El malisme és l’antítesi del bonisme o caldria fer alguns matisos?
Caldria fer matisos, perquè el que passa amb el bonisme és que a la Reial Acadèmia tenia una definició que era una cosa així com aquell comportament d’algú que amb bona voluntat intenta arreglar un problema però pel fet que és una mica ingenu o que desconeix els mecanismes de l’ànima humana resulta que no l’arregla o l’empitjora. Però aquesta era la definició original i després això s’ha anat estenent i ho han començat a fer servir per estigmatitzar qualsevol tipus de persona que intenti fer alguna cosa bona, li surti bé o malament. Al llibre hi ha un llistat de coses i persones que he vist que se les ha anomenat bonistes al llarg d’un any i hi ha de tot, des del Papa a les mandonguilles veganes. I en aquest sentit, si el bonisme és qualsevol intent de fer alguna cosa bé, el malisme té alguna cosa de ser el contrari, però no és exactament això. El malisme, segons l’he definit jo, és una mena d’estratègia de comunicació que consisteix a fer-se el dolent o declarar que penses o que has fet coses dolentes per obtenir un benefici a canvi.
Un dels capítols del llibre es titula “Bonisme millor ser càndid amb bones intencions que un merdes”. És millor ser bo i honrat però pobre que dolent i triomfar?
Per descomptat que és millor ser bo que dolent.
Encara que impliqui ser un perdedor?
Aquesta és la teoria actual, però també depèn de què és triomfar. Potser estar a gust amb tu mateix està més a prop del triomf que estar tota l’estona interpretant un paper per obtenir beneficis merament econòmics.
Per què el malisme s’ha obert camí a la nostra societat? Quins avantatges proporciona als que el practiquen?
Perquè ha obert camí als que el practiquen és clar: perquè proporciona molts avantatges. El columnista d’extrem centre que es fa malista aconsegueix que els seus articles superin els murs de pagament dels diaris digitals i es comentin a les televisions i a les xarxes socials, perquè les barbaritats que diu creen rellevància. El polític aconsegueix separar-se de la resta dels seus companys i comença a aspirar a obtenir llocs de més poder en el seu partit. A les xarxes socials a aquells que tenen el tic blau i es fan malistes com que obtenen més rellevància els paguen per haver tingut més interaccions i aconsegueixen diners. O sigui, els beneficis són clars. El que no està clar és per què passa això. Jo no ho tinc clar. Sí que tinc clar que els que ho fan és perquè reben tota mena de beneficis, però per què les persones, el públic en general aplaudeix els que fan això, no ho tinc clar. Hi ha una part de moda, hi ha una part de maldat intrínseca, no se sap, però el cas és que està més de moda que un milionari digui que ha fotut els seus treballadors o que els ha fet fora com va fer Elon Musk i que expulsarà més perquè li dona gana que l’antic milionari que per presumir i intentar donar una imatge bona deia que havia fet una obra benèfica. Ara, a qui fa una obra benèfica ningú se’l creu i a la gent li sembla un pringat, ho hagi fet només per promocionar-se o perquè vol fer alguna cosa bona de debò. En canvi, fer alguna cosa dolenta tothom ho interpreta com “oh!, aquest paio almenys diu la veritat!” i rep el benefici de ser envejat, que les seves empreses vagin millor, etcètera.
Als mitjans funciona el malisme? Venen més els que el practiquen que els que es limiten a informar objectivament?
El clickbait es basa en el malisme per una banda i per l’altra a dir coses completament ridícules que no saps a què responen i fan que la gent punxi aquesta notícia per veure de què estan parlant quan el titular ha deixat anar una bogeria tan gran que no sabem com interpretar-la. Els mitjans de comunicació, els polítics, els publicistes ho utilitzen perquè dona resultat. Jo crec que no són conscients moltes vegades, els polítics més, però no són conscients del mecanisme que estan usant. Els mitjans de comunicació saben que la notícia ensopida no ven, no arrossega visites a la web i fan aquesta barreja de dir barbaritats i rumors falsos o de confessar maldats.
Els mitjans de comunicació saben que la notícia ensopida no ven, no arrossega visites a la web i fan aquesta barreja de dir barbaritats, rumors falsos o de confessar maldats
El més dolent dels dolents, l’emperador del malisme és l’Elon Musk que citava? O és Donald Trump? N’hi ha molts.
