En ser l’ensenyament una pràctica social, d’influència ideològica i de caràcter axiològic, ha estat i està en el punt de mira de tots els poders. Però la seva intervenció s’ha limitat al control, a donar al professorat instruccions, circulars, normes, diligències, prescripcions…, menyspreant la seva identitat professional, la seva autonomia, el seu coneixement i la seva capacitat per prendre decisions.
Es perden en el temps moltes veus que podien comunicar-narrar-relatar tantes experiències i coneixements interessants sobre l’ensenyament, sobre la vida interna de les aules i les escoles, les vivències pròpies i dels seus companys, els anys transcorreguts al costat de generacions d’alumnes, acumulant experiències, compartint el coneixement de l’ofici…. Van ser, i ho són encara, veus silenciades o esmorteïdes dels veritables protagonistes de l’ensenyament. Sovint els relats de les experiències d’uns altres ens ajuden a entendre el que ens succeeix a nosaltres mateixos. Històries, relats i experiències de vides educatives truncades que van poder aportar les seves reflexions i les seves accions, i a les quals no hem tingut l’oportunitat de sumar a la nostra pròpia experiència.
Massa sovint, la veu, l’experiència i el coneixement del professorat ha estat silenciada. S’ha donat per descomptat que per esgrimir una certa autoritat i poder parlar sobre l’ensenyament i sobre la professió que ells exerceixen, calia impersonalitzar la identitat professional pràctica i sortir de l’aula i assumir altres papers (inspecció, supervisió, assessorament, universitat, administració, etc., és a dir, parlar de l’escola des de fora de l’escola). I s’argumentava que el dia a dia els absorbia tant que no els deixava temps per pensar, per reflexionar, per escriure, per investigar, per aportar elements de canvi a una pràctica que coneixen millor que ningú.
Una professió que alguns han titllat, per això, de subsidiària i dependent d’uns altres, menyspreu que ha calat profundament en la cultura professional del magisteri. Uns altres administraven, pensaven i decidien per ells (l’ús del “passat” és més producte del meu desig que de la realitat). Això ha significat propiciar la subordinació a la producció del coneixement educatiu, la separació entre teoria i pràctica educativa, l’aïllament professional, la marginació dels problemes morals, ètics i polítics viscuts en la pràctica, el gremialisme d’alguns, la insolidaritat professional d’altres i la descontextualizació de la pràctica educativa.
Estic convençut que un dels motius del perquè l’ensenyament ha avançat tan poc, o avança tan a poc a poc, és pel fet que no s’ha escoltat la veu pròpia d’aquells que la viuen intensament, per descomptat amb excepcions i matisos, sinó que eren i són veus situades en un segon o tercer nivell les que opinaven sobre això, veus que analitzen l’ensenyament des de punts de vista allunyats de la realitat de les escoles i, a vegades, veus amb relats poc humanitzats i teòrics, plens d’una gran quantitat de racionalitat tècnica i de normativitat absurda, imbuïts d’una suposada objectivitat.
A vegades, en el sector educatiu, no donem importància a qui des de la proximitat ens narra o ens mostra una vivència professional i personal, un coneixement docent. En canvi prestem oïda a veus que narren històries prestades o expropiades que sovint només serveixen per alimentar-se a si mateixes, que resulten contemplatives, que només es miren en el mirall d’altres paraules erudites, a les quals no sembla interessar-los la millora real i pràctica de l’ensenyament i del professorat. I finalment el que ens ha quedat és aquesta dicotomia entre teòrics i pràctics que tant de mal fa a la professió educativa.
Diferència entre els que es dediquen a administrar, a pensar, a decidir i els que treballen en l’educació. A aquest hiat entre el pensament educatiu i l’acció, amb la falsa creença que el primer dirigeix al segon. Una bretxa que es pot trencar donant veu pròpia (o recuperant-la) a les pràctiques i experiències del professorat, a les seves experiències i històries de vida educativa i coneixement professional, o afavorint l’escoltar i el compartir unes vivències personals que poden ajudar a uns altres a avançar i, alhora, a expressar-se amb veu pròpia. A perdre la por d’escriure, a explicar, a compartir… No ha de ser una veu refugiada en el jo, sinó que surti de l’abstracció per convertir-se en el nosaltres, per incidir en un coneixement més profund de si mateix (valors, creences, suposats…), de l’entorn de treball (social, polític, cultural…), del coneixement i les destreses que ha de transmetre, dels constructes teòrics de l’ensenyament, de l’aprenentatge i del currículum (planificació, metodologia, organització, materials…).
Sovint no donem importància a qui des de la proximitat ens mostra una vivència professional, un coneixement docent, i en canvi prestem oïda a veus que narren històries prestades que només serveixen per alimentar-se a si mateixes
Caldria pensar que els millors docents són els més capaços a l’hora de compartir el que saben, però hem de fer prevaldre l’autenticitat de la vivència, més que l’habilitat tècnica per saber compartir-la. Aquesta peculiaritat didàctica ha de posseir components narratius que fan que en la docència barregin en el seu exercici no únicament el lingüístic, l’extralingüístic (el propi cos, els gestos, les mirades…) i el paralingüístic (la passió, el context, les emocions, el personal…) per fer el relat del seu coneixement més interessant i comprensible perquè l’alumnat aprengui més i millor. La dimensió personal, tantes vegades marginada quan es recomanava indirectament que el professorat ocultés les seves pròpies emocions, hauria d’assumir una enorme importància en la interacció didàctica.
Aprenem quan som capaços d’efectuar l’anàlisi de la nostra pròpia experiència. Quan d’ella podem extreure una solució que, posada a la pràctica, ens ajuda a fer millor les coses i ens permet viure una nova experiència. I quan això es realitza durant molt de temps, en el pou de l’experiència pràctica queden una infinitat de qüestions resoltes que puc compartir amb els meus companys. És qüestió de donar valor al que se sap i donar valor també al que el company o la companya sap. Trencar el silenci d’aquesta veu que calla perquè no s’atreveix a expressar-se, perquè pensa que no aporta res o perquè uns altres ho saben millor que un mateix. És necessari trencar amb la ignorància de tants que donen consells a uns altres o volen solucionar problemes des de fora, per compartir la pràctica professional amb els companys del costat, els que són a les aules veïnes i a la sala de professorat, i amb els quals exerceixen en institucions pròximes una funció similar, encara que estiguin llunyanes en l’espai.
El fet de compartir l’experiència i el coneixement a l’ensenyament és molt important. Per aquest motiu, encara és més important la comunicació entre el professorat, el fet de compartir els problemes, les angoixes, agrupar-se en un projecte comú per ajudar a superar la desmoralització i recuperar les eines que permeten treballar bé l’ofici.
És necessari reubicar i donar importància a l’experiència del treball docent per augmentar el coneixement docent, la consideració i l’estatus social. I a tot això ajudarà una veritable col·legialitat entre iguals, amb la participació de tots els que intervenen en l’educació. Només l’autenticitat de l’experiència docent, relatada per les veus del professorat que han viscut les diverses situacions contextuals, pot acabar impregnant les idees i les vides d’altres persones que participen també d’una mateixa activitat o professió educativa.
