Sostenibilitat i convivència

La ministra de Transició Ecològica del Govern espanyol, en el marc de la Conferència del Clima, convidava a obrir el debat sobre el decreixement i a considerar el problema en tota la seva complexitat (La Vanguardia, 8/12/2023). Per nosaltres seria, en tot cas, reobrir un debat que ha estat sempre present.

El Club de Roma, a l’Informe sobre Els límits del creixement de l’any 1972, convidava a centrar els esforços col·lectius en la lluita contra la pobresa extrema i la fam, en una educació inclusiva i per tothom, i en la igualtat. El creixement econòmic, deia, tenia límits que no s’havien de transgredir. D’aquí, pensem, va arrancar un debat que ha estat especialment intens al llarg de les darreres dècades.

El debat sociològic sobre el “decreixement”

L’abril de l’any 2013, en el marc del VI Congrés Català de Sociologia, celebrat a Perpinyà, escoltàvem com l’Ernest García, catedràtic de Sociologia a la Universitat de València, qüestionava “la convicció que l’austeritat és dolenta i el creixement bo i necessari”. Deia que “l’austeritat pot ser bona i més creixement seria indesitjable”. En una de les més interessants de les ponències d’aquell Congrés (que titularia Les fronteres del Planeta: austeritat, igualtat i decreixement) acabava afirmant l’existència “d’amagats lligams entre austeritat i benestar”. Feia més d’una dècada que havia publicat un assaig pioner de Sociologia de la Sostenibilitat: El trampolí fàustic. Ciència, mite i poder en el desenvolupament sostenible (Germania, València, 1995).

La meva generació va viure una forta sensibilització pel que definíem com cultura de la suficiència (“suficient és millor”) i assumia, com a pròpia, una “orientació ètica” que valorava l’austeritat com un valor positiu a tenir sempre present.

Dels Objectius del Mil·lenni a l’Agenda 2030

Una dècada més tard, al setembre de l’any 2000, l’ONU proposava 19 Objectius pel Mil·lenni (2000-2015). Era una primera confluència internacional per a afrontar problemes globals. També en el marc de Nacions Unides, el 25 de setembre del 2015, s’aprovaria l’Agenda 2030 amb una bateria de 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i 169 fites puntuals.

Al llarg, doncs, dels darrers trenta anys hem seguit i viscut ben de prop un llarg i autèntic debat ideològic sobre el Desenvolupament Sostenible, en termes, segons moments i tendències, de parsimònia davant la incertitud; decreixement /creixement zero/ estat estacionari / o desenvolupament sostenible.

Recordo reunions en qué vàrem obrir un apassionat debat sobre “el decreixement”, en moments en què algunes entitats es reestructuraven a la recerca de fórmules de presa de decisions més àgils, més planes i horitzontals. En paral·lel, però, creixíem en volum d’activitat, en presència al territori i en nous espais, per a la realització de nous projectes que anticipessin el demà. El problema no era el creixement sinó fer-lo, de manera sostenible.

De la ideologia a la primacia del món de la vida

De fet, primàvem el principi de realitat sobre la ideologia, sense renunciar als nostres principis i valors. Quedaven endarrere els debats ideològics per donar pas al món de la vida social: calia atendre noves necessitats socials, directament relacionades amb la nostra missió; per què no créixer per fer-ho millor?

Els que havíem vist en la narrativa de la Sostenibilitat una certa vaguetat i un concepte tot terreny, hem acabat parlant dels ODS i formulant les nostres prioritats socials i educatives en termes dels Objectius de l’Agenda 2030 de Nacions Unides. Una Agenda, això sí, assumida amb una clara perspectiva crítica plena de matisos: partint de les situacions concretes i de les necessitats socials, detectades i formulades pels subjectes mateixos de l’acció; al servei de la Comunitat; aferrats a la vida i als altres; en el marc de les possibilitats de cada moment i de cada situació local i global. Les noves formulacions venien a donar actualitat a la llarga tradició ecològica i als programes d’Educació Ambiental dels orígens.

El canvi social o la transició cap a nous models de conducta acostumen a anar acompanyats de noves interpretacions o reformulacions dels valors existents. Les diferents orientacions poden convertir-se, en els moviments socials, en focus de conflictes o de canvis institucionals en potencia, a les bases mateixes de l’ordre existent. (S.N.Eisentadt Ensayo sobre el cambio social y la modernización. Tecnos,Madrid, 1970, p. 24, 41).

Així, podem observar la significació profunda del canvi que s’està operant, en les noves generacions de tècnics i voluntaris, i en la seva reformulació dels valors tradicionals de les entitats. Sabem que no hi ha valors eterns, donats per sempre. Es reformulen i es viuen d’una altra manera, i és així com anticipem un demà millor, essent els de sempre, però vius, capaços d’engendrar aquella esperança que res pot desconstruir. Amb Eisenstadt observem com la reformulació dels valors expressa el canvi institucional que s’ha operat ja a moltes organitzacions socials del nostre entorn. En definitiva: nous valors i nova cultura al llindar d’una nova època. Siguem conscients: són els signes dels nostres dies.

I, el que és més important, no podem fallar en el procés de socialització d’aquests nous valors. Aquest és un dels reptes educatius més grans que tenim al davant. No hi ha accions petites, totes són importants i necessàries si volem contribuir a fer del nostre un temps de llibertat, de respecte, d’utopia, de solidaritat… com hem dit sempre, de Sostenibilitat i Convivència, com afegim ara amb convicció i sense retòrica.