N’hi ha moltíssims. Trump és un precursor. De fet, a allò que va dir que podria disparar a algú a la cinquena avinguda i no perdria ni un vot, només li faltava afegir “i guanyaria vots” per ser ja la definició més propera a la que dono jo de malisme. Però Trump, com tots els polítics que són malistes no és purament malista. L’estratègia de fer servir el mal per donar-se a conèixer de vegades la modulen quan veuen que una de les barbaritats que han dit no funciona del tot. Ayuso, per exemple, diu “estic en contra de la justícia social”. Quan veu que té alguna oposició -“com estaràs a favor de la injustícia, dona?”-, llavors, la retoca una mica, la modula. Diu: “no, volia dir que l’esquerra fa servir el concepte justícia social malament, perquè en realitat no són justos”. Trump també fa aquest tipus de coses. Mentre que Elon Musk, no. Elon Musk és un malisme més pur perquè poques vegades ha de modular les barbaritats que fa i diu.
Que un home així posseeixi una xarxa social com X, amb tants milions de seguidors, és molt perillós, no?
És perillosíssim. Al principi va utilitzar alguna mentida. Deia que compraria Twitter perquè hi hagi llibertat -el concepte de llibertat sempre s’usa moltíssim- i tothom pugui dir el que vulgui i que així no hi hagi trolls, i el que ha aconseguit és una xarxa on he vist avui que no pots seguir els de Palestina perquè els ha bloquejat. Cada cop hi ha més gent que se’n va, el discurs de l’odi ha crescut moltíssim, els trolls són d’una intensitat mai vista a Twitter. I el paio, si de debò pretenia el que deia al principi, doncs és un inútil com a gestor perquè ha fet una xarxa plena d’escombraries. I si pretenia això, que és el que sembla, és clar que és un perill terrible. De fet, ara ja diu que si guanya Trump ocuparà algun lloc a la seva administració.
A la comunicació política està molt introduït aquest malisme. Ho recorda al llibre fent referència a expressions com “Que te vote Chapote”, “Me gusta la fruta”… Els assessors malistes són els millors per guanyar vots?
Sí, però sempre ho barregen amb alguns altres trucs. Em pregunten a vegades si el malisme és només de dretes. En principi, el mecanisme es pot fer servir en tot l’espectre ideològic. El que passa és que a la ultradreta el 80% de la popularitat que ha aconseguit i l’emmarcament que ha aconseguit del debat polític, ha estat a força de malisme. Que són els que més seguidors aconsegueixen? Doncs depèn. Jo crec que pot tenir un límit, encara que ara sembla que no en té cap. Però, un dia d’aquests s’hauria de dir fins aquí. El dia que hi arribem, els assessors i els equips de comunicació decidiran altres sistemes. “Jo no volia fer això, jo no era tan dolent…”.
El malisme és a la base de l’èxit de campanyes com les de “Se acabó la fiesta” d’Alvise Pérez?
Sí, és clar. Alvise ha utilitzat el malisme purament. A l’última manifestació fatxa que hi va haver a Madrid, Alvise estava signant portades d’un diari, crec que era ABC, en què sortia que l’havien enxampat cobrant aquella comissió de 100.000 euros i ell la signava tot orgullós, perquè sap que una foto amb aquest diari entre el tipus de seguidors que té li dona prestigi i la gent l’aplaudeix. “Fixa’t quins ous té aquest senyor!”. Fa 10 o 20 anys, ningú de cap espectre ideològic que l’enxampaven fent alguna cosa dolenta signava la portada d’un diari on l’havien descobert. El que feien eren amagar-se, es posaven perruques, deien que no era veritat. Negaven els fets. No admetien els fets i a sobre ho signaven.
A les sèries, a les pel·lícules hi ha personatges que desperten admiració o fascinació com ara “el Joker” Com s’ho explica?
