1a PART: Descripció del ritual
L’arribada al lloc es realitza per passadissos i escales, en les quals alguns participants, d’uns tres anys, encara tenen dificultats motrius per a superar-les; altres caminen alegres, enèrgics, detenint-se on els ve de gust o jugant amb companys; i gairebé tots presenten també dificultats per mantenir posada, o fins i tot simplement agafada, la seva mascareta (!). Aquests jocs a vegades acaben en plors, en lleus atacs o en empipaments que les dues monitores que acompanyen no poden atendre personalment si l’objectiu és arribar a la sala a l’hora determinada. No atenen, però fan algun crit, alguna ordre, i la tendència és a culpabilitzar aquests infants del seu mal comportament i a amagar amargament la seva sospita que “el personal del centre ens cridarà l’atenció” i, en definitiva, “això no es pot fer”, perquè elles també se senten sota pressió i desbordades.
El grup de participants, des d’aquest moment, ja és considerat de potencials malfactors. Ells ho capten, perquè gairebé res és com ho fan, gairebé tot està malament, gairebé res que surt d’ells es pot fer. Tot va entre direccions i crits. El seu comportament sembla sempre innatural. Innatural o fora de la llei. Serà que hem confós aquesta abismal diferència per molt de temps. Serà que ni som conscients que les nostres lleis humanes racionals res tenen a veure normalment amb el que ens compon naturalment i ens impulsa a la vida.
Però seguim amb el ritual:
Els participants són cridats a estirar-se sobre cada matalasset, cadascun al que reconeix com a seu. Se’ls convida al descans. Al principi. En pocs minuts el descans és obligatori. Escoltar una música relaxant, també una obligació. Relaxar-se, una ordre entre amenaces. Un nen rep un avís que si no dorm anirà al despatx del director (recordo que aquest nen té tres anys). Hi ha una minoria que no té son, que necessita moure’s (moure’s, a aquesta edat, significa treballar el seu desenvolupament motor, aprendre noves habilitats, anar assolint la plenitud en les capacitats, anant escurçant el descans diürn), també jugar i relacionar-se, fer sons, experimentar veus i pronunciacions de vocabulari après. A la monitora, que s’ha quedat sola amb els 23, li adverteixen que haurà d’escriure una nota a les famílies de tots aquells participants que no han fet el que s’esperava d’ells, mesura que es troba recollida potser al PEC, o que es va comentar potser amb molt bona voluntat (o amb voluntat de quedar bé) a les mateixes famílies en una reunió a principi de curs; la qual cosa suposaria una necessitat de més personal, o suposaria una necessitat d’espais molt diferents, o suposaria molt més (o molt diferent) treball organitzatiu-pedagògic però molta més qualitat i respecte al ritme evolutiu i naturalesa d’aquests infants i dels adults.
Els cossos s’encongeixen. No necessiten descansar, però s’encongeixen al matalasset. Comencen a obeir aquestes normes que tampoc ningú amb certesa a la sala (ni infants ni monitores) saben del seu feliç inventor/a. Els cossos comencen a tractar d’inhibir els seus impulsos (amb el que això ha de costar als tres anys!), a sentir-se dirigits per veus externes. L’excusa és el discurs sobre la importància dels límits… Sí, però ¿límits per a infants que es troben en un entorn on ja hi ha tants límits i restriccions almenys físiques i temporals? ¿És que volem que paguin pel que no hem sabut fer bé? Els límits sans són uns altres. Aquí, els participants se senten dolents, són dolents, fan coses dolentes… Què serà el que és bo?, es pregunten en el silenci de la seva innocència. I així és com continuem creixent, creient que som dolents per naturalesa o, encara pitjor, que hi ha dolents i bons, sense conèixer-nos, sense veu veritable o genuïna i imitant estratègies de control (com de les que tant s’han sentit parlat en els últims dos anys).
Passat el temps reglamentari, els participants han de despertar, aixecar-se i tornar a la seva classe, on la tutora els espera. Alguns estan dormint profundament perquè ho necessiten, uns altres perquè s’han adormit només al final. Les monitores, després d’avisar-los, gairebé es pot dir que després de tocar la corneta, els agafen i els fan seure fora del matalasset per poder recollir-los, i els posen les sabatilles a aquests infants que, encara amb els ulls tancats i cos mort, semblen més que mai titelles moguts per nosaltres. S’invoca entre crits al silenci, una vegada més, i es fa el camí de tornada, per passadissos i escales, amb angoixa pel temps i per pensar a qui podrem responsabilitzar de tan penosos moments en els quals tant adults com infants s’han sentit impotents i incompresos.
Fi del ritual.
2a PART: Concloent
– L’espai, ràtios i els temps, quant més petits són els infants, són determinants. No es tracta ja d’estímuls suficients o de potenciar aprenentatges com de vegades sentim, sinó d’un espai que estigui en màxima ressonància possible amb les necessitats evolutives dels infants. Només així es poden evitar molts “no” innecessaris i contraproduents. Si no trobem la manera d’aconseguir un espai, ràtios reduïdes i unes temporalitats amb aquestes qualitats, penso que cal aturar-se abans de continuar perquè els danys que es produeixin, encara que no ens n’adonem, van creixent i ens fan patir a tots, com a individus i com a societat.
– És indispensable més personal i un equip amb un objectiu comú molt clar que no es passi les responsabilitats d’uns a altres.
– Els infants són autèntics per naturalesa. Els adults ens inventem tota mena de pràctiques per tornar a ser-ho, perquè l’educació que hem rebut ens ha furtat l’autenticitat i això ens fa patir. Qui, llavors, necessita més aprenentatge, els infants o els adults? Els adults (personal docent i no docent del centre educatiu) hauríem de tenir clar que, si bé sempre hi ha conflictes o situacions vermelles, en la majoria dels casos mai són els infants els responsables, sinó nosaltres, que hem de posar tot a disposició de la seva energia i impulsos naturals i autèntics perquè no es perdin (que, desafortunadament, ja hi haurà segur temps per això!). En definitiva, treballar a favor del corrent i no en contra.
___
*Moviment Autèntic és una pràctica a través del moviment, la presència i testimoni silenciosos per a aprofundir en l’ésser veritable, genuí i lliure de cada persona. Iniciada per Mary Whitehouse entre les dècades dels 60-70.
