Opinió

De professió: docent (però no gaire)

La docència, en contextos com l’educació secundària, la formació professional i la universitat, sembla sovint convertir-se en un efecte col·lateral d’una carrera professional que originalment es va orientar cap a altres fins, com la investigació o l’exercici d’una professió tècnica. No deixa de ser curiós, si no paradoxal, que se’ns contracti per ensenyar però no se’ns prepari adequadament. Tenint en compte les taxes d’abandó educatiu que es donen en aquestes etapes, cal replantejar-nos la formació pedagògica inicial i contínua del professorat, perquè no sigui només un requisit, sinó una base imprescindible sobre la qual construir una docència de qualitat que no deixi ningú enrere.

Ser docent és, en teoria, una elecció personal i professional. Tot i això, en molts casos, especialment a partir de l’educació secundària, la docència no és una elecció inicial sobre la qual construïm una identitat, sinó una conseqüència de la nostra vida professional que va orientada originalment cap a altres fins. La majoria dels qui arriben a les aules d’aquests nivells ho fan amb formació disciplinar especialitzada i una identitat plantejada com a químics o químiques, filòsofs o filosofes, biòlegs o biòlogues… i fins i tot com a investigadors i investigadores, però no necessàriament com a docents. Això no ha de ser necessàriament dolent. És evident que aquests nivells requereixen un domini disciplinar molt important, i hauríem de tenir la possibilitat de reorientar la nostra vida cap a la docència en la nostra trajectòria professional, però també és cert que l’absència d’un sistema de formació eficaç per als que decideixen dedicar-se a la professió docent influeix en la manera com s’aborda l’ensenyament, ja que molts arriben a les aules sense una formació.

La identitat professional docent es construeix a partir dels coneixements, creences, valors i actituds que sustenten la nostra pràctica diària

En educació secundària i formació professional s’ha intentat abordar aquest tema plantejant el CAP i el Màster de Secundària posterior que, tot i que representa una millora significativa respecte al model anterior, continua sent clarament insuficient i és molt qüestionat. En l’àmbit universitari, la situació encara és més complexa, ja que s’accedeix a la professió docent, bàsicament, per disposar d’un gran currículum investigador, i encara que és cert que es fan esforços cada vegada més grans per valorar la docència (la LOSU ha incorporat la necessitat de formar ajudants doctors), segueix sense rebre l’atenció i el reconeixement que mereix.

La identitat professional docent es construeix a partir dels coneixements, creences, valors i actituds que sustenten la nostra pràctica diària. I és una cosa extremadament complexa que influeix directament en la manera com ensenyem. Tots hem passat per l’escola i això ha causat en nosaltres una sèrie de visions i actituds sobre què és ensenyar i què és aprendre. La nostra experiència com a estudiants modela la nostra concepció sobre què ha de ser l’educació. Davant això, alguns docents aconsegueixen desenvolupar un sentit de pertinença a la comunitat educativa i consoliden una identitat docent clara. Reconeixen la vàlua de la didàctica i es preocupen per millorar i actualitzar el coneixement pedagògic i disciplinar. Però sabem que n’hi ha d’altres que entenen la docència com una tasca secundària, i que assumeixen que les classes són bàsicament un mitjà per transmetre continguts disciplinars, sense considerar que ensenyar requereix el desenvolupament d’habilitats específiques que van més enllà del domini del contingut.

Per intentar explicar millor aquesta idea, faré ús d’un exemple històric. Durant la Segona Guerra Mundial, un grup de tècnics intentava reforçar l’estructura dels avions per evitar patir moltes pèrdues. Van començar a revisar els avions que tornaven de la batalla, parant atenció als llocs on portaven impactes de bala. D’aquesta manera, van elaborar un mapa on es podia veure on era la major quantitat de trets (que era a les ales) i es va proposar reforçar aquesta zona. Tot i això, el matemàtic Abraham Wald va indicar que la solució era totalment la contrària: calia reforçar les parts que no mostraven impactes. Per què? Perquè els avions que rebien trets al motor o a la cabina no tornaven. Els que sí que tornaven eren els “supervivents”. A l’anàlisi no s’havia tingut en compte que els que rebien trets en aquestes zones, no tornaven perquè eren enderrocats. Era una anàlisi esbiaixada. Aquesta és la famosa història del biaix del supervivent: la tendència a centrar-nos en la informació que veiem (els avions que tornen) i ignorar la que no veiem (els que van ser enderrocats). Això s’aplica a molts contextos diferents. Al món empresarial, per exemple, tenir en compte el biaix del supervivent implica que en una enquesta hem de recollir l’opinió no només dels nostres clients, sinó també dels que no ho són.

