Un parell de dècades després de la que es defineix com una de les primeres manifestacions feministes a occident, té lloc un altre inici: els orígens del cinema amb la presentació de “La sortida dels obrers de la fàbrica” dels Lumière, l’any 1895. Tot i el masculí genèric del títol, en els quaranta-sis segons de metratge veiem desenes de treballadores sortir del seu lloc de feina. Històricament, la relació entre les reivindicacions de les dones de diferents latituds i les imatges ha estat determinada per formes de mirar, d’ensenyar i d’ocultar, marcades pel no reconeixement d’aquestes com a subjectes i per polítiques de control sobre els seus cossos. Formes de mirar que es manifesten a través de múltiples estratègies com, per exemple, la de fer desaparèixer –davant del film dels Lumière, ens trobem amb el relat dominant en els imaginaris socials sobre la inexistència de dones al mercat laboral europeu fins a la primera guerra mundial. Una estratègia, la de no documentar, assenyalada també per Pilar Monsell en el seu curtmetratge “Una revuelta sin imágenes”. I és també la de situar en els marges determinades lluites i desitjos, com ho evidencia Yvonne Rainer en el film “Privilege”, en què posa en qüestió la construcció dels cossos femenins com a “camps de batalla per a les frustracions i ambicions dels homes”.
És convenient revisar com s’han configurat els imaginaris occidentals dels discursos feministes
Si acceptem com a vàlides les paraules de Donna Haraway en afirmar “Toda realidad en la cultura del capitalismo tardío ansía convertirse en imagen por su propia seguridad” (2015: El patriarcado del osito Teddy), és convenient revisar com s’han configurat els imaginaris occidentals dels discursos feministes. Alguna de les imatges que ens vindran al cap seran el cartell amb l’eslògan “We can do it!” (1947) de l’estatunidenc J. Howard Miller, per afavorir la ideologia bèl·lica; la performance de l’estatunidenca Martha Rosler “Semiotics of the Kitchen” (1975), per posar en qüestió la representació reduccionista de les dones com a mestresses de casa; o el cartell que la Guerrilla Girls van col·locar davant del Metreopolitan Museum de Nova York amb la pregunta “Do women have to be naked to get into the Met. Museum?” (1989), per denunciar l’absència d’artistes als museus. Tot d’imatges generadores de contingut que esquerda l’estructura patriarcal, però que provenen d’un context artístic occidental i eminentment blanc.
Partim de la idea que el món és divers, però les imatges, les autories, els relats que imperen no reflecteixen aquesta representació complexa. Per poder sortir d’aquest cercle hegemònic sembla que calgui fer una feina d’arqueologia, d’informar-se i contrastar. Si del cànon s’esborren històries i aportacions, de qui és responsabilitat la restauració? I si des d’un inici haguéssim parlat de “les obreres sortint de la fàbrica”? I si en l’audiovisual veiéssim diversos models familiars? De capacitats? Dones racialitzades? Diferents cossos i identitats?
Vuit de març de 2023. Fa poc de la vaga estatal de les treballadores d’Inditex, que reclamen millores salarials i denuncien la diferència de sou respecte als companys homes que es dediquen a la logística, les fàbriques i les centrals i que cobren gairebé el doble. Precarietat i condicions desiguals en un gegant tèxtil que elles, en un 86%, sostenen. El context ja no és el de la Revolució Industrial sinó el del capitalisme globalitzat, amb desigualtats compartides: les empreses precaritzen el seu personal i contribueixen a l’escletxa salarial. D’Inditex en sabíem el relat: empresa espanyola que creix a Galícia i fa beneficis rècord, que el seu propietari i fundador és l’home més ric del país. I n’intuïm d’altres: el fast fashion inunda Tik-tok i Instagram de noies fent-se vídeos amb canvis de looks i outfits. Es consumeixen per xarxes pel·lícules que remeten a les del cinema dels orígens: de curta durada, amb formats repetitius que s’imiten entre ells (els trends), i amb trucs senzills com aparèixer i desaparèixer o les bases de l’stop-motion. Existeix cert paral·lelisme entre modes de creació i consum cinematogràfics i les reivindicacions laborals de les fàbriques tèxtils entre el vuit de març de 1875 i el de 2023.
Existeix cert paral·lelisme entre modes de creació i consum cinematogràfics i les reivindicacions laborals de les fàbriques tèxtils entre el vuit de març de 1875 i el de 2023
A les primeres treballadores de la fàbrica enregistrades, els germans Lumière les van denominar treballadors, amb un esborrat de la marca gènere; a les dependentes d’Inditex d’A Coruña que inicien les reivindicacions laborals que s’estendran pel país, l’empresa les infantilitza quan les anomena ‘las niñas‘. Un gest de llenguatge, de com narrar l’altra, fent-li ocupar una posició discursiva des de la qual no pot parlar (perquè no és treballador) o respondre (perquè se li nega l’agència de persona adulta). En cap cas les treballadores no s’hi podrien sentir identificades, perquè cap dret es pot reivindicar si no es reconeix l’estructura que el vulnera: nosaltres hi érem, diuen unes i altres, per molt que molestéssim. I ara ‘las niñas‘ han dit que prou. El reconeixement de les respectives presències (les lluites) és imprescindible per entendre les dones com a subjectes històrics del passat i del present. La categoria analítica del gènere permet passar-ho tot, imatge i discurs, pel sedàs de la construcció sociocultural. I advertir: no és producte del destí, aquest 8M hi som, per totes elles, i les xarxes aniran plenes d’imatges que ens representin. I les haurem enregistrat nosaltres.
