Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Un sector del jovent (no majoritari, però sí molt important) ha comprat el marc mental de l’extrema dreta i de la internacional friqui conspiranoica. I així: la delinqüència és culpa de la immigració, que a més acapara tots els ajuts socials, els governs discriminen els homes a través de l’agenda feminista woke, els objectius de desenvolupament sostenible i el reciclatge de residus són una enredada, les vacunes causen l’autisme, l’administració pública s’ha de desparasitar i els mitjans de comunicació menteixen perquè estan controlats pels governs a través de les subvencions.
Som davant d’una greu crisi de valors, les causes de la qual probablement tenen a veure amb la tebior com el neoliberalisme ha abordat les desigualtats socials i com ha permès l’especulació sobre béns de primera necessitat, en especial l’habitatge, però també amb la brutal eficàcia de les xarxes socials a l’hora d’escampar la desinformació i amplificar el malestar. No estem passant per una crisi econòmica, sinó tot el contrari, però tenim la moral per terra, molt més que quan el PIB queia en picat i l’atur s’enfilava per sobre del 20% de la població activa.
L’escola no té cap responsabilitat sobre aquesta deriva ni té les eines per aturar-la. Han de ser, en primer lloc, els poders públics els qui persegueixin als professionals de la desinformació, ja que representen una amenaça real per a la democràcia. Però l’escola pot posar el seu gra de sorra per minimitzar el seu impacte. Com? Introduint en el segon cicle d’educació secundària obligatòria l’anàlisi crítica de l’actualitat. Alguns parlen d’alfabetització mediàtica, educació digital i expressions similars que s’han anat empescant en els darrers anys. Potser és el mateix. Jo opino que els debats de l’actualitat han d’entrar a l’aula.
Mentre jo m’informava dels efectes de la dana a través de mitjans més o menys convencionals, els meus alumnes s’alimentaven directament del que penjaven a les xarxes un seguit de personatges i pseudomitjans per a mi desconeguts
Sobre el paper, els currículums de Ciències Socials de l’ESO i de Filosofia de 4t d’ESO (matèria optativa) ja tenen la vocació d’estimular el pensament crític de l’alumnat, confrontar-lo als reptes del món actual i imbuir-lo dels sabers i valors que fonamenten les societats democràtiques. En la pràctica, però, potser acabem parlant més de Pèricles i Aristòtil que de Hitler i de Goebbels, el seu propagandista, o de Rosenberg, el seu ideòleg. I, més enllà d’això, el més segur és que ho fem de forma unidireccional: els parlem de tolerància i respecte, de diversitat i cultura de la pau, de fal·làcies i de sofismes, i els fem fer lectures i tasques, però ignorem què estan consumint quan es connecten al món a través d’una pantalla.
L’anàlisi crítica de l’actualitat hauria de ser necessàriament bidireccional i gens adoctrinadora. Poso un exemple personal.
Fa uns mesos, en la meva primera substitució d’aquest curs (ja vaig per la cinquena), estava impartint l’optativa de Filosofia (entre altres matèries) a un grup de 4t d’ESO d’un institut de Barcelona. I va passar la catàstrofe de la dana. Era oportú parlar-ne, perquè era una notícia que ens havia commogut a tots, i perquè a cada sessió, al marge del contingut filosòfic que tingués pensat introduir, sempre intentava dedicar una estoneta a comentar alguna cosa de l’actualitat. I allà, durant els dies que vam parlar de València, em vaig adonar que, mentre jo m’informava del que havia passat a través de mitjans més o menys convencionals, però en tot cas fets per periodistes, els meus alumnes bevien i menjaven directament del que penjaven a youtube, tiktok i X un seguit de personatges i pseudomitjans per a mi totalment desconeguts.
Si volen saber a què em refereixo, vagin a un cercador d’internet i posin aquests noms: RickyEdit, elXokas, Ángel Gaitán, Vito Quiles, HerQles… I després mirin com van informar sobre la dana, o si ho prefereixen mirin el que expliquen sobre qualsevol cosa. Compten amb una legió de seguidors. I segur que com aquests n’hi ha més. La capacitat de retorçar la realitat que tenen aquests telepredicadors del ciberodi és, valgui la redundància, molt real. En el cas de la dana, van construir un relat segons el qual, davant d’aquella tragèdia, l’Estat havia deixat abandonats a la seva sort desenes de milers de ciutadans. I molta gent ho va comprar. D’acord amb la seva narrativa, allà només es va veure la solidaritat dels veïns i d’altruistes com aquests mateixos personatges, els quals afirmaven haver recaptat milers d’euros que donarien als damnificats, mentre que ni les autoritats ni l’exèrcit feien res de res.
