Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Insisteixo en els dos aclariments amb què vaig començar el primer article d’aquesta sèrie. Primer: mai no he posat en dubte que la majoria dels professionals que treballem al món educatiu, sigui al nivell que sigui, ho fem amb la nostra millor intenció i amb professionalitat. Segon aclariment: no busco enemics, tot i que ho sembli, només sacsejar per poder reflexionar; tant de bo m’equivoqui en moltes de les meves opinions. A més, en aquesta ocasió, afegiré un tercer aclariment: totes les direccions d’escoles i instituts que conec, totes, actuen i decideixen sempre pensant en el benefici dels alumnes; de totes les que conec he après sempre alguna cosa i m’han aportat idees que han enriquit la meva perspectiva; per circumstàncies personals, també he tingut contacte amb docents que s’estaven formant per exercir la direcció d’algun centre i sempre he après alguna cosa d’ells, tot i que, a priori, jo pogués tenir més experiència.
Per tant, a partir d’aquest tercer aclariment ja podreu suposar que no soc ningú per posar en dubte la tasca de cap direcció, no és aquesta la meva intenció. Però sí que és veritat que, amb el pas dels anys, he acumulat dubtes i han aparegut moltes preguntes. Són aquestes preguntes, doncs, el motiu del meu article, ni més ni menys.
Les primeres preguntes apareixen a partir d’una afirmació que faig: la cosmètica, tot i que no sempre sigui útil, sí que és ben rebuda. Tenir la façana neta de pintades i tenir cura de la imatge no és una tasca menyspreable. I amb més raó, si el que busquem és transparència del que fem a l’interior. El problema no és aquest, el problema pot arribar a ser un altre. Perquè, ¿què passa quan només ens preocupa la imatge mentre l’interior es podreix o s’immobilitza? O què passa quan tota acció i intenció queda reduïda a projectar una imatge? Faig aquestes preguntes perquè, per exemple, s’ha posat molt de moda treballar “innovadorament” com a forma de netejar imatges. Tothom vol fer “innovació” i ho publica a tot arreu. Però, malauradament, la innovació s’esgota, per alguns, en “treballar per projectes” (Kilpatrick, 1871-1965) o proclamar el “treball cooperatiu” (Piaget, 1896-1980) o el “treball col·laboratiu” (Vygotsky, 1896-1934), per exemple. Dit d’una altra manera, la innovació diferida en un segle. Què hem fet fins ara? De veritat això és innovació? De veritat algú ha descobert ara aquestes metodologies o tècniques didàctiques després d’un segle de literatura científica sobre el tema? Volem transformar o maquillar?
M’atreveixo a dir que potser la innovació no es troba en la tècnica, sinó en el que ens mou a buscar les tècniques. Un canvi de paradigma en tota regla. No volem mirar el dit, volem mirar la lluna. Quan parlem d’innovació i proclamem que l’alumne és el centre i protagonista de l’acte educatiu, ¿per què reduïm la nostra mirada a la imposició d’una manera de treballar? Hem de treballar tots els centres iguals? Importa el context? Importa l’etapa? Què hem de tenir en compte a l’hora de definir una línia pedagògica de centre? La metodologia d’aula és realment una transformació profunda? Quines evidències tenim, a partir de quins estudis seriosos fonamentem la nostra proposta? Com a equips directius, ¿tenim en compte l’opinió del claustre docent? Hem incentivat la discussió pedagògica entre els nostres companys? Hem arribat a acords i les mesures són compartides? O potser hem reduït la participació del claustre a la recollida de consignes dictades i la reproducció d’activitats?
Quan parlem d’innovació i proclamem que l’alumne és el centre de l’acte educatiu, ¿per què reduïm la nostra mirada a la imposició d’una manera de treballar? No volem mirar el dit, volem mirar la lluna
Des de la meva humil experiència, transformar i posar l’alumne en el centre de tot acte educatiu implica entendre l’alumne com a un ésser traspassat per inputs constants des d’una realitat immensa, no fàcilment comprensible per ells i, massa vegades, poc amable. Un ésser traspassat per una realitat que no entén, que necessita entendre i que de tant en tant es mostra incòmoda, agressiva o, fins i tot, cruel. Des de la direcció dels centres hem de posar l’organització al servei dels professionals que han d’acollir l’alumne, promoure la reflexió pedagògica per a una definició d’objectius i línies d’actuació clares i, sobretot, oferir les eines necessàries perquè tot giri al voltant de les necessitats dels alumnes. Però, per descomptat, també hem d’avaluar resultats i els procediments, com també rectificar quan no aconseguim els que ens havíem proposat. I escoltar l’alumne, sobretot. No perquè l’alumne ens hagi de dir què hem de fer (crítica estúpida que anticipo d’alguns tendenciosos), sinó per entendre’l i, com a professionals, posar els recursos del centre al seu servei.
