) la IF exigeix l’activació de mètodes de “escolta activa” que tinguin en compte el biaix del llenguatge, les omissions, el relat, etc.; f) la IF es distingeix per la cura dels aspectes ètics, prestant especial atenció a la privacitat i la confidencialitat que requereixen alguns temes i que poden comportar l’acceptació/rebuig social i personal de la informant; g) la IF aplicarà el binomi sexe/gènere com a categoria d’anàlisi en tenir en compte la comunitat a la qual pertanyen els subjectes -homes i dones-. Per això, les investigadores feministes:
Escolten molt atentament el que les dones informants pensen sobre les seves pròpies vides i de les dels homes, i mantenen posicions crítiques enfront de les concepcions dels científics socials tradicionals sobre la vida d’homes i dones. Observen també alguns comportaments de dones i homes que, des de la perspectiva dels científics socials, no són rellevants. (Harding, trad. 1987)
A més dels criteris generals acceptats per les investigadores feministes, Messes posa l’accent en els conceptes freirians “memòria alliberadora”, “educació problematitzadora” i “concientització”, especificant que:
1) El postulat d’una recerca lliure de valors, de neutralitat i indiferència cap als “objectes” de recerca, ha de ser reemplaçat per una parcialitat conscient, que s’aconsegueix per mitjà d’una identificació parcial amb els objectes de la recerca. La parcialitat conscient és diferent del mer subjectivisme o de la simple empatia, ja que la identificació parcial crea una distància crítica i dialèctica entre l’investigador i els seus “subjectes” d’estudi.
2) La relació vertical entre l’investigador i els “objectes de recerca”, la “visió des de dalt”, ha de ser reemplaçada per la “visió des de baix”. Aquesta és una conseqüència necessària de la parcialitat conscient i de la reciprocitat. La recerca ha de ser realitzada per servir als interessos dels grups dominats, explotats i oprimits, particularment a la dona. La relació home-dona representa un dels exemples més antics de la visió des de dalt; per això, la sol·licitud d’una “visió des de baix” sistemàtica posseeix tant una dimensió científica com ètic-política.
3) El “coneixement d’espectador”, contemplatiu i no involucrat, ha de ser reemplaçat per una participació activa en les accions, moviments i lluites de l’emancipació de la dona. No podem acontentar-nos amb reduir els estudis sobre la dona a una pura tasca acadèmica, restringida a la torre d’ivori d’uns certs instituts de recerca i universitats.
4) La participació en les accions i lluites socials, i la integració de la recerca en aquests processos, implica a més que el canvi de l’statu quo sigui el punt de partida d’una interrogant científica.
5) El procés de recerca ha de convertir-se en un procés de concientització, tant per als científics socials que realitzen la recerca com per als subjectes investigats, és a dir, els grups femenins.
6) Caldria assenyalar que la concientització col·lectiva de les dones per mitjà de la metodologia problematitzadora hauria d’anar acompanyada per l’estudi de la història individual i social de la dona. En efecte, encara que les dones han fet la seva història (les seves lluites, sofriments, somnis i il·lusions) en el passat, no l’han fet prou seva com a subjectes.
7) Les dones no poden apropiar-se la seva pròpia història tret que comencin a col·lectivitzar les seves pròpies experiències. Els Estudis de la Dona, per consegüent, han de lluitar per la superació de l’individualisme, la competitivitat, el professionalisme desmesurat, com es veuen en els acadèmics de gènere masculí. Això les portaria possiblement a superar l’aïllament estructural dins de les seves famílies i a comprendre que els seus sofriments individuals tenen causes socials. (Messes, trad. 1999)
Així, la proposta metodològica d’IF de Messes, en sintonia amb els valors freirians, transcendeix l’àmbit de la indagació acadèmica propiciant que el procés de recerca provoqui la presa de consciència de les dones com a subjectes transformadors, amb capacitat per a generar actes substantius a través de la modificació de les estructures que condicionen les relacions personals, socials i polítiques de les dones.
