Quan retorno als materials generats per acompanyar famílies i persones en el seu procés de ser i estar millor (ara en diem de “benestar”) de fa deu, quinze o vint anys em passa que hi trobo criteris i orientacions molt vàlids i realment útils, que tenen tot el sentit encara avui. Aleshores em pregunto: Què és el que les converteix en obsoletes? És l’omnipresència d’internet i la IA en la vida quotidiana? És aquest apèndix digital que tots portem a la mà o al canell?
Si faig una primera recerca superficial em trobo mil respostes que situen totes les maldats, desajustaments, i desastres de la humanitat en les xarxes, els videojocs, els mòbils, la IA i tot el que s’hi relaciona. I podria ser tan còmode quedar-se aquí apostar per una tornada enrere!!!
Per sort, tenim veus més que ens ajuden a mirar una mica més enllà o més cap aquí mateix i adonar-nos que és l’exigència d’utilitat i la velocitat de la vida estan infiltrats en el fons de les nostres maneres de viure i relacionar-nos les que estan modificant la vida en família.
Algú pot pensar que aquesta visió utilitarista i veloç de la vida prové de l’ús abusiu de continguts i dispositius digitals. Però sabem que fins i tot les famílies que han deixat de banda les pantalles o els qui viuen gestionant-ne una mica menys també són preses d’aquest activisme de 24 hores per fer, per consumir, per distreure’s, per informar-se, per produir… i estar fent tot el dia coses que ja tenen el nom comercialitzat (Abans ens rentàvem la cara i ara fem rutina facial i, evidentment, cal comprar els productes. O si estàvem cansats sortíem al balcó a badar i ara ens relaxem fent un curs de mindfulness).
Un nadó no necessita pantalles: necessita presència serena i temps per ser estimat
Fins i tot hi ha famílies que han deixat de banda les pantalles, però segueixen anant superatabalades perquè s’autoexigeixen estar de dia i de nit pendents de la criatura i no es permeten ni dormir ni descansar, ni deixar d’estar jugant ni donar espai perquè a la criatura estigui sense res, cap “estímul” ni físic ni sonor (Ai els assistents de veu i les llistes de música per bebès o infants que són omnipresents!!!!)
Per sort, cada infant que neix ens torna a posar al lloc: Un nounat és un comptador de temps posat a zero, un regal del temps, que ens obliga a aturar-nos. Un desenvolupament que es posa en marxa i que no podem més que acompanyar (ni accelerar ni alentir).
Un embaràs dura el que dura, cada part té uns tempos propis. Cada infant té el seu ritme per anar creixent… I el temps, que els adults volem controlar, quan hi ha un infant, s’entossudeix a posar-se en un altre registre que no va de minuts, ni d’hores, ni de dies. Va d’estar bé, de sentir-se acompanyat, de ser sostingut, de poder estar segur per separar-se una estona i poder tornar.
Per sort, i per què hi ha sensibilitat i acció social i política, disposem de professionals i espais per a les famílies que ofereixen temps per estar amb els menuts i no haver de fer res més. Temps “buits” d’activisme. Espais on estar.
En aquests espais-temps les mares (i els pares) poden estar amb altres mares, compartir l’estona mentre els fills gaudeixen d’elles i dels recursos que les professionals han preparat. I aleshores, quan fa un temps que gaudeixen d’aquestes experiències s’adonen de l’evolució que el seu fill està fent, dels sentiments que a elles els corren per dins, del tipus de relació que es genera quan tot es pausa o s’alenteix: i s’abaixa el to de veu, i s’allarga el cos a terra per rodolar, i es fan ritmes amb les mans i els dits, i es riu d’unes pessigolles darrere l’orella…
Sovint, només quan s’ha viscut amb tot el cos la no-activitat, el temps buit, la no exigència… es pot començar a parlar de què els infants no necessiten estar distrets constantment, sinó sentir-se inclosos i reconeguts, i els adults de la família podem baixar el nivell d’exigència, perquè no cal estar sempre amb l’infant i muntar-li una vida distreta i atractiva fulltime.
Donar temps al desenvolupament dels infants només es pot fer bé quan l’adult està situat, en pau, sense sentir-se urgit; és a dir quan l’adult pot ser nodrit amb temps, serenitat i comprensió.
El temps buit no és malbaratat: és el do on arrelen la criança i la bondat
Els i les adultes que viuen en mode “supervivència” necessiten tota la seva energia per passar d’un dia al següent. Però en aquests espais, les mares col·laboren entre elles i comencen a teixir relacions de comares, perquè hi ha molta necessitat de sentir-se colla i donar-se confort mútuament.
Criar en grup o de poder ser part d’un grup de criança, de joc, de contes… o del parc sense cap més objectiu que estar amb els infants i entre persones sense “distraccions”, joguines sofisticades ni pantalles estimulants té beneficis per a les mares i els pares és més que evident: Perquè no es tracta només d’adquirir més coneixements com a educador sinó de sentir-se acollit, i apreciat com adult que s’ocupa d’un menor que el necessita present.
Però vull destacar també el benefici per als infants, que poden experimentar espais de serenitat, d’ajuda mútua i de sororitat (o de bondat entre les persones) perquè tenen ocasions d’experimentar l’empatia, la cooperació i el consol entre iguals, que els provoquen admiració i impulsen la imitació.
El temps de no fer res exigit, el temps viscut com un do, un regal, ens nodreix i permet fer ressorgir allò que ens fa més humans: la fraternitat i la bondat.
Per això, en una societat que valora els drets dels infants i que necessita més que mai que les famílies tinguin el mínim benestar per educar amb serenitat, cal afavorir des de diversos àmbits professionals i socials que es generin espais on els i les adultes puguin “frenar” la seva vida, explicar-se-la, gustar-la o afinar-la (deixant les presses i les exigències d’eficàcia). Aquestes iniciatives poden estar en àmbits de salut comunitària, en espais educatius, cívics, en ateneus i cooperatives, en pobles barris i viles. I poden girar entorn d’activitats col·lectives de “baixa intensitat” i alta connexió: lectures compartides, audicions musicals, estones de silenci, passejades, ballades…
La bondat i el bé (com el desenvolupament i la criança infantil) necessiten temps
Les famílies, a les que se’ls exigeix ser les primeres educadores (reeixides) en aquests nostres temps digitals, necessiten més que mai, temps, per poder rebre feedback del seu propi rol d’educadors amb tot el respecte i afecte… perquè més que sentir-se urgits i exigits per la criança, es puguin sentir pares i mares amorosos, i generar un clima familiar de bondat.
El Diari de l’Educació, 2025