Fa uns anys vaig escriure el següent article d’opinió, del qual actualment en subscric cada paraula que hi diu: Soc educadora infantil i treballo en una escola bressol – El Diari de l’Educació. Explico, amb tot el meu amor, en què penso que consisteix la meva professió. No obstant això, avui i després de la meva experiència treballant tres cursos més a les escoles bressol municipals de Barcelona, necessito fer uns apunts que considero importants, per no caure en l’error de romantitzar ni d’idealitzar aquesta professió tal com està quant a recursos i condicions laborals. Ser educadora infantil del primer cicle de l’educació infantil en el sistema públic d’educació de Catalunya és molt dur.
Darrerament, s’està apostant per la universalització i per la gratuïtat d’aquesta etapa. Tots els discursos parlen d’aquest vessant social de l’escola bressol el qual, evidentment, és essencial. Tanmateix, sembla que s’estan oblidant del vessant educatiu i és imprescindible la convivència de tots dos. Actualment, el sistema educatiu no està donant resposta a les necessitats de la petita infància del nostre país, malgrat que des de les diferents administracions que gestionen les escoles bressol es parla sempre de qualitat educativa. Posar-ho en els models i projectes educatius és fàcil, però la realitat és una altra. Es necessiten molts més recursos per poder treballar sota unes bones condicions que ens permetin arribar a aquesta qualitat de la qual se’n parla tant.
Sota quins criteris es fan les avaluacions sobre la qualitat del servei educatiu? Des de la mirada d’un servei que dona resposta a les necessitats de les famílies, o des de la mirada cap a les necessitats i drets dels infants?
No disposem del temps ni dels recursos adients per fer un bon acompanyament ni una bona gestió de tot el que passa durant el dia amb els infants de 0 a 3 anys
Cada dia surto de la bressol amb la sensació de no haver-ho fet bé en molts moments. La gran quantitat d’infants que hi ha per grup i les poques mans per acompanyar-los, fa que l’estrès estigui present i sigui elevat en massa moments. Això comporta que l’ambient estigui carregat, que hi hagi neguit i que no puguis arribar a tot. De nou, crit al cel dient el de sempre: no disposem del temps ni dels recursos adients per fer un bon acompanyament ni una bona gestió de tot el que passa durant el dia amb els infants de 0 a 3 anys. Desgranem una mica, seguidament:
La rebuda del matí
Quan arriben els primers infants acompanyats per les seves famílies, els podem rebre com cal. Ho fem amb tranquil·litat, amb presència, saludant-los amb afectuositat, somrients, atentes, convidant-los a venir amb el gest, dedicant-los unes paraules, tot fent un petit i molt necessari intercanvi d’informació amb la família sobre com estan. Quan es pot fer així és, simplement, meravellós. ¿Però què passa quan, per exemple en el cas dels infants d’1 a 2 anys, ja n’han arribat set o vuit? Doncs es complica moltíssim poder fer bé aquesta rebuda. Ja tens a set o vuit infants a l’estança que et necessiten present i cadascun d’ells té unes necessitats concretes. Però encara en queden cinc o sis més per arribar! Per tant, els primers infants i les seves famílies acostumen a tenir la rebuda que mereixen, la resta, molt sovint, no.
Cures bàsiques
El dia avança a través de rutines quotidianes que aporten seguretat als infants. Canvi de bolquer, rentar les mans i la cara, vestir-se i desvestir-se, canviar la roba bruta o mullada, posar-se i treure’s les sabates, menjar, dormir. Per a fer totes aquestes activitats tan quotidianes, els infants mereixen temps. L’escola bressol és el lloc on s’hauria d’oferir aquest temps que, per desgràcia, el ritme de vida adult actual ens roba. Així i tot, amb grups tan grans d’infants, mentre tu dediques aquest temps a uns, els altres estan esperant, o estan cansats, o tenen gana, o volen que estiguis amb ells, o volen anar a jugar en una sala que ja està preparada per dormir.
Quan els infants són tan petits, existeix una necessitat vital de la immediatesa en la resposta que els donem a les seves demandes. Des de la confiança, i amb la fortalesa del vincle adult-infant, el qual atorga seguretat, els infants són capaços d’anar espaiant entre la seva demanda i la nostra resposta. Però això, en el dia a dia a l’escola, acaba passant de forma forçada, sense respectar aquest temps que cadascú necessita, i perquè no queda més remei.
A l’hora de dormir, tots ens necessiten al seu costat per adormir-se. Tots. Tenen uns mesos d’edat. Tenen un any. Tenen dos anys. Tots, els 8, els 13 i els 20 necessiten l’adult al seu costat acompanyant allò que encara no saben fer per si mateixos, dormir. Quelcom tan bàsic i tan necessari com el descans.
