Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hi ha coses que no poden seguir simplement el model que es va aplicar a Catalunya, que era neoliberal i amb el qual no estem d’acord.
Manuel Castells (Ara, 16/12/21)
Quin sistema tenim?
L’informe El sistema universitari català: dades i singularitats, de l’Observatori del Sistema Universitari, mostra alhora els bons resultats del sistema i les carències que presenta, que fan témer pel seu futur i que, en molts aspectes, el situen en les darreres posicions entre els de les comunitats autònomes.
La universitat catalana destaca molt per sobre de la resta quant a la seva producció i la seva productivitat en investigació i també en activitats de transferència a la societat. Recerca i transferència, tanmateix, es duen a terme a les universitats públiques quasi exclusivament.
En contrast amb aquest bons resultats, el nivell d’escolarització de la població resident a Catalunya en universitats presencials és baix (només supera els de Balears, Canàries, Ceuta i Melilla) i l’estudiantat que hi accedeix mostra un fort biaix a favor dels sectors amb més renda i més formació.
El finançament públic de les set universitats públiques és dels més baixos d’Espanya i representa només un 0,38 % del PIB català, per sota de la mitjana espanyola (0,56 %) i lluny de l’1,06 % de França o el 0,92 % d’Alemanya, mentre que els preus públics de matrícula són encara ara, després de diverses i notables reduccions, dels més cars d’Espanya i d’Europa.
El nombre de graus de les universitats presencials catalanes és molt alt i creix molt ràpidament, malgrat la baixa escolarització, la migradesa del finançament i l’escassedat de la plantilla de professorat (la més baixa d’Espanya en relació amb el nombre d’estudiants), el seu envelliment i les seves taxes de temporalitat (la 2a més alta d’Espanya) i de dedicació a temps parcial (1a més alta).
Com hem arribat aquí?
Durant la Gran Recessió, els governs d’Artur Mas (2010-2016) varen emprendre, abans que ningú i més que molts, la via de les retallades als serveis públics. Del 2011 al 2016 coincidiren amb el governs de Rajoy i, en particular, amb el mandat del ministre Wert (2011-2015).
Minimitzar el pes del sector públic, afavorir el privat, mercantilitzar
Algunes de les mesures adoptades pels governs d’Artur Mas, i revertides només parcialment pels posteriors, encaixen en els postulats i els objectius de la ideologia neoliberal. Retallar les subvencions i augmentar els preus de matrícula, sense arribar a compensar les retallades, té efectes múltiples: redueix el pes del sector públic, dificulta l’accés a les universitats públiques, fa més competitives les privades i mercantilitza la formació superior, tant per les implicacions de l’augment de preus com perquè, amb pressupostos escanyats, les universitats públiques són més vulnerables a les pressions dels mercats.
El Govern va justificar l’augment de preus com una mesura per assegurar la supervivència de les universitats públiques, víctimes d’una retallada dràstica i sobtada. Però també va argumentar que era una mesura a favor dels pobres, ja que aquests no van a la universitat i, per si algú no la podia assumir, hi hauria descomptes i, en darrera instància, crèdits a tornar durant la vida laboral, com als Estats Units, on l’endeutament estudiantil és un problema de primera magnitud. Perquè el neoliberalisme concep el coneixement com a capital humà, factor de producció, com una inversió personal i no com un bé col·lectiu.
El baix nivell d’escolarització en universitats presencials i el biaix social en l’accés són conseqüència de les mancances del sistema educatiu, la falta de beques-salari i de serveis, i els elevats preus de matrícula. El substrat de tot això és una societat amb profundes desigualtats i bosses de pobresa i de marginalitat, com a resultat de les polítiques aplicades aquí i arreu.
Desregular i que el mercat ho resolgui tot
Govern i universitats solen reclamar més autonomia en la programació d’estudis oficials: agilitar els tràmits i substituir les avaluacions i els requisits ex ante per avaluacions ex post. Veuen les lleis com a cotilles que ofeguen la creativitat i no com a empara de drets.
Així, l’any 2008 el govern Zapatero va liberalitzar l’oferta de títols oficials. Ja decidirà el mercat, ex post, quins dels estudis creats es mantenen i quins desapareixen, tot damnificant les persones que els cursen o els han cursat.
Pocs anys després, en la inauguració del curs 2013-14, el conseller s’exclamava perquè el sistema universitari català tenia 460 portes d’entrada (estudis de grau), però totes les havia autoritzat el Govern. Des d’aleshores el nombre de graus de les universitats presencials ha augmentat més d’un 20 %.
La proliferació i diversificació de graus, sense impacte sobre la demanda total, és fruit d’una competència entre universitats impulsada per l’Administració. Implica més costos i ha portat a l’existència d’estudis universitaris efímers o que no donen la formació bàsica i generalista que haurien de donar.
Sí, però no només
En el neoliberalisme poden conviure el discurs a favor de la desregulació de l’economia i el control governamental d’institucions i sectors socials. Però la incidència del Govern en el sistema universitari català no sols té una arrel neoliberal. Les universitats públiques, en què la majoria del professorat és funcionari, sempre han sigut vistes per un determinat nacionalisme com uns enclavaments espanyols a la societat catalana.
D’aquí que potenciar la via laboral, en perjudici de l’estabilitat en el lloc de treball i, per tant, de la llibertat de càtedra, no sigui només un objectiu neoliberal, sinó també una via per desvincular tot el possible el sistema universitari català de la resta del sistema universitari espanyol. L’objectiu de “vetllar per la composició dels tribunals d’oposició” –tal com fan a Catalunya la Fundació ICREA per a la contractació de personal investigador i el Pla Serra i Húnter per a la contractació de professorat universitari– figurava en un document estratègic de 1990, d’inspiració nacionalista, autoria no assumida per ningú i propostes molt nombroses i precises que en bona part s’han dut a terme. Un altre era el de “promoure i facilitar la creació d’universitats privades que neixin de la societat civil catalana”, de resultes del qual Catalunya compta amb cinc universitats privades, de les quals tres són confessionals i les altres dues (UOC i UVic-UCC) reben subvencions públiques i estan governades en darrera instància per poders polítics.
Així doncs, tenia raó el ministre?
La universitat que tenim és el resultat de la nostra història i, sí, dels efectes de les polítiques neoliberals, aplicades sense gaires interrupcions des de fa dècades, però també d’una desconfiança dels governs de la Generalitat cap al sistema públic.
Per assegurar el futur del sistema s’ha de donar un cop de timó a la política universitària per tal d’orientar-la al bé comú, és a dir: cap a un accés als estudis que sigui socialment equitatiu, una docència i una investigació de qualitat al servei de la ciutadania, amb unes plantilles de personal docent i investigador ben dotades i amb bones condicions de treball, mitjans adequats i un finançament públic suficient que en garanteixi l’evolució futura al servei del conjunt de la ciutadania.
I perquè això sigui possible cal que la societat prengui consciència de la situació i les universitats no s’hi resignin.
