Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquests dies es comenta l’èxit de la sèrie “Adolescència” de Netflix, un èxit molt merescut. Quatre capítols d’una hora de durada filmats en un pla seqüència que dóna una sensació de veritat sobre tot el que explica.
En el primer capítol, la policia irromp en una casa on hi trobem una família obrera formada pel pare, la mare, una filla i un fill adolescent, de 13 anys. Després d’un escorcoll, detenen el noi acusat de matar una companya d’institut.
En el segon capítol, veiem les repercussions que té al centre educatiu amb els interrogatoris als amics i amigues de la víctima i del possible culpable. Un gran trasbals que es condueix amb molta mà esquerra perquè les lleis consideren que el presumpte culpable és menor i, per tant, una víctima també.
Una història molt dura, que ens commou, ens trasbalsa, ens sacseja i ens omple d’interrogants. Què sabem dels nostres fills i filles? Què sabem dels nostres i de les nostres alumnes?
El tercer capítol, per mi el millor de la sèrie, és la conversa entre el noi i la terapeuta que ha de redactar un informe. Un duel dialèctic i un duel interpretatiu que mostra com són d’importants les paraules i els gestos en una conversa cara a cara.
El quart i últim capítol mostra les repercussions dins la família del noi -la de la noia no té protagonisme a la història- com el dolor s’ha anat instal·lant al bell mig d’aquella comunitat que era raonablement feliç i que dificulta saber com han de continuar vivint.
Una gran sèrie pel tema que tracta i per com el tracta, per la tria formal que ha fet el director, amb unes interpretacions que mereixen tota mena d’elogis. Una història molt dura, que ens commou, ens trasbalsa, ens sacseja i ens omple d’interrogants. Què sabem dels nostres fills i filles? Què sabem dels nostres i de les nostres alumnes? Què sabem els uns dels altres quan al bell mig de les nostres vides tenim unes pantalles que ens mostren un món que molt sovint desconeixem i en aboca a l’abisme. Què passa a l’habitació del costat?
Jo no dubtaria a passar aquesta sèrie a sessions de formació per animar un debat absolutament dolorós, però absolutament necessari.