Quan hem de canviar el bolquer a un infant, li hem de dedicar plena atenció. Fer el canvi de bolquer correctament implica la nostra presència plena, tranquil·litat, comunicació i diàleg, sensibilitat i delicadesa, temps. Com t’ho has de fer, per fer-ho bé, mentre hi ha 7 infants d’uns mesos d’edat més a la sala, 12 infants d’un any més a la sala o 19 infants de dos anys més a la sala, generalment, sense cap adult present allà amb ells?
Acompanyament del joc
Estança, terrassa, jardí, sala d’usos múltiples, biblioteca i passadís els preparem a consciència. Pensem quins i quants materials oferim i el perquè, és a dir que tot el que hi ha té un sentit pedagògic. Doncs bé, massa sovint el seu joc es veu truncat pels conflictes que neixen entre ells. A part de la mirada i la presència adulta, necessiten també més espai per no “xocar” constantment uns i altres. Actualment, el Decret 282/2006, de 4 de juliol, pel qual es regulen el primer cicle de l’educació infantil i els requisits dels centres, estipula 2 m² per infant.
Sostenir i acompanyar les emocions
El començament de l’escola bressol és el començament de la vida en societat, en comunitat. Sorgeixen un munt d’emocions, les quals han de ser experimentades, reconegudes, acceptades i, finalment, controlades. Això és un procés d’aprenentatge molt llarg. Ho aniran aprenent molt a poc a poc, a través de les seves pròpies vivències del dia a dia i a través de l’acompanyament de l’adult de referència. El fet de ser només un (o dos adults, en certs moments de la jornada diària) per atendre a tot el grup, dificulta molt la qualitat amb la qual els podem acompanyar. Són infants molt petits, vulnerables en tots els sentits i necessiten l’adult constantment. Per calmar un infant que està plorant (sigui perquè té son, perquè té gana, perquè no es troba bé, perquè se sent insegur, perquè s’ha fet mal, perquè s’ha espantat, perquè vol estar recollit als teus braços, etc.), necessitem molta presència i temps per poder-li dedicar. L’hem de poder atendre amb plenitud, l’hem de poder mirar a ell i no estar mirant de reüll els altres 7 (o els altres 12 o els altres 19). Quantes vegades al dia ens passa que estem acompanyant i sostenint el malestar d’un infant i ho hem d’interrompre de cop i volta, per anar a atendre una altra situació? O estar donant un biberó a un infant i haver de parar sobtadament, o estar dormint a un infant i haver de parar per anar a ocupar-nos d’una altra cosa?
Viure en comunitat. L’acompanyament dels conflictes
A l’escola bressol se’ls ofereix el seu primer contacte en comunitat, després del de la família, dins d’un col·lectiu amb altres infants. Com hem dit abans, és el començament de la vida en comunitat, de moltes emocions que surten. Fruit de la interacció, apareix el conflicte. Un conflicte natural i necessari que forma part del procés de socialització pel qual comencen a avançar.
Amb menys infants, menys conflictes i millor acompanyament
Un dels problemes principals de tenir aquesta ràtio, és que com que són tants es produeixen moltes interaccions entre ells. Aquestes, sovint es transformen amb conflictes i, per tant, es produeixen molts més conflictes dels que podem gestionar i acompanyar com cal. Empentes, estirades de cabells, mossegades, prendre’s els materials de les mans, pegar, llençar materials que poden fer mal, treure xumets de les boques dels altres. Tot això és natural, passa i ha de passar, i el nostre acompanyament en aquestes situacions és essencial, és el que farà que de mica en mica assimilin unes normes necessàries per a una bona convivència del col·lectiu. Insisteixo, un procés lent, cosa que significa que durarà molt temps, que aquestes situacions es repetiran una vegada i una altra i que en totes i cadascuna de les vegades serà clau el nostre acompanyament com a adults responsables de la seva educació. Aleshores, de nou tornem al problema, no és el mateix 4 infants de pocs mesos en un espai, que 8 infants de pocs mesos en un espai. No és el mateix 6 infants d’un any en un espai, que 13 infants d’un any en un espai, i tampoc és el mateix 10 infants de dos anys en un mateix espai, que 20 infants de dos anys en un mateix espai. L’aparició d’interaccions entre ells i la vida en col·lectiu està molt bé, ¿però està bé que siguin tants en un mateix grup? Amb menys infants, menys conflictes i millor acompanyament. Una persona sola (ni dues) no pot fer front a la gran quantitat de conflictes que sorgeixen en grups tan nombrosos d’infants d’aquesta edat. Mentre estàs acompanyant-ne un, se’n produeixen tres més al teu voltant. I així una vegada rere l’altra. Se’ls està demanant massa, a ells i a nosaltres. A tot això i potser per fer-nos una idea més acurada del que suposa conviure en un grup tan nombrós, podem fer l’exercici d’imaginar-nos a nosaltres, com a adults, com ens sentim quan ens trobem en un espai (que es fa més aviat petit), amb 19 persones més.
