Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Esteu aquí voluntàriament
Quan del que es tractava era de reformar la secundària obligatòria les resistències eren i són importants. Però, si més no, s’assumeix majoritàriament que es tracta de construir una escola en la que, de maneres diverses, tothom arribi al “sòcol educatiu bàsic”, tingui un llindar educatiu garantit. És l’escola en la que treballem perquè dominin i aprenguin allò que està prohibit ignorar.
Reformar el batxillerat és una altra cosa i suposa fer-se algunes preguntes educatives diferents. D’entrada és erroni definir-ho com a etapa voluntària de l’educació, tot i que (com la meva neta, estudiant aplicada de batxillerat, em recorda cada vegada que ens veiem) una bona part del professorat repeteix sistemàticament al seu alumnat “esteu aquí perquè voleu”. Al menys haurien de descobrir si vol l’alumne, si volen el seus amics, si volen el pares, si volien però ja no volen, etc.
Sobre la utilitat del batxillerat
Per a què han de servir els batxillerats? Apuntaré algunes respostes. Ara, ja no es tracta d’aprendre allò que no es pot deixar de saber sinó d’aprendre allò que val la pena saber. Els i les professionals de l’educació als batxillerats treballen per aconseguir que el seu alumnat descobreixi aquells sabers que necessita per arribar a ser la persona que imagina arribar a ser. El desig d’aprendre i saber és ara tenir ganes de saber el que altres ja han fet, descobert, escrit. És aprofundir en interrogants i mètodes per descobrir amb rigor, endinsar-se en universos creatius desconeguts.
També, és un temps per dominar coneixements bàsics per poder estudiar i aprendre més endavant, per accedir a sabers més complexos que necessitaran quan vagin professionalitzant la seva vida. Però, deixem-ho clar: els batxillerats no han d’estar dissenyats per preparar per a la universitat. Els batxillerats, simplement, han de fer possible que l’alumnat, si s’ho planteja i quan sigui, pugui també estudiar a la universitat.
Desfases i didàctiques
A més de la revisió dels objectius, de les pretensions, la reforma se suposa que té a veure amb l’obsolescència dels currículums i l’oblit de la pedagogia més bàsica. No en ficaré en el territori dels continguts perquè ja no el domino. Però, vist des de fora, em temo que seguir parlant d’assignatures i veient la dominància de continguts a covar i oblidar, la renovació necessària és més que profunda.
Quan a metodologia i didàctica crec que del que es tracta és d’universalitzar el que alguns bons professionals innovadors i implicats ja fan. Saber, també ara, com s’ensenya i com s’aprèn per aconseguir que aprenguin. La reforma hauria de fer impossible l’argument de, com que estan perquè volen, jo ensenyo com vull i suspenc a qui no ho sàpiga. Al batxillerat, amb un alumnat que s’endinsa ja de manera autònoma en la vida, la seducció per aprendre requereix gran seductors i seductores, dominadors de metodologies i didàctiques.
Un de cada tres alumnes està al batxillerat com a decisió no decidida, seguint inèrcies i obligacions. En aquests temps d’incerteses encara necessiten no sentir-se ni sols ni perduts
En aquest territori dels currículums també he de destacar que la possibilitat d’intercanvi entre batxillerats, de modificar el recorregut d’aprenentatge al llarg dels dos o tres anys, era i és urgent. En primer lloc perquè ja fa dècades que sabem que els bons sistemes educatius són aquells que no porten en cap moment a carrerons sense sortida, després perquè els itineraris professionals de futur cada vegada requereixen més polivalència de base i, finalment, perquè si alguna característica tenen els batxillers és la immersió en la incertesa sobre què dimonis volen fer amb la seva vida. És bàsic que tinguin possibilitats de composar (amb suport i orientació) el seu recorregut i flexibilitzar el temps per recórrer-lo.
Habitants del desconcert
Finalment, la reforma no pot oblidar les característiques de l’alumnat. No demano la comprensió benèvola del subjecte adolescent (que si que exigeixo a l’ESO, sense cap benevolència). Tant sols he de recordar que, per aconseguir els objectius descrits, a més de la bona didàctica, cal considerar en quin món i moment estan els subjectes que han d’aprendre.
Aquests personatges entre 16 i 18 anys estan en plena etapa vital de la incertesa. Proven a abandonar l’adolescència sense trair-la i miren de ser el jove que encara no els deixen ser. Acceptem que al final de l’ESO la majoria estava perdut i que, després, van fent sense tenir clar a què els agradaria dedicar els propers anys de la seva vida. La vida escolar també ha d’estar destinada ara a aconseguir posar alguna dosi d’ordre, a facilitar la intuïció de nous camins.
Manu, un personatge de la novel·la “Encara he de viure” (Columna 2022), decideix momentàniament deixar l’institut i ho explica així als seus pares: He estat massa anys anant a escola. No m’ho he passat malament. Però amb l’ESO ja he aguantat massa. M’agrada estudiar, m’agrada llegir, vull entendre el món i entendre’m. Sento que no estic per empollar i fer exàmens. No puc dedicar-me a continuar aprenent el que no m’interessa. Ara mateix no estic per fer sacrificis inútils.
Cito aquest text d’un relat juvenil a punt d’aparèixer per recordar que, si més no, un de cada tres alumnes està al batxillerat com a decisió no decidida, seguint inèrcies i obligacions. Aquests temps d’incerteses també ho són d’experiències vitals molt significatives, amb una alta capacitat d’alterar la vida dedicada a estudiar. No podem confondre l’estimulació de l’adult professor per implicar-los activament en l’estudi i l’aprenentatge amb un aliè i persistent recordatori de que la vida és dura i del que es tracta és d’examinar-se i aprovar. La tutoria als batxillerats també existeix i encara es tracta de saber acompanyar. Encara necessiten no sentir-se ni sols ni perduts.