Els docents, amb més o menys dificultats, som casos d’“èxit” del sistema educatiu: hem superat totes les etapes i ens hem titulat

I què té a veure això amb la docència? Molt més del que sembla. Els docents, amb més o menys dificultats, som casos d’èxit del sistema educatiu: hem superat totes les etapes i ens hem titulat, convertint-nos en docents d’un sistema del qual vam ser estudiants. Som els avions que tornen de la batalla. I així arribem a les aules amb el nostre cap ple de coneixements sobre la nostra disciplina, però també amb les empremtes de com ens van ensenyar a nosaltres. I, per tant, apliquem les mateixes maneres d’ensenyar que vivim com a estudiants perquè, al capdavall, “van funcionar” per a nosaltres. Així que, en certa manera, validem el sistema (si jo he arribat fins aquí, tan dolent no serà) i conscientment o inconscientment reproduïm el model educatiu que hem viscut. No estem tenint en compte els que no hi van arribar. I això és important, perquè no podem oblidar que, tot i que els números respecte a l’abandonament escolar han millorat de mica en mica, seguim tenint una de les taxes més elevades de la Unió Europea a secundària. A FP és també preocupant (sobretot en les titulacions de formació bàsica), i en el context universitari, 2 de cada 10 estudiants universitaris abandonen els seus estudis. Hi ha molts avions que no tornen. Tot i això, des del nostre biaix del supervivent assumim que no es van esforçar prou i vam plantejar un mapa de trets a l’avió que no està ben definit, perquè no té en compte a tots. No veiem els avions que són enderrocats a la batalla.

Si sumem això a l’absència d’un plantejament seriós sobre la formació inicial i contínua docent, tenim l’escenari perfecte perquè la docència es converteixi en una tasca a la qual no es dóna vàlua i quedi desconnectada de les necessitats reals dels estudiants que tenim a les aules. És important entendre que l’educació és una disciplina científica. Forma part del camp de les Ciències Socials i, entre moltes altres coses, a l’educació investiguem sobre com les persones aprenen i desenvolupen competències, així com els factors socials, culturals, econòmics, polítics, psicològics i pedagògics que influeixen en aquests processos. Dominar el contingut disciplinar és només una de les potes de la taula, una de molt important, però no es pot mantenir la feina docent només amb ella. És preocupant que calgui defensar la idea que un docent ha de comptar amb coneixements sobre educació. Cal reconèixer que la docència és una professió en si mateixa, que requereix no sols coneixement disciplinar, sinó també de formació pedagògica. El sistema hauria de ser capaç de plantejar un model eficaç que formi, ajudi i acompanyi qui vol dedicar-se a la docència.

La resistència al canvi de les institucions educatives és una cosa sobre què s’investiga i treballa en educació

Soc conscient que generalitzar no és just. Hi ha experiències positives en la formació inicial i contínua del col·lectiu docent, així com nombroses iniciatives que busquen transformar el sistema i que incideixen en la importància de la formació pedagògica. Tanmateix, també és important reconèixer que, malgrat els continus canvis socials i legislatius, l’escola actual té moltes similituds amb què nosaltres vivim al seu moment. La resistència al canvi de les institucions educatives és una cosa sobre què s’investiga i treballa en educació, i el col·lectiu docent té un pes fonamental en aquesta circumstància. I això és una cosa que no es dóna només a Secundària o a les Facultats universitàries, el desenvolupament professional docent és una tasca pendent en totes les etapes educatives. No hi ha etapes bones o dolentes, el que hi ha és una necessitat clara de configurar un plantejament adequat de formació inicial i contínua dels docents perquè la pedagogia no sigui un valor afegit o opcional, sinó una part fonamental de la seva preparació i desenvolupament professional. No ens podem conformar a valorar només els avions que tornen de la batalla, també hem de protegir aquells que estan en risc de caure. Hem de deixar de veure la docència com una conseqüència inevitable del treball acadèmic i començar a valorar-la com allò que és: una de les professions més importants i transformadores que existeixen.

Ha de ser part de la nostra identitat. Som docents.