No, no tinc receptes miraculoses, però sí que tinc moltes preguntes i alguna experiència. I és a partir de l’experiència que he pogut acumular i ordenar les preguntes al voltant d’alguns eixos que potser podrien servir per al necessari lideratge pedagògic des de les direccions.
Eix 1: la definició d’objectius de centre
Preguntes: hem definit clarament els objectius de centre? És l’equitat un principi fonamental que guia aquesta definició? Els objectius tenen en compte millores comprovables? Serveix aquesta definició per planificar estratègies que tinguin com a finalitat el progrés i creixement de tots els alumnes? Els objectius i les estratègies són compartides amb el claustre? Tenim en compte la participació dels alumnes? I les famílies? Hem tingut en compte també l’excel·lència docent? Com la volem promoure? Cap a on volem avançar?
Eix 2: la definició d’indicadors d’avaluació
Preguntes: On posen la mirada els indicadors, en la millora dels bons resultats o en la millora dels pitjors? La definició dels indicadors no és innòcua: ¿mirem cap a l’excel·lència o mirem cap a la banda baixa de resultats? Com mesurarem l’equitat? Com a criteri d’equitat i cohesió, ¿analitzarem si les mesures disciplinàries han disminuït o analitzarem quins alumnes no poden pagar sortides o necessiten material escolar, per exemple? Avaluem progressos, ¿però avaluem també processos? Com avaluem els processos, recollint l’opinió del coordinador de torn o obrint a tothom un espai de sinceritat? Tenim en compte l’opinió de les famílies?
Eix 3: l’avaluació de la tasca directiva
Preguntes: deixem espai per a la crítica? De tots? A qui demanarem l’avaluació de la tasca directiva? Ens amaguem en les valoracions qualitatives? Què diuen les dades quantitatives? Entenem que la crítica ens farà millors o la fiquem al sac de les males llengües? La crítica servirà per separar i distanciar-nos dels que no entenen la nostra mirada? Com incorporarem la crítica en la definició de nous objectius o estratègies? Què ens diuen els alumnes amb més dificultats? Entenem l’avaluació com a una eina de progrés i millora de la tasca directiva?
Eix 4: la implicació i compromís del claustre
Preguntes: què ens diuen els nostres companys? Incorporem els càrrecs de coordinació a les discussions de les grans decisions pedagògiques? Com es fa la coordinació de docents, reben instruccions o participen en la definició d’objectius i estratègies? Tenim els despatxos oberts? Obrim espais de discussió? Obrim espais d’acció per a què els docents puguin fer coses diferents? Fins a quin punt confiem en la responsabilitat dels docents? Liquidem la implicació dels docents amb unes dinàmiques a l’inici de curs?
Eix 5: impuls de la formació i l’excel·lència educativa
Preguntes: Qui diu que els docents no volem millorar? Qui diu que els docents no som crítics amb la pròpia acció docent? En tot cas, si fos així, ¿les direccions fomentem l’autocrítica i l’avaluació dels docents a partir de criteris lligats al progrés dels alumnes? Com definim la formació de centre? Obrim espais formatius en aspectes tan fonamentals com la tutoria o el coneixement de noves tècniques docents? Fomentem la discussió pedagògica oberta?
Eix 6: la tutoria i l’orientació com a centre de l’acció educativa
Preguntes: com entenem la tutoria? Quina formació oferim als nostres docents sobre l’acció tutorial? Malbaratem el temps dels tutors en tasques burocràtiques? Entenem l’orientació com a una eina al servei de les necessitats dels alumnes? Quines necessitats? Només les acadèmiques? Jo no puc admetre que les accions de cap alumne siguin gratuïtes, per tant, ¿tutoria i orientació tenen espai per comprendre el perquè d’aquestes accions? Les actituds disruptives les tractem com a indicadors de les necessitats dels alumnes? Com podem treballar les emocions? I la cohesió de grup?
Ja veieu que no tinc preguntes sobre com omplir de coixins les aules ni com imposar una forta disciplina. També he de reconèixer que no sempre puc respondre d’una manera adequada les preguntes, dubtes i inquietuds que us he exposat. D’altres, ho admeto, m’assenyalen i reclamen de mi una resposta més efectiva. Ningú no és perfecte. Però el que sí que hem de tenir clar és que l’organització d’un centre ha de passar per donar resposta a les necessitats dels alumnes, per sobre de qualsevol altra consideració laboral, corporativa o ideològica. Tampoc no podem ser esclaus de les nostres creences ni dels somnis pedagògics, no ens podem permetre aquesta frivolitat. La pedagogia ha de créixer des de la realitat en la qual actua, amb criteris objectius, de qualitat, avaluables i des d’una mentalitat de servei.
