Si tot va bé, aquest 2025 seré funcionari de pedagogia terapèutica. Un somni complert enmig d’un mar d’incerteses socials, polítiques i econòmiques que repercuteixen en el malestar educatiu generalitzat. Personalment, també comparteixo aquest malestar fins al punt de col·lapsar, ja que no sé si puc prometre a l’alumnat que tindran una educació basada en els principis d’inclusió, qualitat i equitat per poder esdevenir ciutadans de ple dret.
En primer lloc, col·lapso quan no puc complir algunes de les meves funcions. Tot i que dedico el màxim d’hores possibles i intento ser la millor versió de mi mateix com dicta la doctrina neoliberal, no arribo a cobrir totes les necessitats del dia a dia. I en cap cas faig referència a tasques com per exemple ajudar a un infant que li estigui costant entendre els processos que impliquen els canvis d’estat de la matèria o a un infant que es mostri pertorbador a l’aula. Parlo de necessitats bàsiques: condicions materials imprescindibles per a l’aprenentatge. Allò que es reclamava el segle passat i que encara ara és vigent: pa, sostre i treball digne per a tot l’alumnat i les seves famílies.
I sé i he practicat els nous manaments d’aquesta doctrina per gestionar la meva vida, el temps, el malestar i aconseguir revertir l’ordre social: no et comunicaràs de forma violenta, no et culpabilitzaràs dels problemes dels altres, estigues bé amb tu mateix abans d’ajudar els altres, medita quan estiguis estressat i busca el teu nen interior encara que aquest no existeixi. Tot i fer-ho i treballar-me, dia sí dia també, encara tinc la sensació d’impotència, ja que cada matí he de mirar als ulls a l’alumnat sabent que no sé si el seu futur serà millor i que no tindran les mateixes oportunitats que he tingut jo. Continuo saturant-me quan els he de dir que encara que s’esforcin al màxim, segurament hauran de viure en pitjors condicions. Seguint Javier Romañach, soc discapacitat en aquest sistema socioeconòmic perquè qualsevol acció que intento posar en pràctica, sembla que no tingui efecte. És a dir, sembla que necessito ajuda psicològica per a qualsevol situació perquè la vida sembla patològica per se.
Col·lapso quan no puc complir algunes de les meves funcions
En segon lloc, quan em crec capaç de sortir de l’atzucac individualista neoliberal i, com explica Eudald Espluga al seu últim llibre, no ser jo mateix, em costa comunicar-me amb els altres. Sembla que hi hagi un mur que dificulta la comunicació. Un mur que, d’una banda, està ple de pedres que dificulten el diàleg i el vincle amb les companyes: pedres que es van construir amb el Decret 102/2010 d’autonomia dels centres i Decret 39/2014 de plantilles, els quals volen enterrar la possibilitat de relacionar-nos lliurement amb valors democràtics i no competitius; contràriament, ens fan anar a contrarellotge i ens evoquen a una llibertat fake controlada pel filantrocapitalisme. D’altra banda, també hi ha els fonaments, amples i robustos, aquells que com passa amb el Departament, sé que hi és perquè hi he de retre subordinació, però no el personifico ni m’hi puc comunicar.
Em paralitzo, doncs, perquè quan no hi ha la possibilitat de dialogar, no hi ha la possibilitat de vida social. Des de les primeres interaccions al voltant del foc per desenvolupar el llenguatge, passant pels grecs que conversaven per aprendre, confiar i ampliar la ment, fins a les converses a l’aula en què descobreixes què somien, què desitgen i què aprenen els infants. Totes són narratives que no només fan el món, sinó que també possibiliten distanciar-se’n per tal de pensar per un mateix i amb l’altre. Relats que ens permeten comprendre la nostra bogeria i el malestar perquè al mateix temps que ens entenem, entenem les cabòries i el malestar dels altres. Són les històries que faciliten el vincle i la possibilitat d’estar sols sense sentir-nos-ho.
Seguint, no els puc prometre una educació inclusiva i equitativa perquè l’escola cada cop és menys pública. Com a societat, cada cop desconfiem més de tot allò que és públic, per tant, desconfiem de l’únic espai que és de tots, de qualsevol i de ningú. Cada cop ens desvinculem més d’allò que és de tots per buscar espais que siguin només d’alguns, de pocs, de privilegiats. Volem una escola on puguem escollir-ho tot, com si fos un catàleg del consumidor per fer-nos-la a mida, encara que alguns no puguin escollir o fins i tot, participar-hi, perquè en queden segregats. Per exemple, com fem la classe mitjana i aspiracional quan decidim a quina escola volem portar els nostres fills/es buscant l’escola ideal, oblidant que l’ideal ja el vam aconseguir: l’escola pública, aquella escola que per se ja és inclusiva i equitativa perquè és l’escola de tots, de qualsevol i de ningú al mateix temps.
Vivim en una paradoxa: com més soms al món, més lluny ens sentim. Quantes més necessitats hi ha per cobrir, més alta és la muralla i menys oportunitats tenim de saltar-la. Com més construïm, més alts són els murs i menys espais queden per relacionar-nos. Es genera, doncs, una situació idònia pels fantasmes del passat, els únics que semblen capaços de travessar el mur fent molt de soroll amb mites que ens convencen en bunqueritzar-nos en petites sectes. Un conjunt de doctrines verbals que ens prediquen un futur desordenat fomentant un únic ordre possible i falses sensacions de satisfacció i de control. Un conjunt de mentides superficials que seguint els manaments neoliberals, et fan creure que el problema ets tu, que ets massa bo o il·lús per voler una escola on càpiga tothom. Discursos que al mateix temps que generen por, et transmeten desconfiança, preocupació i intranquil·litat com a solució; ens volen encegats creient que la panacea és tancar-te amb els teus.
Per vèncer la por i el mur no cal força, cal solidaritat
Per sort, com diu Bernat Castanya a Una filosofia del miedo, per vèncer la por i el mur no cal força, cal solidaritat. L’acció de compartir responsabilitats per confiar a trobar l’escletxa i, conjuntament, tirar el mur a terra per no col·lapsar. Per sort, com diu Marina Garcés a El temps de la promesa, per superar les supersticions i les prediccions absolutistes que ens encastellen, ens queda la promesa. L’acte que viu entre el desig i la convicció i que no es queda en una declaració d’intencions perquè és, al mateix temps, coneixement i voluntat de generar una acció. Promeses fraternes que un cop tirat a terra el mur, permetrien tornar a construir l’escola pública.
Per tant, i si ens solidaritzem? I si cedim? I si ens atrevim a prometre? I si dialoguem sobre els mínims que ha de tenir l’escola? Aquell espai en què podem estar tranquils perquè ens cuidem que qualsevol hi tingui lloc: tant els fills dels de Vox, com els dels pobres, els dels rics, els dels vegans, els dels immigrants, els d’ERC, els de l’Opus Dei, etc. El nucli en què desenvolupem el jo a partir de la construcció del nosaltres. El centre construït de pedres plenes de contradiccions i renúncies perquè ha de poder ser l’escola de tothom, de qualsevol i de ningú. Jo, prometo que em comprometo a construir-la.
