Com cada estiu llegim i escoltem notícies de sequera, incendis i restriccions d’aigua. L’emergència climàtica existeix, no hi ha cap mena de dubte. L’aigua ara és un tema d’actualitat, però que ens hauria de preocupar durant tot l’any. Per això, avui parlem amb Maria Adzerias, coordinadora de Còdol Educació i educadora del Museu de la Vida Rural sobre la importància d’educar en la sostenibilitat des de la cultura.
Per què cal lligar la cultura i l’art amb la sostenibilitat?
Per mi té tot el sentit del món fer aquest lligam. Com bé diu Marc Castellnou, inspector dels Bombers de la Generalitat, i cap del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF), és molt important crear i estimular a generacions creatives. Perquè la creativitat dels infants d’ara serà primordial per abordar els reptes de sostenibilitat en el futur.
Així doncs, sí la creativitat és imprescindible, a l’educació i a la vida en general cal donar més pes a les arts i a la cultura perquè generen altres vessants de raonar que no són el pensament lògic i raonat, sinó que van més relacionats amb les emocions i els sentiments, que són els que ens canviarà per dins per després poder actuar. Ens animen a imaginar futurs possibles, estimulen la creativitat necessària per abordar temes de sostenibilitat. Per això, el Museu de la Vida Rural treballa molt en aquesta línia.
Des del Museu de la Vida Rural com us posicioneu per poder fer pedagogia de la sostenibilitat? I quin paper hi juga la cultura aquí?
Penso que les arts i la cultura hi tenen un paper principal i primordial, perquè tenen una força molt gran a l’hora de fer despertar emocions i inquietuds, impulsen l’esperit crític i ens fan conversar sobre la vida. A través de l’art i la cultura podem tractar temes com la sostenibilitat, el reciclatge, etc. però des d’una vessant totalment sensorial, que ens fa sentir i ens mou per dins i això és el que ens permet fer aquest canvi de xip tan necessari.
A més les arts i la cultura tenen la capacitat d’inclusió, tothom hi té cabuda, tots hi poden participar i dir la seva. La cultura és un dels llenguatges que ens permet transmetre aquest missatge d’esperança. Per això, l’hem de cuidar i protegir dels grans poders econòmics que no volen que pensem o posem la vida al centre.
El canvi ha de ser cultural en aquest sentit, perquè qui canvia la ment, els preconceptes de com afrontem les coses sempre es pot aconseguir des de l’educació i la cultura. I tenir clar que per fer front a reptes globals cal fer-ho, sempre de forma comunitària.
El Museu Vida Rural és un espai de transformació, d’implicació i influència en la comunitat. Per nosaltres totes les activitats que hi fem és com anar posant granets de sorra perquè es produeixi aquest canvi de xip.
Des del programa educatiu del Museu de la Vida Rural teniu diferents objectius per educar en la sostenibilitat, un d’ells és el planeta i dins d’aquest el tema de l’aigua. Les activitats que proposeu són L’aigua en joc i Bategant aigua. Què treballeu en cadascuna d’elles?
En el programa educatiu del Museu hi ha aquest objectiu d’educació en la sostenibilitat perquè anem molt lligats amb els ODS de l’Agenda 2030. Si fa uns anys fèiem educació ambiental ara ja hem fet el salt cap a l’educació en la sostenibilitat, per nosaltres és una visió molt més global i pot tenir molta més relació amb la cultura.
Volem treballar l’aigua, per això ens lliguem amb la dita L’aigua és vida, és un element que ens lliga a molts sabers i que ens permet parlar de sostenibilitat. L’objectiu principal de les nostres activitats sobre aigua és que entenguin que aquest és un bé comú i un dret. Volem que prenguin consciència d’aquest element i la seva vinculació amb la vida diària i, per tant, com fer-ne ús de forma sostenible, i a la vegada que es fascinin per la natura i que se sentin lligats amb el seu entorn.
