Els primers dies del mes de maig, arribava a les llibreries el meu darrer llibre sobre els mons adolescents (Estima’m quan menys ho mereixi…perquè és quan més ho necessito. Columna Edicions). Més enllà que el consideri una mena de testament adolescent (tinc por de no estar al dia en una realitat acceleradament canviant que necessita noves veus), es traca d’un llibre que sistematitza les mirades i les atencions que els nois i noies adolescents necessiten (el resum de quatre dècades d’estar amb elles i ells). Entre aquestes, estan les mirades i les respostes ètiques. De manera específica, he dedicat dos capítols singulars a reflexionar sobre l’ètica adolescent i sobre la seva necessitat de cercar explicacions al món en el que viuen.
Educar adolescents no és tan sols fer una llarga gimcana dominant un conjunt d’habilitats educatives. És, fonamentalment, un repte permanent d’educació en valors. No. No podem deixar l’ètica a un costat, com si fos un tema per a estones tranquil·les, perdudes. Forma una part central de la possibilitat d’esdevenir adults útils en les seves vides.
Els nois i noies en edats adolescents estan immersos en processos de construcció personal, no assumeixen o accepten el que ve de dalt sinó que experimenten, han d’escollir i decidir, es mouen alternativament entre pols contradictoris, els envaeix el malestar o la felicitat indefinida. En aquest recorregut, unes opcions o altres suposen més o menys patiments propis i aliens, formes de ser i de conviure amb més o menys compatibilitat amb el seu entorn, sortides de l’adolescència o resultats finals cap a diferents tipus de ciutadans i ciutadanes joves. En la majoria de les seves cruïlles, dels seus dilemes i dificultats, no és possible ajudar-los sense fer servir els valors. Quan els pares o els educadors pensem a estar al seu costat i ser útils en les seves vides, ens preguntem no només sobre com podem fer-ho sinó amb quin sentit o amb quines pretensions, ens interroguem (hauríem de fer-ho) sobre la hipotètica bondat o maldat dels nostres consells i orientacions.
No val, però, qualsevol proposta. Hem de pensar en una «ètica evolutiva». Un conjunt de valors, regles i lògiques culturals que són especialment vàlides per a un temps de la vida, que permeten trobar respostes als dilemes d’un cicle vital. Haurà de tenir cinc característiques:
1. Una ètica adolescent no pot ser normativa. És a dir, no podem intentar simplement transmetre les nostres normes. Sempre estarem parlant d’ètica vital, de formes de ser, actuar i comportar-se que han de connectar amb la seva vida.
2. No pot ser simplement transmesa. Els adolescents no acceptaran l’ètica com alguna cosa inevitable per viure en societat. Ha de ser activament descoberta i construïda, assajada, convertida activament en alguna cosa pròpia.
3. No pot ser racional, obeir a principis i postulats sistematitzats a partir de la raó. Hem de pensar en l’ètica emocional, perquè són subjectes immersos en onades d’emocions i sentiments.
4. No pot ser una proposta per a la seguretat, sinó una aportació a l’educació per a la gestió dels riscos. L’ètica ha de servir-los per prendre decisions, no per crear un entorn artificial de «pecat» al seu voltant.
5. Finalment, no pot ser una proposta ètica de la individualitat. Qualsevol dels valors de referència que proposem ha de tenir a veure amb alguna comunitat. Encara són persones que podem i hem d’educar en relació amb uns altres.
Des d’una altra perspectiva, quan apliquem aquesta ètica a la comprensió del món, ho fem amb dues pretensions:
a. evitar que la manca de criteris els converteixi en ciutadans que acceptin aviat viure segons els dictats del mercat;
b. evitar que esdevinguin persones fràgils de pensament, que amb molta facilitat prenguin part dels fanatismes més diversos.
Al llibre tracto d’insistir en què, de la mateixa manera que es defineix el bon adolescent com a bon escolar, també pensem que ho és l’adolescent que no qüestiona gaire la realitat que l’envolta. S’espera que el bon adolescent ha de treure bones notes i ser socialment conformista. Els altres, no son considerat bons adolescents, però ho solen ser força més i esdevenen millors joves i ciutadans.
Destino el darrer capítol del llibre, a suggerir com alguns dies la nostra preocupació adulta hauria de canviar de signe. Si la major part del temps la nostra preocupació semblava estar centrada en els embolics en què es fiquen, en algun moment hauríem d’estar preocupats per si els fills no es fiquen en embolics. Els pares més angoixats haurien de ser aquells amb fills conformistes que no fan res, en cap moment, ni sols ni acompanyats, per canviar alguna cosa del món que els envolta, ni que sigui el del seu amic o els seus companys de classe.
No eduquem èticament, no fem possible uns altres joves si els nostres adolescents poden arribar a conviure amb la injustícia i no mouen un dit per reduir-la.
