L’escola sola no pot: cal enfortir-la

En altres ocasions hem afirmat que, des de Bronfenbrenner, sabem que quan entre els diferents contextos de vida de les criatures hi ha continuïtats educatives —expectatives, valors, normes, criteris… comuns—, cada context per si mateix amplifica les seves possibilitats en la seva contribució al desenvolupament humà. Ho sabem, i tenim dades empíriques que ho demostren. Al contrari, si no hi ha continuïtat, cadascun dels contextos perd capacitat i possibilitats per animar el desenvolupament humà. Sense continuïtats educatives, l’escola sola no pot. Cal enfortir-la, i per això el primer que cal és que mestres i professorat valorin més la seva feina i la de l’escola: més autoestima i més seguretat en el que fan i en el perquè ho fan. Però no és suficient: cal saber-ho comunicar.

Senyalaré tres fronts que, com a mínim, -no em referiré a més recursos- crec que cal abordar perquè el seu impacte sigui més eficaç i eficient, per enfortir la seva feina i la de l’escola.

L’escola i les famílies

L’escola i la família són contextos i espais formals i informals principals en la criança de la infància, i per això cal continuar insistint en la necessària continuïtat educativa entre ambdues instàncies, cercant uns mínims que cal acordar a partir del que sabem que funciona i del que no funciona en educació.

Cal que les escoles, amb models de lideratge pedagògic d’equip de centre, identifiquin en el marc dels seus objectius no únicament els que fan referència a la formació i als aprenentatges dels alumnes, i obrin l’abast de la seva funció al treball amb les famílies. Un treball amb famílies per tal de garantir continuïtats com les comentades abans, guanyar més autoritat moral com a professionals i com a institució, i fer realment possible el projecte educatiu d’escola.

Entre aquestes continuïtats educatives cal, com a mínim, garantir aquelles que facin possible que infants i joves visquin en un clima afectivament enriquidor, creixin en autonomia, en agència i responsabilitat, i que alhora aprenguin a acceptar normes i límits, contrarietats i dificultats; que valorin l’esforç i la superació personal —no l’individual sense sentit, sinó la que dona sentit al treball escolar, a l’escola i als aprenentatges que allà es fan— que dediquin el temps a viure experiències i assolir aprenentatges de qualitat que permetin una incorporació amb bones condicions al món del treball i de l’estudi; que estimin els valors que permeten conviure en societats plurals i aprofundir en els valors de la democràcia participant activament en els seus contextos de vida.

És mitjançant aquesta dedicació —que suposa el treball amb les famílies més enllà del que sempre s’ha centrat en els aprenentatges i la formació dels alumnes, i que òbviament convé preservar i, si cal, intensificar— que serà més factible amplificar l’impacte de la feina de l’escola i enfortir l’escola com a institució i el seu paper a la societat.

L’escola i altres contextos de criança i educació

Però aquestes instàncies —escola i famílies— no són les úniques que incideixen en la formació dels infants i joves. També ho són els contextos i espais de criança generats per les xarxes i els sistemes d’informació i comunicació propis de la societat digital, que són més artificials però molt potents, especialment pel seu impacte en relació amb els valors i estils de vida que promouen i que, tret en poques ocasions, no col·laboren en la necessària continuïtat educativa que podria afavorir el que l’escola pretén.

Aquí, com en altres moments, cal generar confiança en la família en relació amb la tasca que desenvolupa l’escola en aquest àmbit, comunicant adequadament allò que fa i insistint a destacar la importància de la contribució de la família al desenvolupament del pensament crític, l’autonomia i la responsabilitat, així com de les capacitats que permeten contrastar informacions i portar una vida sostenible i sustentable.

El treball amb famílies per arribar a acords sobre criteris i pautes educatives compartides, al qual feia referència abans, és d’especial interès per poder confiar que la feina feta per escola i família prepara infants i joves per aprendre a navegar en aquesta societat digital amb criteri, i evidencia el pes de l’escola en la formació de ciutadans i ciutadanes.

L’escola i els contravalors dominants avui al món

Però per enfortir l’escola calen més aliances al voltant d’aquestes fites. El nostre món —l’actual, pitjor que el de fa una dècada— és un món on l’autoritarisme, els supremacismes, la manca de respecte als drets de les persones i dels acords, i l’ús de la violència, tant institucional com física, no només afebleixen l’impacte de la feina que l’educació s’ha plantejat com a objectiu en una societat que vol aprofundir en democràcia, sinó que es converteixen per a algunes persones en un model en què emmirallar-se i que tendeixen a imitar.

Serveixi massa o poc, cal fer amb veu alta una crida a la responsabilitat educativa dels líders polítics, empresarials i del món de l’esport-espectacle en relació amb els valors democràtics, i en especial a la cooperació, el respecte a la dignitat i a la diversitat humana, la inclusió, la confiança en el valor del diàleg per abordar les diferències i els conflictes, i la contribució al bé comú.

L’impacte que generen els seus comportaments i models quan no enforteixen aquests valors té un efecte catalitzador de contravalors que anul·la la feina feta des de l’educació i que està a les antípodes dels discursos que alguns dels mateixos proclamen quan es tracta d’establir lleis, principis i objectius generals per a l’educació.

En síntesi

Enfortir l’escola en un context de tempesta com l’actual requereix: aliances amb les famílies per anar a l’una; capacitat per fer front i digerir críticament els impactes dels agents que incideixen en l’educació informal i la formació d’infants i joves; i una bona dosi de denúncia, resistència i passar a l’acció per tal que les polítiques que estan lluny de fer realitat els principis d’una educació pública —assolir qualitat en els aprenentatges i en bones condicions per a tothom, inclusió i no segregació, pensament crític i emancipació— no tinguin ni el suport ni el ressò mediàtic que sovint se’ls regala.