- Dos escrits recents
Amb la distància d’un mes llegia dos recents escrits que m’han fet pensar i veig profundament relacionats.
A La Vanguardia (27.III.2024, p.24) escrivia l’Enric Crous i Millet, expresident de la Fundació Pere Tarrés, un aclaridor i valent article que titulava amb un interrogant: Involució en les fundacions eclesials? A l’escrit es denuncia com “certs sectors conservadors, persones amb ambició, que coneixen les febleses de la forma jurídica, s’aprofiten d’una jerarquia poc coneixedora de la realitat, per mirar de prendre les regnes d’una entitat que difícilment sabran gestionar”. Estava parlant de la Fundació Pere Tarrés: “es nomenen patrons que es considera seran cegament fidels”. Alhora expressa com “entristeix contemplar desconfiança envers persones capaces, que duen a terme les funcions pròpies del càrrec de manera impecable, altruista, cohesionats”. Per a l’Enric Crous, la Fundació Pere Tarrés viuria avui una situació que pot acabar “posant en crisi una de mentalitat oberta que es veuen com un referent de catalanitat i discreta entitat amb valors clars, amb una identitat conciliar, inclusiva i amb més de 3.000 treballadors (…) intenten reconduir institucions acció social”.
Aquell mateix mes es presentava a Barcelona una obra col·lectiva sobre Les escoles de treball social a Catalunya (1932 –2009). (Publicacions del Col·legi Oficial de Treball Social, Barcelona, 2024). En ella (pp. 53- 124), es comenta la història i el lamentable final de l’Escola de Treball Social de l’ICESB, des de la destitució de l’equip directiu (1994), fins a l’adscripció a la Universitat Ramon Llull (1996) i la integració i traspàs a la Fundació Pere Tarrés (2001), en circumstàncies i processos que, paradoxalment, recorden les paraules d’Enric Crous.
En el cas de l’ICESB van topar dues maneres d’entendre la presència de l’Església en la societat, una defensora d’un model respectuós amb el pluralisme, i l’altra partidària d’entitats amb un cos disciplinat i uniforme de criteris morals i doctrinals, com va afirmar encertadament en Casimir Martí (On va l’ICESB? La Vanguardia, 20 de juny de 1994). La decisió seria pressa per l’Arquebisbe de Barcelona, de manera autoritària, contra una institució amb un esperit dialogant, que, sense perjudici de la seva identificació cristiana, assumia el pluralisme al seu interior en les múltiples qüestions subjectes a la recerca lliure i que es manifestava oberta a la relació amb tota mena de persones de bona voluntat, creients o no.
El binomi involució / innovació sembla ser, encara avui, un dilema definitori
Fou, també, similar el cas d’Acció Social Popular (A.S.P.) fundada el 1908 pel P. Palau, S.J., sota la tutela eclesiàstica i la protecció econòmica del Marqués de Comillas (Albert Balcells: Els catòlics i la laïcitat a Catalunya. Una visió històrica del 1808 al 1979. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona, 2022, pp. 139-140). El jesuïta acabaria “destinat” a Buenos Aires (Argentina) i veuria intervinguda i reconduïda l’entitat. El “Volksverein” espanyol havia nascut amb la voluntat de ser “una obra social oberta a nous panorames intel·lectuals”. La Jerarquia eclesiàstica espanyola, però, no va acceptar el model alemany de Catolicisme Social, que havia promogut la Companyia de Jesús a Barcelona (M. Revuelta González: La Compañia de Jesús en la España Contemporània. Vol. II. Sal Terrae, Santander,1991, p.593, 983, 992). Van optar per “l’Acció Catòlica, com organització oficial”, presidida pels bisbes, sotmesa a la disciplina i al dictat jeràrquic i de la Nunciatura, majoritàriament conservador quan no integrista, com seria amb el Nunci Ragonesi. “España és España. Visca el Catolicisme espanyol”, escriuria, amb amarga ironia, Gabriel Palau el 1932, des de l’Argentina, tot constatant que “els dirigents de l’Acció Catòlica i els de l’Acció Social no s’entenen”. Aquell seria un significatiu precedent, a principis del segle XX.
