Entrevista

Ana Novella: “Nens i nenes aprenen a demanar permís per participar, com si fos una concessió externa”

Ana Novella és la responsable a la Universitat de Barcelona del projecte europeu Imcitizen , un projecte que busca el foment de la participació infantil mitjançant la creació de diversos grups pilot a 10 centres educatius.

El projecte neix del grup de recerca en educació moral de la UB, i hi col·laboren la Universitat de La Corunya, la Complutense, la Federació Provincial d’ANPA de la Corunya, l’associació Los Glayus, l’Ajuntament de Mislata i l’associació Centro Trama. A més, tenen socis com Unicef, l’associació Institut de la Infància i l’Adolescència de Barcelona, ​​l’Ajuntament de Madrid i es vincula a diversos municipis: Barcelona, ​​Corunya, Mislata, Azuqueca de Henares, Castrillón i Madrid.

El projecte s’està desenvolupant a l’escola pública Els Porxos, La Pau, el CP plurilingüe Manuel Murguía, el CP Ramón de la Sagra, el CP Maestro José Luis García Rodríguez, el CP El Vallín, el CP El Espinillo, el CP Nuestra Señora de la Almudena, el CEIP Maestro Serrano, el CP Ausiàs March, el CP Maestra Plácida i el CP La Espiga.

En cadascun s’ha generat una plataforma organitzada per les noies i els nois dels centres que, entre altres coses, decideixen sobre quins temes volen incidir i pensen com fer aquestes transformacions.

Explica’ns què és el projecte Imcitizen.

Imcitizen és una proposta de treball col·laboratiu, amb nens i nenes, amb la qual busquem incrementar i avançar la seva participació en l’àmbit municipal, escolar i del temps lliure.

I per què amb ells i amb elles?

Des del Grup de Recerca en Educació Moral, el GREM, de la UB, fa temps que treballem en participació, en assemblees a les escoles, sobre valors democràtics, etc.

Aquest projecte ens donava l’oportunitat de fer-ho amb nois i noies, per experimentar una altra estructura participativa que els permetés reconèixer-se com a ciutadans i, des d’aquí, mobilitzar-se.

El que cerca Imcitizen és generar oportunitats de participació que nois i noies vulguin dur a terme, organitzant-se, defensant i atenent temes que els preocupen. No han de ser temes que els vénen donats per altres, sinó del seu entorn proper que els portin a associar-se, a trobar-se i a fer coses per atendre’ls. D’aquí ve el projecte; de la necessitat que vèiem de cercar nous reptes amb nois i noies.

Imcitizen se centra a fomentar aquesta identitat ciutadana mitjançant tallers col·laboratius perquè descobreixin i resignifiquin que són subjectes de drets i que un dels drets és la participació. Que defineixin què és per a ells participar. Els convidem a participar en un procés a través de voluntariat en una plataforma ciutadana creada per ells mateixos.

Van fer un procés de codisseny i ara estan abordant les estratègies que segons ells necessitarien perquè la joventut pugui participar més al seu territori. Són espais que els conviden a estar com a ciutadans, ciutadanes, no com a alumnes, ni com a fills, ni com a aprenents, sinó ciutadans en sentit polític.

Aquests processos participatius de vegades pequen de ser de dalt a baix. Convidem noies i nois a participar i sembla una mica impostat. Pel que dius heu creat la base perquè elles i ells facin la feina ara.

Sí. El grup de recerca acompanya assemblees escolars des de fa molt de temps amb experts com Josep Maria Puig. Venim de treballar a l’àmbit de la ciutat amb els consells infantils, des de Francesco Tonucci i la idea de Ciutats Amigues de la Infància. Tenim molta trajectòria amb aquest tema.

Però vèiem altres experiències que estaven funcionant, com ara les assemblees en defensa de la sostenibilitat, del medi ambient, o de noies, dones que s’organitzaven al voltant del 8M.

Aleshores, ens preguntem com acompanyar perquè nens i nenes es descobreixin subjectes amb drets. És a dir, que hi participin, sense que se’ls autoritzi, que no demanin permís. Els nens i nenes, als entorns de socialització que tenen: família, escola…, aprenen a demanar permís per participar, a aixecar la mà, com si fos una concessió externa. El projecte vol que descobreixin que participar és propi del que és humà. Participar, implicar-se en el seu entorn, a prendre part, partit.

