Lectures per perdre la por i vèncer els impossibles: d’en Singlot a Hannah Arendt

En Singlot no vol matar dracs, però té por de dir-ho al seu pare, el cap del poblat. Què pensaran de mi si no faig allò que tothom espera…? Què hauria passat si al final no li ho hagués dit? Continuarien lluitant contra els dracs i no haurien establert una amistat. Els personatges de Cressida Cowell ens poden ensenyar sobre els efectes de la por. Hi ha molts llibres on hi apareix la por, les diferents pors que podem viure. Recollim algunes novetats recents que potser ens ajuden a perdre la por, o a combatre-la. Potser no convé perdre-la mai del tot, potser ens ajuda a tenir consciència dels reptes, dels perills, dels riscos… Però necessitem superar-la per fer possible allò que és a les nostres mans, però que la pròpia por ens fa creure que no aconseguirem.
La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca no ha deixat d’empassar-se pors que dominen moltes persones d’aquesta societat. Pors sorgides de la possibilitat de perdre la casa on vius, on has passat una part important de la teva vida, de no tenir on anar, de no tenir recursos per mantenir la teva família… Unes pors que tenen grans i petits, i la Lua Todó ha escrit Quan perdem la por. Un conte inspirat en la lluita de la PAH (Pol·len edicions). Una nena que creix coneixent la PAH de ben a prop ens explica la història d’una altra nena que pateix un desnonament. Una realitat massa present a la nostra societat: hi ha un mínim de 250.000 infants a Catalunya –en total, 500.000 famílies– que han patit aquest procés en els últims anys. Els augmenta la tristesa, afecta la seva salut, el seu rendiment escolar… Però la por pot deixar de dominar-nos si aconseguim sentir-nos acompanyats, si apareix la solidaritat. En Carlos Macías, portaveu de la PAH que escriu el pròleg, destaca la capacitat de la PAH per desactivar la por, la vergonya i activar la solidaritat. L’il·lustrador, en Joan Turu, autor de dibuixos lluminosos i alegres, defensa que és un conte per no amagar als petits realitats que s’han de canviar. Llibre per llegir i comentar de manera compartida. La PAH ha aconseguit objectius que ni s’havia plantejat, que semblaven impossibles… Ha canviat persones, lleis i societats. Tot s’ha assolit des de la pèrdua de la por al que estem vivint, al que ens diuen que sempre serà així, que no es pot canviar, a allò a què ens hem de sotmetre… Quan perdem la por tot és possible, ens diu la Lua, i segurament per això hi ha qui no vol que la perdem… Aquests dies també trobareu a les llibreries la novel·la gràfica Aquí vivió. Historia de un desahucio d’Isaac Rosa i Cristina Bueno (Nube de tinta).

Les bestioles poden generar pors, passions… En tot cas, és un altre tipus de por. El gran llibre de les cuques (Editorial Juventud) ens ofereix una aproximació simpàtica i amb moltes dades del seu món, que és el nostre. Una obra gràfica fascinant i ben documentada gràcies a la feina del creador Yuval Zommer i l’especialista en bitxos Barbara Taylor. Al planeta Terra diuen els especialistes que hi viuen 200 milions d’artròpodes per cada persona. Si no ho hem fet encara, conèixer les seves realitats ens hauria d’ajudar a repensar l’antropocentrisme en què vivim, fins i tot el nostre món construït amb l’economia com a centre. La mateixa editorial, Juventud, publica un parell de títols més que ens poden ajudar a vèncer pors diverses: La Mia es fa gran. Per saber-ne més sobre la pubertat (Mònica Peitx i Triay i Cristina Losantos) i Em dic Yoon (d’Helen Recorvits i Gabi Swiatkowska)
Perdre la por a debatre públicament, a argumentar amb rigor seria la por que ens ajudaria a combatre La desfachatez intelectual (Los libros de la Catarata). Fins i tot, també, perdre la por a les autoritats, a aquells grans noms que sembla que no es poden equivocar o no podem qüestionar. Aquest llibre analitza intervencions públiques en articles d’opinió de nombrosos intel·lectuals. Denúncia argumentacions dèbils, poc fonamentades amb dades verídiques, opinions que no aporten cap valor al debat… Sánchez-Cuenca atribueix aquesta situació al fet que hi ha impunitat per part dels mitjans i l’opinió pública davant d’aquestes manifestacions demagògiques. Això es deuria a la manca de formació de la població que encara s’arrossega després d’anys de dictadura. Les noves generacions, en principi més formades en pensament crític, haurien de ser menys tolerants a un debat tant pobre. Una educació que ens ensenyi a pensar, a debatre, a argumentar és fonamental per a perdre la por a debatre.