El problema de fons, comú en els tres casos, seria el de la confrontació de dos models oposats de catolicisme, dues maneres d’entendre la seva relació amb la societat catalana. Una confrontació centrada, històricament, en la polèmica sobre la confessionalitat i el pluralisme dels catòlics i de les seves obres socials i educatives.
Les diferències són, però, clares. El cas d’ASP estava contextualitzat en el marc del Catolicisme Social Europeu del primer terç del segle XX i els altres dos, tan semblants, en el lent i inacabat procés de recepció i implantació de les noves orientacions del Concili Vaticà II per a la relació Església-Món.
El binomi involució / innovació sembla ser, encara avui, un dilema definitori. Potser cal reobrir aquest vell debat en el marc del cinquantenari de la cloenda del Vaticà II.
- El punt d’inflexió
En la seva Constitució Gaudium et Spes (GS), el Concili Vaticà II establia les bases d’un nou enfocament de les relacions entre l’Església i el Món, redefinint la funció de l’Església en el món actual: ”ordenada i constituïda com societat que avança al mateix ritme que la humanitat i passa pels mateixos avatars terrenals”, “sense estar vinculada a cap forma particular de cultura humana, ni a cap sistema polític, econòmic o social” (GS, 40, 42). Era una visió centrada en un “diàleg sincer i prudent” (n.21) i en una “autèntica fraternitat” (n.37), que afirma “l’absolutament legítima autonomia de les realitats terrestres”, amb “les seves pròpies lleis i el seu propi valor, que l’home ha d’anar coneixent, emprant i sistematitzant paulatinament” (nn.36, 41).
Efectivament, Gaudium et Spes va canviar profundament la manera de considerar les relacions entre l’espiritual i lo temporal. Se’ns parlaria de “la família dels fills de Déu” barrejats amb els homes, de vegades en situació de diàspora i sempre en diàleg en mig del món. Yves Congar diria que aquests textos “no tractaven de respondre al laïcisme, com es va tractar de fer primordialment en el segle XIX, mitjançant el reforçament del clericalisme, creant illots preservats i estructures confessionals enfront o al marge de les estructures socials comunes” (L’Església en el món d’avui. Vol.II.Taurus, Madrid, 1970, 373-403). Des d’aquesta nova perspectiva, la laïcitat esdevindria “un signe dels temps” i el pluralisme un fet a respectar des del diàleg, “sense que ningú pugui invocar, a la seva manera, l’autoritat de l’Església en el seu favor exclusiu” (GS, n., 11,1; 4,2; 43,3).
Fins ací l’apunt de la lectura de Gaudium et Spes. Al meu parer son dues les qüestions que han centrat el debat teòric durant les darreres dècades: la laïcitat i el pluralisme. En la pràctica, la desaparició de l’ICESB i els incidents de la Fundació Pere Tarrés, suara descrits, serien l’expressió fàctica d’aquestes qüestions de fons.
- El debat sobre la laïcitat a principis del segle XXI
Comencem citant alguns fets remarcables dels debats a l’entorn de la laïcitat a Espanya.
L’any 2002 es celebrà a Barcelona el II Encuentro por la laicidad en España, obrint-se el debat sobre els valors de la laïcitat, els malentesos històrics interessats i la seva compatibilitat amb la religió, en el marc d’una societat democràtica i sense privilegis.
No feia molt que Gregorio Peces Barba havia defensat la inseparabilitat de “Pluralisme i laïcitat en la democràcia” i havia dit que “la laïcitat no suposa una acció de la democràcia contrària al fet religiós” (El País, 27 de novembre de 2001).
El desembre de 2004 José L. González Faus escrivia l’opuscle La difícil laïcitat “des d’una posició clarament favorable a la laïcitat”, inspirat en els textos conciliars als quals acabem de fer referència i constatant com “la societat espanyola es troba enormement polaritzada i crispada”.