A més de ser un dret, tu tens capacitat de participar-hi, independentment de la teva edat. Des del moment en què ets present, disposes d’habilitats que et permeten fer i implicar-te en allò que et motivi i per això vols lluitar. I et pots associar amb els altres.

I com s’hi associen?

Aquest és el següent pas, com t’associes, com crees aquesta plataforma. I aquí vam fer amb ells un procés per donar forma a aquestes plataformes. Ara estan amb aquesta feina, molt acompanyats.

No es tracta que vingui de dalt i després els deixes fer. No, acompanyes des de llocs diferents, des d’un tracte més horitzontal, dialògic, llençant preguntes, reptes però no resolent-los les qüestions.

El repte és elaborar ara un pla estratègic per explicar als adults, polítics, tècnics municipals, com els agrada participar al seu entorn. I dir-los, “Com teniu informació per saber com els agradaria als nois i les noies del vostre barri participar-hi?”. Noies i nois que són al projecte han recollit aquesta informació i ara l’analitzaran, l’ordenaran i podran identificar propostes que els seus companys estan elaborant.

Hi ha espais reals de participació? Es diu que els centres educatius haurien de ser llocs democràtics, però hi ha una autoritat, que hi ha una jerarquia molt clara, no? I que l’alumne no està dret d’igualtat. Hi ha ajuntaments que es diuen amics de la infància però sembla que el que surt de la seva participació no permet les polítiques municipals. No sé si aquests espais tenen l’impacte que caldria. Què hauria de passar al cap dels adults i de les adultes perquè això fos així?

El que estem fent nosaltres és un pilotatge, estem provant. I en aquest anar provant, estem ajustant, amb ells. Treballem amb noies i nois de primària, amb edats diferents. Tenim deu plataformes, deu grups de noies a cinc municipis.

Des del projecte formem educadors, mestres, tècnics municipals, que ens diuen que el que els expliquem que la ciutadania pren partit no passa ni entre les persones adultes. Crec que estem en moments complicats per a la democràcia, amb models de lideratge que ens intranquil·litzen. S’estan perdent valors fonamentals, però crec que es pot resignificar la participació i la democràcia, que el que estem buscant amb aquesta proposta és que la ciutadania, sense importar l’edat i la seva condició, descobreixi que participar-hi val la pena, que no depèn de si altres porten a terme les idees que els proposo. Parlem d’una participació que no és representativa, és democràtica participativa en la qual fer col·laboratiu, no és una cosa forçada, estem fent però depenem d’altres.

Hi ha una part del participatiu que està per redescobrir i amb aquest tipus de processos el que busquem és aturar-nos a pensar que podem fer coses junts i que tots poden aportar. I que és important!

Hi ha causes que ens atrapen i a les quals volem aportar. I entra el procés d’Imcitizen. A més, hi ha una cosa molt important: hem d’incloure els nois i les noies en aquesta mirada de ciutadania. Aquí tenim un assumpte pendent. Hem de canviar la mirada, el paradigma, veure’ls i incloure’ls als espais relacionals i no excloure’ls i posposar aquest reconeixement de ciutadania fins a l’edat del dret al vot.

Als nens i nenes posposem aquesta ciutadania perquè considerem que no saben, que no poden. Per això treballem això amb ells, i amb persones adultes: que aquesta ciutadania es té pel fet d’estar, de ser i d’habitar en un espai comú i que es disposa de les habilitats per fer-ho i que no depèn d’una edat. Aquesta no és limitadora. Al contrari, tots i totes des del nostre posicionament, des del nostre saber, hi podem contribuir, sumar i organitzar-nos.

El meu dubte segueix una mica present. Vivim en una societat molt centrada en allò adult. Pensar que els deixarem l’espai per participar i prendre decisions, literalment, suposa un deixar anar privilegis d’adult. Estem preparats?