Inclusió
Si ja existeix una dificultat per poder atendre les necessitats de tots els infants, imagineu-vos als que tenen necessitats educatives específiques. Amb grups d’infants tan nombrosos i sense els recursos necessaris, poder oferir l’atenció i l’acompanyament que necessiten es converteix en un repte pràcticament impossible. Per fer una escola realment inclusiva, i no només sobre el paper, fan falta molts més recursos dels que hi ha.
D’estratègies i d’eines per afrontar totes aquestes situacions tan complexes en el nostre dia a dia anem sobrades. Ara bé, és responsabilitat del sistema i de les seves polítiques públiques posar remei a aquesta situació i fer el que sigui necessari per respectar i tractar millor els infants d’aquesta etapa educativa i, en conseqüència, a les persones que hi treballem.
Les treballadores de les escoles bressol caiem malaltes pel fet que estem sostenint aquesta situació. Acabes posant el benestar dels infants per davant de la teva salut i aquest gran esforç diari ens passa factura. A Catalunya ja són moltes les escoles bressol de diferents poblacions que denuncien la seva situació i també en l’àmbit estatal s’està alçant la veu en diversos llocs. Estem parlant de la petita infància d’aquest país, aquesta etapa de la vida de l’ésser humà tan crucial sobre la qual ja fa molt temps que se’n reconeix l’enorme importància que té en el desenvolupament de les persones.
Doncs bé, per poder oferir-los una atenció de qualitat en tots els aspectes mencionats anteriorment, els grups haurien de ser molt més reduïts, tal com ho fan els països d’Europa. No parlo de Finlàndia ni tampoc de Suècia, parlo dels nostres veïns, França, Itàlia i Portugal.
A França, les ràtios són 5 infants de 0-1 any, 5 infants d’1-2 anys i 8 infants de 2-3 anys.
A Itàlia, les ràtios són 6 infants de 0-1 any, 6 infants d’1-2 anys i 6 infants de 2-3 anys.
A Portugal, les ràtios són 5 infants de 0-1 any, 7 infants d’1-2 anys i 9 infants de 2-3 anys.
Existeixen, des de fa molts anys, unes recomanacions fetes per diferents entitats sobre la ràtio i també la mida del grup, a les quals, de nou, els nostres països veïns s’hi apropen molt. En canvi, aquí ens hem quedat a la cua d’Europa. Som el país amb la ràtio més elevada, i amb molta diferència.
Per fer-vos una idea sobre quins números parlem, la United States Department of Health and Human Services recomana que per a infants de 0-1 any, un adult no s’hauria de fer càrrec de més de 3 infants i el grup no hauria de tenir-ne més de 6. Per a infants entre 1-3 anys, diu que un adult no s’hauria de fer càrrec de més de 4 infants i el grup no hauria de tenir-ne més de 8. Per altra banda, tenim també les recomanacions de la Xarxa d’atenció a la infància de la Comissió Europea, la qual recomana 4 infants de 0-1 any per educadora, 6 infants d’1-2 anys per educadora i 8 infants de 2-3 anys per educadora.
Ara recordem quines són les ràtios que tenim aquí, regulades pel Decret 282/2006, de 4 de juliol, pel qual es regulen el primer cicle de l’educació infantil i els requisits dels centres, que estipula el següent:
0-1 any: 8 infants.
1-2 anys: 13 infants.
2-3 anys: 20 infants.
Per acabar, dedicar unes línies a la gran feina que es fa a les escoles bressol municipals, ja que malgrat les dificultats, els entrebancs i la complexitat de la situació, direccions, educadores, cuina i neteja, aconsegueixen que tot funcioni organitzant al mil·límetre els pocs recursos que hi ha. Però no podem fer màgia. La il·lusió per la professió fa que vulguem tirar endavant, però això no és factible a llarg termini. Ens esgotem. Direccions sobrecarregades de feina i fent un munt d’hores extra, equips d’educadores canviants a causa de les baixes (i sense substitució fins passats uns dies), serveis essencials pel bon funcionament de l’escola bressol externalitzats (com ara educadores de suport, cuina i neteja) i el que això comporta pel que fa a precarietat econòmica i laboral per a elles. En fi, que augmentin els pressupostos, però que no només es facin més places, sinó que també es millorin les que ja existeixen.
La nostra professió hauria de ser agradable, tranquil·la, suau, delicada, bonica, dolça, lenta, feliç. ¿És així? Personalment, estic molt contenta i orgullosa de treballar en el 0-3, però estic molt cansada d’haver-ho de fer amb aquestes condicions.
Atendre i cuidar bé a la petita infància implica dignificar aquesta etapa i fer-ho és inversió en qualitat de vida de la nostra societat.