Atrevir-se a preguntar també forma part de l’educació en pensament crític. El llibre Guerra de Memes. La destrucción creativa de la economia neoclásica de Kalle Lasn (Adbusters) ens convida a preguntar al professorat noves qüestions que no es plantegen habitualment a les facultats d’economia. Perdre la por a fer noves preguntes significa perdre la por a trobar respostes diferents. Perdre la por a qüestionar allò establert, el que sembla que no pot ser de cap altra manera, no assumir que no hi ha alternatives… Aquest llibre inclou memes i també entrevistes a economistes que qüestionen els models econòmics que s’estudien actualment. A partir de la denúncia de com malgrat la crisi econòmica i la situació ecològica han demostrat que els models econòmics no són sostenibles ni reals, no s’està ensenyant a les facultats d’economia una nova teoria econòmica. I perdre la por vol dir no acceptar determinats convencionalismes: actuar de forma individualista, el consumisme per damunt d’altres valors, la necessitat d’endeutar-se, ser cobdiciós amb els diners… Contra aquests valors transmesos en l’ensenyament de l’economia, s’ha presentat aquesta setmana una iniciativa de la PAH, l’Observatori DESC, USTEC i SEPC per a una nova orientació en l’ensenyament de l’economia. En l’àmbit universitari, també està present aquesta voluntat amb el moviment Post crash. Perdre la por també vol dir repensar i qüestionar el que ensenyem.
El 1966 joves de la Universitat de Barcelona va decidir autoorganitzar-se al marge del règim franquista creant el Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona i buscar una universitat democràtica i una societat democràtica. Això volia dir lluitar per la llibertat, per la igualtat d’oportunitats, contra les desigualtats i l’exclusió. La Universitat de Barcelona va canviar i la joventut també. El franquisme els va perdre i va perdre el seu futur. El franquisme era una règim dictatorial que descansava sobre la por d’una part important de la societat que havia patit una guerra, l’aixecament contra la República per una part de l’exercit, i la repressió de la postguerra que va durar d’una manera o altra durant tot el règim. Si el franquisme no va poder continuar després de la mort del dictador com aquest hauria volgut va ser per l’acció de qui va poder situar-se fora d’aquesta por paralitzant i actuar. Clara Fons i Duocastella ha escrit la història dels frares caputxins que van cedir el seu monestir a Sarrià per a la trobada constituent del SDEUB, que va ser envoltat per la policia i on van resistir durant tres dies. La història d’aquests tres dies que es coneixen com els de la Caputxinada i dels frares que van fer possible l’acollida ens mostren diferents experiències en les quals la superació de les pors porta a grans canvis personals i socials. La Caputxinada. Frares compromesos amb el país i la llibertat (Editorial Mediterrània).

Hannah Arendt, després de la intensa dècada dels seixanta als Estats Units (mobilització pels drets civils, contra la guerra de Vietnam, el moviment universitari…), analitza diferents qüestions relacionades amb la política, la revolució, la violència, la transformació de les societats o la desobediència civil no violenta: “La desobediencia civil surge cuando un significativo número de ciudadanos ha llegado a convencerse o bien de que ya no funcionan los canales normales de cambio y de que sus quejas no serán oídas o no darán lugar a acciones ulteriores, o bien, por el contrario, de que el Gobierno está a punto de cambiar y se ha embarcado y persiste en modos de acción cuya legalidad y constitucionalidad quedan abiertas a graves dudas”. Arendt escriu ahir, en el món d’ahir, però val pel d’avui. “El mismo Gobierno representativo se halla hoy en crisis, en parte porque ha perdido, en el curso del tiempo, todas las instituciones que permitían la participación efectiva de los ciudadanos y en parte por el hecho de verse afectado por la enfermedad que sufre el sistema de partidos: la burocratización y la tendencia de los dos partidos a representar únicamente su propia maquinaria”. Ara l’editorial Trotta recupera un volum amb textos d’aquells anys, Crisis de la República. Pensament històric, polític, filosòfic, amb el que dialogar i perdre la por a allò que sembla no poder-se qüestionar, especialment quan es diu que vivim en democràcia.