Entrevista

“Aproximadament, a cada aula de secundària hi ha un cas d’anorèxia”

Fa unes setmanes, la Generalitat va aconseguir que es retiressin de la xarxa set blogs que feien apologia de l’anorèxia i la bulímia. L’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) ha estat implicada en aquesta fita. Com ha estat el procés?

Fa entre vuit i deu anys que estem intentant moure mecanismes per conscienciar de la realitat d’aquestes pàgines web que fan apologia del trastorn de la conducta alimentària. Com a Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia, i juntament amb l’Agència Catalana del Consum, liderem una taula de diàleg per a la prevenció d’aquests trastorns. La nostra acció durant aquests anys ha estat observar quina afectació patien les persones que consumien aquests continguts i quines conseqüències tenia. Com a resposta, vam demanar a l’Administració que se’n responsabilitzés. Vam aconseguir establir un protocol que consisteix a enviar aquests llocs web als Mossos perquè puguin valorar l’impacte del contingut que ofereixen. Actualment hi ha un decret llei mitjançant el qual, a través d’una plataforma de l’Agència Catalana del Consum, es pot denunciar pàgines web amb continguts perjudicials. S’avisa a qui té el domini de les webs perquè les retirin de la xarxa i, si no ho fa, s’enfronta a sancions econòmiques importants.

Quins són els diagnòstics relacionats amb els trastorns de la conducta alimentària?

Ara mateix hi ha quatre diagnòstics: l’anorèxia nerviosa, la bulímia nerviosa, el trastorn per afartament i el trastorn de la conducta alimentària no especificat. A nivell general, aquests tipus de trastorns tenen en comú característiques com la insatisfacció corporal i les alteracions en la conducta alimentària. La persona que pateix anorèxia nerviosa duu a terme una restricció alimentària que la porta a perdre pes i a tenir por d’engreixar-se. La bulímia nerviosa consisteix en episodis d’afartaments –ingerir grans quantitats d’aliment en un temps curt− amb compensacions, és a dir, expulsant aquests aliments del cos a través de l’activitat física, vòmits o mitjançant diürètics o laxants. El trastorn per afartament s’assembla a la bulímia, però la diferencia és que no hi ha aquests episodis de compensació. El trastorn de la conducta alimentària no especificat s’utilitza quan no és possible encabir una persona en un diagnòstic concret. Quan aquesta no encaixa amb els comportaments que defineixen l’anorèxia, la bulímia o el trastorn per afartament, s’etiqueta amb aquest trastorn no especificat.

Davant de quins comportaments ens hauríem d’alertar en una persona que podria patir anorèxia nerviosa?

S’han de tenir en compte diferents factors; per exemple, insatisfacció corporal, aïllament i/o alteracions o canvis en l’estat d’ànim. Veiem que la persona deixa de menjar, comença a ser més selectiva amb algun tipus d’aliment, baixa de pes, desapareix menjar de casa, etc. També podem observar que la persona oculta el seu cos o bé l’exposa de manera estranya, manifesta una baixa autoestima, deixa de participar en actes socials relacionats amb el menjar i, a conseqüència, deixa d’assistir a trobades amb els amics o la família, i es va aïllant de certs entorns. Pel que fa a l’estat d’ànim, la persona està més ansiosa, depressiva i irritable, i això fa que la relació amb els entorns més propers canviï. El senyal d’alerta més important és percebre un canvi. Estar atents i observar els canvis de comportament de les persones del nostre entorn ens ajuda a descobrir si estan patint.

Com s’ha de tractar a una persona que es tem que pot patir un trastorn de la conducta alimentària, perquè reconegui el que li passa i busqui ajuda?

Si a una persona li parlem del seu cos, de menjar o de la seva salut, el trastorn es veu amenaçat i, per tant, posarà defenses. Els mecanismes que tindrà per defensar-se són fugir o atacar. És important tenir en compte que, amb aquests comportaments, el què s’està manifestant és un patiment. L’única manera en què podem connectar amb una persona que està sofrint un trastorn alimentari és preguntant-li com se sent, i no demanar-li explicacions, subratllar el que fa amb el menjar o insistint en la baixada de pes. S’ha d’entendre el trastorn de la conducta alimentària com un iceberg. La part visible es correspon amb la baixada de pes i amb el comportament envers el menjar, en canvi, a la part invisible, normalment trobem patiment emocional, traumes, conflictes, estrès, etc. El tractament consisteix a abordar aquestes qüestions emocionals, un cop estabilitzada la part alimentària.