Aquest és el tema central. Un tema complex en els processos educatius és el de l’autoritat. Et diria que deixar participar-hi és un concepte erroni. Tenim una cultura adultocèntrica que ens situa a exercir un poder de mirar cap avall. Però qui ens ha donat aquest poder? Moltes vegades hem de reconèixer que els nois i les noies saben més que nosaltres en tecnologia, mecanismes d’interpretació de codis de comunicació, etc.

Tenim una cultura adultocèntrica que ens situa a exercir un poder de mirar cap avall

Jo crec que això és el que hem de començar a canviar. Com l’entorn del que és comunitari no és excloent i hem de tenir la capacitat de perdre el poder. Però què és el poder? El poder és social, entre els iguals, indiferentment de les edats. Entre els nois i les noies també hi ha poders i autoritats. Però la idea és que som diferentment iguals. Som iguals perquè en formem part i ens hem de coresponsabilitzar d’una comunitat. Nois i noies tenen coses per aportar.

Els adults hem de perdre aquesta por de no tenir això que anomenem poder. Perquè el poder, si es fa amb democràcia, no és imposició i submissió, sinó que és un poder capacitant per a tothom. Crec que amb aquests processos fem que nois i noies es descobreixin com a ciutadans capaços de contribuir i de sumar als reptes que tenim com a comunitat. D’alguna manera, el repte és, com a adults, aprendre a buscar l’horitzontalitat dels poders i veure que noies i nois també en tenen.

Una altra cosa que hem intentat és canviar l’adult als espais de formació, però hem d’acompanyar perquè els nois i les noies se sentin i es reconeguin subjectes capaços. D’aquesta manera, no només és l’adult qui ha de canviar la mirada cap al nen, sinó aquest cap a ell mateix. S’ha de reconèixer capaç de contribuir i ha d’aprendre que no es demana permís per participar-hi. Contribuir-ne és el dret i la responsabilitat.

De vegades em pregunto si accions de participació que no aconsegueixen un resultat tangible no puguin generar certa desafecció cap a la democràcia.

Una de les necessitats de qualsevol procés de participació és que hi hagi transferència, incidència i tornada.

En els processos que acompanyem posem el valor que en la participació ciutadana el primer beneficiari és el propi grup, en coresponsabilitzar-se que el canvi el puc gestionar jo. El tipus de participació que acompanyem no és on jo faig la llista als reis mags i és un altre qui l’executa, sinó que el grup farà la carta però exerciran de reis mags. Tindran espais propis, independents, que gestionaran ells, on faran accions de canvi.

L’èxit del procés no està en si m’escolten o no, en si em fan cas o aconsegueixo el que li vaig demanar, sinó en reconèixer que hem estat capaços d’elaborar un conjunt de propostes i d’aquestes, una la durem a terme nosaltres en aquest espai. Seré autor del canvi i no espero que ho faci un altre. Per nosaltres això és un element molt important.

Com a facilitadors del procés, ajudem que pensin, que es reconeguin en els avenços que han fet, a veure què poden fer i com es responsabilitzaran de la seva proposta. També acompanyem aquesta consciència que no tot és possible. Que participar no és obligar altres que facin allò que els diem, de vegades hi ha coses que no es duen a terme.

Bé, és un aprenentatge molt important responsabilitzar-te de les teves decisions i saber gestionar la frustració quan no arriben a bon port.

Exactament. A més, aquest model que desenvolupem, amb els projectes pilot de plataformes infantils, busquem que no depenguin d’un adult. Aquest és facilitador i mai no se’ls diu: “Ah, sí, doncs això que em proposes ho farem”.

La clau és que ells i elles, com a grup, van prioritzant les necessitats, els temes dels quals es volen ocupar i els van fent. No és algú extern qui decideix els temes. Noies i nois prioritzen: “Volem fer una campanya dins de l’escola perquè tothom conegui que tenim drets”. Organitzen la campanya i la duen a terme. O una exposició o escriure una carta al regidor perquè conegui que el grup s’ha constituït. Pot ser important que el regidor contesti, però el valor és que nosaltres existim i ho comuniquem.

Els pilotatges que esteu fent entenc que no han d’estar relacionats amb la vida al centre escolar.

