Opinió

Apunts per al debat

Aquests dies estic acabant de llegir un llibre que cada cop m’està interessant més i que té la virtut que des del passat, convida a reflexionar sobre el present i la nostra història com a humanitat i també sobre alguns reptes del futur. És el llibre Sàpiens. D’animals a Déus, de l’autor Yuval Noah Harari (2015).

Un dels motius pels quals més m’interessa aquest llibre és que m’està fent cavil·lar sobre com hem anat construint veritats que si ho mirem bé no ho són tant. Tenen uns fonaments, més o menys febles, però aquestes veritats les hem creat i recreat en les nostres ments, tot i que moltes no són positives, ni per al present ni per a l’esdevenir de la nostra espècie.

Un dels capítols que he llegit fa una atractiva, per a mi, aportació. Es tracta de veure la humanitat i la seva evolució, des del que jo diria una visió global, que parteix de dues idees:

1. Per una banda, la humanitat en la seva essència com a natura: el nostre genoma, la nostra evolució com espècie des d’una perspectiva biològica, sense oblidar que en som part de la mateixa.
2. I, per altra, la nostra capacitat de crear mites, és a dir, crear relats per explicar fets o fenòmens que tenen una certa complexitat: les religions, les ideologies polítiques, discursos que volen conduir la vida de la societat humana basant-se en supòsits científics poc o gens contrastats i en alguns casos clarament imposats… Em centraré en la segona qüestió.

La humanitat va fer la revolució cognitiva fa milers d’anys, ens diu Noah. Amb aquesta revolució vam ser capaços de transmetre informació que ens era útil per a la vida (com la domesticació del foc i de certs animals…) i també amb relació a les coses que no existeixen en absolut, els mites, però amb els que creiem en més o menys grau i que marquen la nostra vida.

A la vegada, la humanitat també va començar a fer de la realitat imaginada una eina cada cop més forta, que ha acabat dominant en alguns aspectes elements de la natura. Per exemple, Déus que ho han creat tot.

Un pas que no podem obviar en aquest procés, és que, paral·lelament, la humanitat va anar desenvolupant formes de col·laboració i d’organització social que facilitaven la vida del dia a dia i que també possibilitaven la transmissió de determinats mites.

Posteriorment, amb la revolució agrícola (fa uns deu mil anys) van aparèixer els excedents i, en conseqüència, la gestió d’aquests, i aquí podríem dir que la creació del que avui denominem classes socials va anar desplegant-se. Qui gestionava els excedents? Com es repartien? De quina manera s’exercia el poder sobre els excedents? El famós codi d’Hammurabi, entre altres històrics referents legals, ja van posar un ordre social, que d’alguna manera ha anat evolucionant fins als nostres dies. Això sí, amb una constant, el domini d’uns i l’acatament o repressió dels d’altres.

Per què he exposat tots aquests referents? Senzillament, per tenir una perspectiva de com els mites que avui dominen la nostra societat, d’una manera o altra, amb més o menys intensitat, els hem anat creant, heretant i recreant.

L’educació, en un sentit ample, és un dels més potents mitjans de transmissió d’aquests mites i tradicionalment, amb excepcions, ho ha fet d’una forma conservadora i poc crítica.

Hem de prendre consciència que determinats mites estan infiltrats en els processos educatius. Interrogar-nos sobre nosaltres com a espècie és una eina excepcional per desmuntar els mites que ens oprimeixen

Cal que l’educació, un coneixement contrastat, ens convidi a reflexionar sobre la nostra evolució com a espècie des del passat, però també posant atenció cap a on evolucionem. Prendre consciència de l’evolució de l’espècie humana, aprendre a reflexionar sobre nosaltres com a humanitat, és fer un pas contra la ignorància i contra “la concepció ingènua de les relacions de la humanitat amb el món” en paraules de Freire.

El procés educatiu ens ha d’ajudar a veure’ns com a éssers amb capacitat de crítica reflexiva i d’alliberament dels mites que ens oprimeixen. Com a humans que tenim el nostre pensament en el present, sent conscients del nostre passat, tanmateix també com a individus amb capacitat de veure cap a on anem com a humanitat. Els reptes són majúsculs. Per exemple, l’evolució de la ciència al servei d’un determinat sentit del progrés, d’uns mites, obre molts interrogants sobre el nostre futur.

L’educació, com bé sabem, no té capacitat per respondre per si sola a aquests reptes. Hem de prendre consciència que determinats mites estan infiltrats en els processos educatius. Cal educar amb la convicció que el diàleg que ens porta a interrogar-nos sobre nosaltres com a espècie i el nostre entorn, és una eina excepcional per desmuntar els mites que ens oprimeixen.