Quines conseqüències en la salut pot tenir l’anorèxia nerviosa?

Totes les conseqüències d’aquesta malaltia van relacionades amb les conductes, per exemple, quan la persona restringeix la seva alimentació, baixa de pes, i això deriva en altres conseqüències com pèrdua de la menstruació, sensació de fred, problemes en la percepció i sensació de gana, problemes gastrointestinals i risc cardíac. La persona té la tensió i les pulsacions molt baixes i això posa el cos en risc d’aturada cardíaca. També poden presentar-se signes cutanis: aparició de pèl negre quan el nivell de desnutrició és molt sever i que actua per protegir el cos d’infeccions, fred, etc. Altres conseqüències poden derivar-se de l’autoinducció del vòmit: problemes en la laringe i la faringe, a les dents o desequilibris metabòlics.

Quins són els serveis que oferiu a l’Associació contra l’Anorèxia i Bulímia?

Com a associació, la nostra missió és informar, orientar i acompanyar les persones afectades proporcionant-los informació dels recursos de tractament que hi ha per posar solució al trastorn. No fem tractament. De vegades, realitzem un petit acompanyament perquè la persona pugui motivar-se per accedir a la cura que necessita. També acompanyem les famílies perquè puguin tenir un espai per elles i comparteixin com s’estan sentint en aquest procés.

Hi ha unitats especialitzades en els trastorns de la conducta alimentària als hospitals públics?

Hem de partir de la idea que el trastorn de la conducta alimentària és un problema de salut mental, per tant, es necessiten professionals que treballin en aquest àmbit, però, a poder ser, que estiguin especialitzats a tractar aquest tipus de trastorns. Hi ha unitats que són exclusives per als trastorns de la conducta alimentària. A Barcelona, n’hi ha diferents hospitals: per infanto-juvenil, a Sant Joan de Déu i l’Hospital Clínic, i per adults, a Bellvitge, Can Ruti i l’Hospital de Sant Pau. A part, hi ha centres privats que també tenen diferents nivells assistencials. El que recomanem és que el tractament estigui dirigit per un equip terapèutic, no només per un professional.

Quina és la prevalença de l’anorèxia entre dones i, també, entre homes?

Les estadístiques indiquen que, de cada 10 persones que pateixen la malaltia, 9 són noies i 1 és noi, encara que les últimes dades que tenim són de l’any 2016. La prevalença en la població femenina jove és d’un 5%, i un 11% està en risc de patir-la. Aproximadament, es calcula que dins de cada aula de secundària hi ha un cas d’anorèxia. La insatisfacció corporal és un comportament molt habitual entre els nois i noies joves, fins al punt que la normalitzem, i no ho hauríem de fer. Per això, des de l’Associació contra l’Anorèxia i Bulímia treballem en la prevenció, fomentant certs aspectes com realitzar àpats en família, promoure la bona autoestima i tenir esperit crític envers el model de bellesa.

Creus que s’hauria d’erradicar segons quin tipus de publicitat on es mostren cossos de dones massa primes?

El model de bellesa imperant no és només físic, sinó que li són atribuïts una sèrie de valors com èxit, benestar o triomf. I, per desgràcia, tampoc és del tot erroni, perquè estem en una societat on la imatge és molt important. No es tracta d’erradicar un model perquè sigui prim, sinó que s’ha de mostrar el què és real, i no hi ha res més real que la diversitat. La publicitat, a poc a poc, ja està canviant aquest model. Empreses com Evax i H&M han introduït en les seves campanyes dones amb cossos diferents. Ens queda camí per fer, però de moment valorem molt positivament la iniciativa de marques que aposten per un canvi de paradigma.

En un informe que publiqueu, titulat “No trobar la teva talla promou l’anorèxia”, s’afirma que dones amb índexs de massa corporal adequats tenen problemes a l’hora de trobar la seva talla. Des de l’ACAB denuncieu que el sistema de patronatge espanyol és deficient i que contribueix a la incidència de trastorns alimentaris. En què consisteix la vostra demanda sobre aquesta qüestió?

Un dels fets que genera més insatisfacció és veure que la teva talla canvia segons la botiga on vagis. La nostra proposta consisteix a establir un sistema de talles real consensuat amb els diferents proveïdors. El sistema de talles actual està fonamentat en un model de cos, per tant, no és representatiu. A més, demandem que a les botigues se’ls doni oportunitat a totes les talles per igual i no que, d’uns mateixos pantalons, trobem tres models de 36 i un de 42.