L’any 2005, la tensió entre l’Església i Estat augmentaria notablement pel debat sobre la presència de la Religió a l’escola pública. Aquell mateix any la Fundació Joan Maragall publicà un Quadern sobre La Laïcitat en què Emile Poulat (traspassat el 2014) defensava “la laïcitat com la matriu d’una civilització en la qual aprenen a cohabitar individus i pobles de conviccions diferents, fins i tot incompatibles”. Per la seva part, l’Associació Cristianisme al segle XXI organitzaria un Congrés sobre Religions institucionalitzades en una societat laica en la qual s’analitzaria la laïcitat i la desconstrucció de la Cristiandat.
L’any 2005, la tensió entre l’Església i Estat augmentaria notablement pel debat sobre la presència de la Religió a l’escola pública
De fet, periòdicament, en l’opinió pública catalana s’ha produït alguna polèmica entorn de temes relacionats amb la laïcitat, com seria entre el 2007-2008 (la Religió a l’escola pública), el 2014 (sobre el risc de “nou integrisme catòlic” a Catalunya), el 2017 (un debat sobre la laïcitat a l’escola pública, al Parlament de Catalunya) i el 2020 (un “gal·licanisme catòlic?”). Del breu repàs pel meu arxiu voldria fer referència a l’article del bisbe Sebastià Taltavull “La laïcitat ens apropa” (La Vanguardia, 15.05.2016).
- Algunes qüestions per a reobrir el debat
La meva generació va viure intensament la lenta recepció i implantació del Concili Vaticà II. El 2005, Casimir Martí (El Pregó, n. 277) posaria en evidència un intent de “desactivar el Concili Vaticà II,” oferint una visió alternativa de la seva història (A. Marchetto Il Concilio Vaticano II. Contrapunto por la sua storia. Libreria Editrice Vaticana, Città del Vaticano, 2005). Durant el Pontificat de Benet XVI aquella relectura de la història del Concili no faria sinó anar a més, dins “l’hermenèutica de la Reforma en la Continuïtat”, enfront la de la “discontinuïtat i la ruptura”, presentada pel mateix Pontífex, a la Cúria Romana el 22 de desembre del 2005.
M’atreviria a dir que aquesta és una qüestió major en el tema que ens ocupa. El Concili exhortava l’Església a “no posar la seva esperança en privilegis concedits pel poder civil“ i a les autoritats civils a “no perjudicar mai, ni obertament ni veladament, per motius religiosos, la igualtat jurídica dels ciutadans” i a evitar “tota mena de discriminació” per motius religiosos (GS,n.76; Dignitatis Humanae, 2 i 4). No cal massa imaginació per saber qui pot estar interessat avui a trobar el “contrapunt “ d’aquests plantejaments.
La neutralitat religiosa de l’Estat i el pluralisme són elements necessaris i definitoris de la laïcitat. La democràcia és pluralista i laica. El laïcisme agressiu del segle XIX, enemic de la religió, fou una reacció front a l’asfixiant clima clerical i a les opcions polítiques i ideològiques d’una Jerarquia que majoritàriament preferí, ad intra, l’uniformisme front al pluralisme i, ad extra, la confessionalitat front a la laïcitat.
- A tall de conclusió
Tenia raó González Faus en remarcar el clima social, polític i religiós, polaritzat i crispat en què vivim immersos. No sé si és el moment de reobrir aquests debats, amb motiu de la preparació de l’any jubilar del 2025, en què es proposa obrir la reflexió sobre aquell Concili.
Aquestes són, al meu parer, algunes de les qüestions claus que segueixen estant sobre la taula del diàleg i que demanen respostes no evasives, ni alienes a l’esperit i a lletra de la Gaudium et Spes. Com agudament comentava Hilari Raguer, el 2007, caldria parlar d’una tercera hermenèutica: la de la involució o la contrareforma.