Exactament. Aquest tipus de procés el que cerca és que sigui una participació ciutadana. És a dir, que apropem l’exercici de la ciutadania als espais quotidians. Les escoles ja tenen espais de participació interna: les assemblees, els consells de delegats per abordar temes d’escola.

L’assumpte és que temes de ciutat, del meu entorn, es treballen als consells infantils, però són lluny. No arriben a tots els nois i noies. Els nostres projectes volen ser un punt de connexió, de proximitat per naturalitzar la participació; si hi ha un grup de persones a qui ens interessa organitzar-nos per abordar-ho, ho podem fer. També permet que no siguin estructures orgàniques molt estables. És a dir, no sempre he de venir; potser vinc només quan es fa la plantada a la plaça o quan hi ha una acció col·lectiva. Però hi haurà un grupet de 10, 12, que té moltes ganes de ser actiu, intensament.

Amb aquest pilotatge pretenem que cada plataforma experimenti formes de funcionament diferents, que ells i elles vagin liderant, donant forma, valorant i ajustant en funció del que volen sostenir. Perquè volem que siguin espais participatius que tinguen vida més enllà de l’adult. O sigui, que els liderin noies i nois.

Com feu els pilotatges perquè tinguin vida més enllà de vosaltres?

Els pilotatges estan acompanyats, facilitats per dinamitzadors, educadors. Persones que tenen formació en participació infantil, drets. Ajuden a proposar activitats, tallers, espais lúdics i dinàmiques perquè els nois i les noies desenvolupin allò que es proposen. Aleshores faciliten les dinàmiques però el contingut el posen ells.

Aleshores, què passa? Que ells i elles ja incorporen estratègies i dinàmiques que després, quan els preguntes “I com ho fareu?”, resulta que les han incorporat, interioritzat, se les apropien i les versionen.

Quines idees sorgeixen d’aquests grups? En quines adreces s’estan movent?

A la pàgina web del projecte hi ha un material de vídeo on expliquen qui són, com han fet el procés de creació de la seva plataforma i el seu reglament de funcionament, no? Ara comencen a donar forma al projecte per contestar aquestes qüestions de què ens ajudaria a participar.

El que hem explorat i que han necessitat pensar és què els preocupa de la seva ciutat. I els preocupen temes de sempre: espais on jugar, on organitzar-se, veure’s, la salut, la pobresa, les violències, els hàbits saludables. Volen ser escoltats, tenir més espais per parlar-ne, coses així.

És interessant que al pilotatge puguin idear la seva pròpia metodologia.

Us acompanyem una mica perquè requereix un procés d’innovació i de recerca. Amb la facilitació els portem a fer-se les preguntes per organitzar-se, i per cercar respostes. I un cop tenen la informació, perquè es preguntin què hi faig?

Per exemple, a Barcelona han utilitzat algunes tècniques per recollir informació sobre com participar més i millor a la ciutat. Des d’una de les escoles van suggerir fer una exposició per donar-se a conèixer, on permetre que altres vinguin a jugar i descobrir. I que, quan algú hi vagi, deixi aportacions sobre com els agradaria participar. Una exposició que no es fes només a la seva escola, sinó oberta al barri.

Ara es troben en aquell moment de “cuina”, de pensar com ho fem, com ens apropem als altres perquè ens coneguin? En el cas de Barcelona, ​​les dues plataformes que es volen coordinar entre si i amb altres estructures més orgàniques, com els consells infantils. La idea és ampliar aquest pensar col·lectiu.

Pel que expliques, tenen les idees força clares…

Són impressionants. Som pioners. Només nosaltres, en aquestes deu escoles, ho estem fent. Aquest reconèixer-se com aquests protagonistes amb capacitat, aventurers que descobreixen.

L’altre dia ens explicava una mestra una casuística molt significativa. Van anar a veure una exposició a Barcelona de fotografies de situacions de vulnerabilitat, de pobresa… I parlava de la transformació, de les injustícies… I la guia del museu va preguntar al grup si sabien què era això de la transformació i que si no ho sabrien quan fossin grans, al que una nena va aixecar la mà i va contestar: “Sí que ho sabem. És que nosaltres tenim una plataforma on ja ens ocupem de les coses que no ens semblen bé”.

