Opinió

Societat i rumorologia en política educativa

Pensar és una qualitat innata al ser humà. Gràcies al pensament la persona és conscient de la seva pròpia vida. El pensament crític no és un concepte nou, tot i que ara se’n parli i s’integri en el currículum. De fet, el seu origen el podem trobar en l’antiga Grècia amb Sòcrates i la seva maièutica, Plató i la seva dialèctica així com Aristòtil i la seva retòrica. El pensament crític és una activitat cognitiva orientada a l’acció i va estretament relacionat amb la resolució de problemes i la presa de decisions.

Vivim en una societat BANI, Britte, Anxious, Non linear, Incomprenhensible; és a dir:

Fràgil (Britte), propensa a trencar-se. Aplicat al món de les institucions, departaments, siguin del tipus que siguin, no implica res més fort que l’equivalent a fracassar. La majoria de sistemes són menys forts del que aparenten; per tant, el rendiment pot davallar en qualsevol moment i potser no sabem com afrontar-ho.

Ansiós (Anxious), els entorns BANI generen por. Tot sovint ens enfrontem amb situacions desconegudes que ens desorienten. La incertesa és el pitjor enemic de l’ansietat, així com la sensació d’impotència. En aquest entorn la presa de decisions es fa difícil i, per tant, suposa una pèrdua d’oportunitats.

No lineal (Non linear), entenem que no hi ha relació directa entre causa i efecte i aquest ens desestabilitza de nou. És a dir, es tracta de petits fets que poden desencadenar en grans conseqüències o que entre l’origen i la seqüela hi hagi un desfasament molt gran. Això, en ser desproporcionat, ens sorprèn i ens fa estar sempre amb un sentiment d’urgència.

Incomprensible (Incomprehensible), el món és cada cop més complex. Busquem a tot un per què, una explicació del que ha passat, les causes i les conseqüències. Aquest procés és lògic, però el problema és quan creem explicacions massa simples que ens porten a prendre decisions incorrectes. Actualment, tenim més dades que mai, però segons la interpretació que en fem ens pot portar a la confusió.

Actualment, tenim més dades que mai, però segons la interpretació que en fem ens pot portar a la confusió

La fragmentació de la identitat, la inestabilitat laboral, la sobredosi d’informació sense filtrar, la falta de credibilitat dels models educatius, la fi del compromís en el servei a la societat configuren la societat líquida tal com la va definir  el sociòleg polonès Zygmunt Bauman. Una societat líquida i permeable a tota rumorologia, i disposada a impulsar qualsevol ideologia, no rigorosa i sense evidències científiques com és el cas del pedagogisme. Terme que certs aprenents de pensadors han anat escampant potser per emmascarar sistemes que fa temps que han deixat de funcionar, caducs,  perquè les circumstàncies han canviat, els temps han canviat, l’alumnat ha canviat i ens hem quedat en “temps millors que no tornaran”.

Sortint al pas dels tòpics en què s’amaguen els defensors d’aquesta ideologia, el pedagogisme, puc dir que:

• El quefer del pedagog/a està molt vinculat a l’aula, no allunyat, com ens volen fer creure.
• El pedagog/a sap el que hi passa a l‘aula, al Centre, no hi ha pas desconeixement com algunes manifestacions malintencionades.
• És guia i facilitador de processos d’aprenentatge. No pretén en cap moment ser paternalista.
• Aposta per  la lectura comprensiva, aprendre a través dels clàssics, la memorització, els continguts i el rigor científic.
• L’escola és un lloc on s’hi va a aprendre, no només a ser feliç. S’és feliç descobrint nous coneixements i processos.
• I, per descomptat, “aprendre comporta un esforç” com tot en la vida.

Ara bé, si entrem en quins processos d’ensenyament-aprenentatge trobem en l’actualitat,  la sorpresa pot ser Majúscula. El currículum actual és ben buit de continguts.  Qui ha dissenyat el currículum actual buit de continguts? Els pedagogs/gues, NO! Mirin bé al seu voltant en mans de qui està l’educació, la innovació, el currículum…

El fet de qüestionar la pedagogia i llurs professionals és soscavar el sistema universitari del país. País que es pot gloriar d’haver aportat grans pedagogs i pedagogues i millores educatives molt significatives.

Tot i així, malgrat tot, i pensant en l’educació, els pedagogs i les pedagogues continuarem “picant pedra”. Serem com aquell “tossut” que malgrat el vulguin tombar, menysprear, criticar,  fer callar i allunyar-lo del que li és propi -com és l’acompanyament en els processos de formació de la persona al llarg del seu cicle vital- continuarem demostrant que no estem caducs, que no som dinosaures de principis de segle, i potser com alguns pensen, i no és el cas,  no estem al servei de cap tipus de política, com actualment hi ha d’altres grups. Potser són modes o cicles. Certament i malauradament l’educació mai és neutra.