És difícil explicar-ho. Moltes vegades el director i el guionista estaven a favor dels personatges de justicier venjatiu americà dels 90. O sigui, eren de dreta venjativa i els semblaven bé les coses que feien Harry el sucio, El Castigador als còmics o tots aquests personatges. La primera pel·lícula del Joker no et presenta el personatge com ple de virtuts, ben al contrari, i, tot i això, hi ha un grup de gent que s’identifica amb ell. No amb algú que tenia una disculpa per matar perquè abans li havien fet alguna cosa a la dona i als fills. No, no. A The Boys, que és una sèrie de superherois xungos de televisió, hi ha un personatge supermalvat, el Patriota, que clarament és una paròdia d’aquest tipus d’actituds i amb les quals ningú no s’hi hauria de poder identificar. Al contrari, és per dir “aquest és igual que Trump o que Musk” i, tanmateix, hi ha gent que utilitza la seva cara com a avatar a les xarxes socials. “Aquest és un xungo i jo m’hi identifico”. Hi ha un moment a la sèrie que reflecteixo en el llibre que és quan a ell, que s’està fent passar per superheroi, però en realitat és un supermalvat, se li’n va l’olla i amb la seva visió calorífica assassina un manifestant que li crida que és un feixista. Creu que, com ho ha fet davant de les càmeres, perdrà popularitat. Està espantat, però en uns segons s’adona que la resta de la manifestació comença a aplaudir-lo. És exactament una paròdia de Trump quan va parlar de matar algú a la cinquena avinguda però és clar que aquest personatge és negatiu i, no obstant això, ha sortit un munt de gent que s’identifica amb el Patriota i que fa ús de la seva imatge.
Els “malismes” d’avui poden ser els “bonismes” del demà? El rock and roll va ser primer un dimoni per a molts i avui està molt integrat socialment.
Dedico un capítol del llibre a les subcultures juvenils i el rock and roll sí que feia una mica ús d’aquest malisme d’estar per casa en un cercle petit de “som els més dolents i de vegades ens mengem budells de gat”. I els del rap sortien a enganxar-se amb altres als carrers. Però es dirigien a un cercle limitat dins de la joventut i dins de la joventut la que consumia música. El que hi ha ara és que molts d’aquests malismes ja no es donen en un cercle limitat, ja no promocionen una petita coseta que és la nostra música gamberreta i que pertany a la joventut sinó que ara es dirigeixen a cercles enormes i és difícil, vull pensar que és difícil, que això pugui anar a més sense tenir conseqüències. Espero que en algun moment s’aturi perquè si no passarà el que tu dius, que el dia de demà es veuran com xorrades. Com es veu ara una xorrada, el primer cas del protomalisme que explico al llibre, quan la diputada del PP Andrea Fabra va cridar “que es fotin” al Congrés. Al batibull al Congrés que hem tingut aquests dies, per exemple, hi haurà hagut mitja dotzena de persones que han dit “que es fotin” i no ha sortit als mitjans de comunicació perquè, a causa de com ha anat la bola de neu de barbaritats, que algú digui “que es fotin” no importa gens.
Hem passat del Déu és amor a una interpretació de les religions que justifiquen les guerres, a algunes congregacions religioses que donen suport a candidats d’ultradreta. Anem a pitjor o Déu mai no va ser amor?
Déu ha estat una mica de tot. El Déu cristià. Però sí que durant la majoria de la socialdemocràcia, el Déu cristià que ens volien vendre era un Déu de l’amor i de la caritat. I, tanmateix, el Déu que ens porten les noves esglésies carismàtiques, és un déu venjatiu i que produeix mal a aquells que no creuen prou en ell, que, segons els líders d’aquestes esglésies, són aquells que no els donen prou diners. I no ho amaguen. Diuen “tu no has donat gaire diners al líder, no creus prou en Déu, de manera que mereixes ser pobre, que et surtin les coses malament o que tinguis una malaltia”.
Donen suport a Bolsonaro, al Brasil, per exemple.
Sí, sí. El que han fet les esglésies neopentecostals i carismàtiques, que és el mateix, és increïble. Estan influint en la política molt més del que pensem.
Els bons, els bonistes, podrien utilitzar les armes dels dolents, dels malistes, per combatre’ls? O això seria un error enorme?
Jo personalment crec que és un error, perquè si comencem a combatre els malismes amb més malismes, doncs tenim més malismes, no en tenim menys. I la idea és que tornem a un debat una mica més assossegat i que no presumim de ser dolents, per més que siguem dolents d’una ideologia o altra.
Jean-Jacques Rousseau deia allò que l’home és bo per naturalesa i que la societat és la que el fa dolent, la que el corromp. Ho va escriure al segle XVII. Tenia raó?