El missatge era ben clar: l’Estat t’abandona, però et rescatem els patriotes. De fet, aquest és sempre el seu relat: l’Estat no funciona, ergo, la democràcia no serveix.
Desemmascarar, o si més no contrarestar, aquests discursos d’odi i desinformació és molt complex. Si ets periodista, tens alguna eina més per fer-ho, ja que com a mínim has estat entrenat per entendre com es fabriquen les notícies i es crea relat. I com de fàcil és manipular la informació si estàs mancat d’ètica ni escrúpols. Només cal apuntar la càmera allà on vols que tothom miri, i obviar la resta del paisatge; o posar-li la carxofa a aquell que diu el que vols que sigui dit, i ignorar la resta de veus; o descontextualitzar la dada que t’encaixa, i deixar de banda totes les altres que refuten la teva paranoia. I un cop fet tot això, cridar molt i molt fort.
Una matèria sobre anàlisi crítica de l’actualitat permetria als adolescents entrar en conceptes com la credibilitat dels informadors, els tipus de fonts d’informació o la selecció de la informació. De tota la que ens arriba, quina triem i per què, i quina destaquem i per què. Aprendrien que tothom té un biaix, i que el bon periodisme és aquell que pren distància del seu propi biaix, i que el dret a la llibertat d’expressió també té límits. I veurien que les informacions s’han de contrastar, i que per sort avui dia disposem cada cop de més eines per comprovar si ens estan fent passar gat per llebre, com els portals especialitzats a desmentir notícies falses i desmuntar llegendes urbanes.
Una matèria sobre anàlisi crítica de l’actualitat permetria als adolescents abordar conceptes com la credibilitat dels informadors, els tipus de fonts o la tria de la informació
També reforçaria, des d’un vessant pràctic, continguts i competències que actualment ja formen part dels currículums de Llengua i Literatura, com reconèixer els diferents gèneres periodístics i els elements que es troben en cadascun d’ells o produir textos escrits per donar resposta a demandes comunicatives concretes. Per exemple, elaborar una crònica d’un acte que ha tingut lloc a l’institut, o entrevistar un professor que es jubila, o escriure una notícia sobre la remodelació de la biblioteca del centre. Coses que, per cert, el ChatGPT no és capaç de fer, i que impliquen treballar la sintaxi, el lèxic i, per descomptat, l’ortografia.
I caldria adobar-ho amb altres qüestions que em són força alienes, que tenen a veure amb la tirania dels algorismes i la seguretat d’internet, el rastre que deixem pel ciberespai i les galetes informàtiques que ens cruspim alegrement, i com això condiciona també les nostres vides i configura els nostres gustos i les nostres consciències. Però insisteixo que sobretot hauria de ser un espai molt dinàmic i bidireccional, de debat, de cerca, de dubte, de contrast. I seria un treball sistèmic, amb la seva programació, avaluació i objectius d’aprenentatge, i no un bolet aïllat de l’hora de tutoria. Em consta que hi ha algun institut on això ja s’està començant a fer.
Un desig final: la cinquantena d’experts convocats pel Departament d’Educació per determinar com ha de ser la relació entre ensenyament i digitalització es quedaran curts si només es fixen en els continents i n’ignoren els continguts. Els dispositius digitals poden ser molt útils a l’aula i a la vegada una font important de dispersió, i trobar l’equilibri no és fàcil. A la mínima que et despistes estan escoltant música o jugant a videojocs a través del portàtil. Però el veritable problema comença quan, a l’escola o a casa, salten del videojoc al youtuber graciós i d’aquí a consumir, acríticament, els continguts dels telepredicadors de la ultradreta.
2 comentaris
Una assignatura d’anàlisi crítica al final de la ESO i Batxillerat (optativa?)
Bé, em fa pensar amb un grau d’ingenuïtat o d’un altre núvol de fum.
No acabo d’entendre com és que ens estranya que el jovent no tingui idea de
les barbaritats que van passar durant el segle XX ( o d’altres canvis del segle
XIX), per no focalitzar-ho en cap sinó en totes.