A la professora li va impressionar com s’havia apoderat la nena per contestar que ja ho estaven fent, que no havien d’esperar. Quan veig alguna cosa que no em sembla bé, tinc un espai on poder-ho fer. Coses així són la constatació que el procés que acompanyem des de ja fa un any i mig està canviant les seves mirades com a subjectes que tenen coses a aportar. Per nosaltres és evidència que les coses van bé.

Et volia preguntar per les dues guies que heu fet. Una l’han fet noies i nois per ensenyar a participar i una altra potser més per al món adult.

Et parlaré de les dues i te’n donaré una exclusiva també. A la primera guia, la guia dels drets humans, dels drets de la infància, està formada d’activitats que els nois i les noies han elaborat per donar a conèixer els seus drets. Sorgeix del procés que vam fer del febrer al juny de l’any passat. Mitjançant els tallers que dinamitzem, van redescobrir els drets, els van interioritzar i es van organitzar per donar forma a campanyes per donar-los a conèixer a altres nens i nenes i als seus professors.

Els demanem que de les activitats que havien organitzat, triessin la que era més significativa i li donessin forma de fitxa perquè altres nois la coneguessin. Aquesta és la finalitat de la guia. La recopilació de les dinàmiques estrelles que van prioritzar. Algunes són la còpia de les que ells van viure i, d’altres, estan versionades o redescobertes.

L’altre material, la caixa formativa és un material que organitzem per acompanyar la capacitació adulta en el reconeixement del nen i la nena com a ciutadà. Per fer una participació més enllà de la consulta i per ampliar els espais relacionals més dialògics, deliberatius, col·laboratius… Que siguin inclusius i que facilitin que nois i noies prenguin decisions.

Cada taller és una càpsula teòrica breu, per després posar-hi recursos i dinàmiques que poden fer amb els nois i les noies. Però també com a claustre, per pensar-s’hi.

Aquests poders que els adults hem de perdre tenen a veure reconeixent que noies i nois són autors de canvis

Hem fet una formació amb els equips docents de les escoles perquè revisessin a la seva escola com és la participació, com l’entenen, com veuen el noi i la noia, com ho reconeixen. I com, des d’aquí, ofereixen i amplien els espais de deliberació.

També imaginar-nos i parar-nos a pensar com a adults quins són aquests espais que generem, que donem. Com són aquests espais al voltant dels nois i noies.

Hi ha un gran eix per a nosaltres. En funció de com et reconegui així em relacionaré. Si jo et veig com una persona que no sap, que no pot, et tractaré així. Però si descobreixo i veig que ets una persona ciutadana present, amb capacitats i habilitats que pots fer coses, t’implico en projectes. Estàs participant i aprenent a participar-hi. Si només us instrueixo en participació, posposo l’exercici autèntic, real, no impostat.

I l’exclusiva. El projecte té un eix de treball de drets, de foment dels drets entre iguals i de codisseny de plataformes. Nois i noies han fet el seu procés de codisseny que ara estem reelaborant conjuntament. I juntament amb l’editorial Naono estem fent un llibre que permeti a qualsevol grup de nois i noies fer un procés semblant al que han fet ara.

Serà un conte, un material proper a través del qual podeu veure els passos que han seguit aquests grups per elaborar la seva plataforma. Vam tenir una trobada a Barcelona amb 46 nois i noies d’aquestes plataformes on ens van donar pistes de com havia estat el seu procés, com l’havien donat forma. I cada plataforma comptarà un pas.

Habitualment se cerca el resultat i s’oblida el procés.

El resultat és en el procés. El resultat és percebre que aquest viatge que fem plegats ens està canviant i el canvi és adonar-se d’on hem arribat. Qui ens diria a nosaltres que escriuríem un llibre. Una de les coses que alimentem és que aquests poders que els adults hem de perdre tenen a veure reconeixent que noies i nois són autors de canvis. I aquesta màgia és que ells descobreixen que tu els tractes amb aquesta capacitat de fer i que confies a fer-ho, que no és impostat.