Era molt rotund en els pensaments, com fan tots els filòsofs, però jo crec que té gran part de raó. En aquest huracà tumultuós de malisme en què vivim actualment, la meitat de les persones que utilitzen el malisme per aconseguir beneficis no són dolentes de debò. S’han deixat dur per la moda i estan competint amb altres fent-lo servir. Però no crec que tothom que diu barbaritats se les cregui, perquè aleshores sí que dona veritable terror aquesta societat.
L’epicentre del malisme és ara a Madrid? A Roma? A Sao Paulo? A Washington?
No sé on és però, per descomptat, els dirigents de Madrid volen que diguem que és allí perquè això fa que tinguin més importància de la que tenen, però no crec que sigui veritat. A ells els va bé que ho diguem.
Potser és a Tel Aviv.
Ara mateix, el mal de debò està clarament a Tel Aviv. La propaganda sionista utilitza estratègies com ara el malisme. El que passa és que fa servir propaganda segmentada. Als mitjans occidentals ens diu que els morts són efectes col·laterals, que no volien, que tots els nens que han matat passaven molt a prop d’una base de Hamàs, però la seva propaganda interna, com els canals de Telegram que utilitzen els soldats per compartir-se crims de guerra que realitzen i que se’n vanaglorien, és completament malista i sanguinària. Creuen, i pel que es veu sembla els va bé, que presumint d’haver comès massacres, ets més famós entre els teus companys d’exèrcit. Més malisme que aquest no n’hi pot haver.
Hi ha soldats israelians que presumint d’haver comès massacres creuen que seran més famosos entre els companys d’exèrcit. Més malisme que aquest no hi pot haver
El seu personatge més popular és “Herminio Bolaextra”. El deixarà de dibuixar perquè es va adonar que la seva actitud, la seva picaresca, era “políticament incorrecta”. No és massa dràstic aplicar-li aquesta mena de “cultura de la cancel·lació?”
Sona una mica a la cultura de la cancel·lació. Encara no l’he deixat de dibuixar però el mataré, dibuixaré un àlbum en què mori. No, no és que m’hagi adonat que és políticament incorrecte, sempre ho ha estat, el que m’he adonat és que allò políticament incorrecte ho estan utilitzant les forces del mal per fer-se els moderns i dissimular com en són de pocavergonyes. Aleshores no vull donar-los idees ni vull participar en aquest col·lapse moral generalitzat. Però també crec que, en aquest context, el mecanisme de l’humor que utilitzo per Herminio Bolaextra té menys sentit que en una altra època perquè, en determinat ambient amb unes determinades regles morals molt rígides, que surti un personatge que digui una barbaritat pot ser graciós i a més pot servir per assenyalar algun costum estúpid o alguna prohibició massa dràstica, però, en un context en què tothom està a veure qui diu la bestiesa més grossa i a veure qui pixa més fora del test, que aparegui un personatge borratxo dient barbaritats no aporta res. És més soroll, de manera que no és tan graciós com ho era abans. Sumat a què m’he avorrit de fer historietes sobre gamberrades, doncs el mato. M’ho passaré bé matant-lho, que també és una mica gamberro, però no el tornaré a dibuixar.
No li sabrà malament matar-lo?
Igual a la llarga, perquè en el tipus de còmic que faig jo els personatges no ressusciten com a Marvel. O sigui, si de sobte em comencen a anar bé una altra vegada les historietes d’Herminio, no penso ressuscitar-lo. Perquè un cop mort no ressuscitarà.
Ara fan preqüeles.
Doncs m’estàs donant una idea que no se m’havia acudit. El mato i després començo a fer històries de la joventut d’Herminio. Has buscat la solució abans que jo.
La conclusió després de llegir el seu llibre és que per triomfar cal ser una mica o molt malista?
Crec que no. El que passa és que ara mateix molta gent està triomfant gràcies a ser-ho. El meu llibre assenyala una mica això que està succeint i li posa un nom perquè en ser-ne conscients no li donem el triomf tan fàcilment a aquells que utilitzen aquest sistema per triomfar.
Al final del llibre diu que no hi ha conclusions, ni lliçó moral, ni res. És una mica preocupant.
No dic que no hi ha lliçó moral. Dic que no em sento capaç, igual que no m’he sentit capaç d’explicar d’on ve el malisme, de buscar solucions, però crec que un primer pas és, com per solucionar qualsevol malaltia, diagnosticar-lo a partir dels seus símptomes. Quin és el tractament sí que em declaro completament inútil per donar-ne un.