N’hem parlat a l’escola o la història sempre comença amb els grecs i els
romans? O hem amagat el cap sota l’ala, com a perdedors, i no hem transmet
la tant reivindicada memòria historia a nivell europeu?
Hem parlat de les causes o sols fets? Hem fet anàlisi? I ara sembla que no
entenem perquè el jovent es deixa dur per un discurs de les xarxes que, a més
de ser fals i parcial, no considera cap (o pocs) dels factors que han portat a
aquest moment. Si en lloc de mirar què diuen le xarxes agafem la paraula
potser serà més clar.
M’ha sobtat quan es diu que l’escola no té “cap responsabilitat” ni té eines?
(sempre parlem d’eines com si fóssim una factoria). Quins són els professionals
de l’educació? No vol dir la única responsabilitat però, perdó, no amaguem el
cap sota l’ala. Jo crec que sí, que l’escola hi té una bona responsabilitat, no pot
ser que el col·lectiu professional que s’ha format per educar no ho assumeixi
amb autocrítica i, sobretot, amb un treball d’equip i unes directrius clares. No es
pot parlar de “no estàvem preparats” perquè mai estarem preparats per un futur
que no es coneix. Això ha passat tota la vida i en tots els camps professionals o
personals i domèstics. Bé hem aprés a fer funcionar cotxes, mòbils i altres
dispositius.
Segur que aquesta matèria sobre l’anàlisi critica és important i cal fer-la però si
pensem en 4t d’ESO o batxillerat i “no obligatòria, no fos cas”; …penso que
s’haurà fet tard, com en tantes altres mesures perquè responen a una anàlisi
parcial i sembla que es busqui més un “tapa forats” que una repercussió a llarg
termini.
Crec que la sobrevaloració de la matemàtica i tecnologia, especialment a les
primeres etapes, ens ha portat a una renuncia molt clara del que són les
humanitats (literatura, poesia, art, oralitat, lectura de la persona adulta per
posar èmfasi al missatge del text i les arts enteses de manera àmplia”).
Igualment podríem parlar d’altres aspectes fonamentals de l’educació.
No es creen complicitats i proximitats. La música no embolcalla l’escola, és una
Maria, el dibuix no té valor real, és una altra Maria. La conversa, el comentar a
l’aula (oralitat) i opinar i …explicar els llibres o el llibre que cada infant llegeix…
parlar del què passa al carrer, no sols alarmes sinó maneres de reaccionar de
tots plegats.
No acusem més a la família perquè no practiquen la conversa. Vigilem d’anar
construint un missatge cada vegada més classista, i xenòfob. No hi ha llibres
amb totes les llengües de l’alumnat i els horaris laborals no es poden ajustar als
horaris escolars.
Ja ens recorda el David Bueno l’art o la pràctica de la conversa per poder
compartir el què passa al carrer, al voltant de l’escola i experiències de
proximitat.
Potser podrem, com a professionals de l’educació, afavorir una anàlisi arrelada
a la realitat però des de les primeres etapes perquè si esperem una
assignatura, quan ja tenen un marc d’interpretació donat a fora, crec que serà
uns nova oportunitat perduda.
La deriva del currículum tant a l’ESO com al batxillerat no ajuda gens a posar
valor al llenguatge ni a altres manifestacions humanes. La construcció del
pensament, l’anàlisi i la critica no poden ser una assignatura. El procés és lent
i, si esperem tant, les construccions de la realitat, tendencioses o
descontextualitzades, ja estan fetes. La història dona molta informació si la
mirem amb una certa profunditat.
En aquesta línia no entenc que en la formació del professorat no s’analitzin ( i
aprenguin) tantes experiències del segle XIX i XX de la mà de grans persona
de la pedagogia, sociologia: Dewey, Maria Montesori, Freinet, Ferrer i Guàrdia,
Rosa Sensat i un llarguíssim llistat. També van donar resposta a noves
situacions
Penso que l’encertes, Víctor. Si no es fa a la institució escolar, qui ho farà? TikTok? X? Instagram? Els influenciadors que es mouen en funció del que resulta més rendible econòmicament i personalment? I per treballar-ho bé és imprescindible fer-ho amb l’eina que tenen i habitualment usen els i les adolescents: el mòbil. Ha de ser eina de formació, d’aprenentatge, de comunicació sana,… coneixent les seves potencialitats positives i també els seus riscos i limitacions. I estendre aquesta idea a les famílies i altres espais educatius. Si no és així, com?