L’objectiu principal de les nostres activitats sobre aigua és que entenguin que aquest és un bé comú i un dret
La proposta de L’aigua en joc està dirigida a nens i nenes d’educació infantil, Cicle Inicial i Mitjà d’Educació Primària. A través d’imatges i música es construeix un relat per explicar el cicle de l’aigua, un cicle tancat i que cal preservar. A continuació es recorre les sales del museu per descobrir elements del món rural relacionats amb l’aigua i així entendre tots els seus usos, sempre comparant el passat amb el present. I per acabar es proposa als participants un joc de pintar amb aigua.
Pels que ja són més grans, a partir de cicle superior, oferim l’activitat de Bategant Aigua. Aquí també parlem del cicle de l’aigua, però centrant-nos en el fet que és un bé escàs i que no som capaços de fabricar, l’aigua que hi ha des dels inicis dels temps al planeta és la que hi ha. També es tracten els usos de l’aigua i se’ls pregunta sobre quanta aigua es necessita per fer la roba, els aliments, o quanta n’hi ha en el nostre cos.
Com totes les activitats que suggerim, té un enfocament socioafectiu, els fem veure com la nostra realitat no té per què ser la realitat que viuen altres persones, entenen que si ara vivim d’una manera, però en el passat d’una altra vol dir que en un futur tot pot canviar. I és aquí quan plantegem el paper que la crisi climàtica pot jugar en el futur pròxim, i el repte prioritari que significa per a la humanitat. I per acabar, es proposa als participants fer una coreografia conjunta, per implicar-se com a grup i sentir el cos a través de la dansa.
Després de participar en aquestes activitats, quina resposta teniu dels nens i nenes?
Els infants s’enduen la idea que abans s’era molt més sostenible que ara, comprenen que amb els recursos naturals que es tenia es podia viure, més o menys bé, però es podia viure. I veuen que el sistema actual comporta una societat de consum que ens porta a no ser sostenibles.
Amb la proposta educativa del Museu de la Vida Rural podem treballar molt bé a com es vivia abans de la revolució industrial, i per tant fer la comparativa dels avantatges i desavantatges que ha aportat. Així, donem molta importància, que ara més que mai ens cal repensar la nostra relació amb la terra per a continuar sent sostenibles.
Els infants també reflexionen sobre el passat de les seves famílies, la majoria tenen avis i àvies, o avantpassats que treballaven al camp. Així, entre tots analitzem com en el món rural la societat s’adaptava la seva vida a les lleis de la naturalesa i als seus cicles.
Cal conscienciar més a la població sobre el valor de l’aigua? Realment qui la malgasta són els infants?
Està clar que qui malgasta l’aigua no són els infants, però és cert que cal fer pedagogia especialment a les famílies i a les escoles. A vegades sembla que els dibuixem un futur catastròfic i a sobre els passem la responsabilitat que ells ho hauran d’arreglar. Però és cert, que ells poden tancar l’aixeta i promoure el canvi, i pressionar perquè també el facin les indústries i els governs responsables d’aquest món insostenible en el qual vivim ara.
Cal que tots entenguem que el canvi i la solució d’aquesta emergència climàtica no vindrà de la mateixa estructura o patró mental que l’ha creat, sinó que les noves generacions són claus. Elles conscienciades són les que provocaran un canvi de xip cultural.
El canvi i la solució d’aquesta emergència climàtica no vindrà de la mateixa estructura o patró mental que l’ha creat, sinó que les noves generacions són claus
Per això és important la tasca educativa que es fa des dels museus, a través de les propostes expositives i activitats es vol conscienciar a tota la ciutadania, no només als infants. Des del Museu de la Vida Rural volem provocar aquesta reflexió, alimentar l’esperit crític de tots, especialment dels nens i nenes, per poder adonar-nos del que passa i que cal exigir i repensar les coses, perquè el canvi és possible.
Vivim en un estat d’emergència per sequera a causa del canvi climàtic en gran manera. Com podem educar als infants sense que visquin en un estat d’angoixa permanent?
Cal parlar de sequera durant tot l’any, s’ha de conscienciar durant tot l’any i de fet això és el que pretenen totes les propostes educatives del Museu de la Vida Rural. Tant de la sequera, com dels incendis, etc.
És important que quan treballem aquests temes en l’educació siguem molt conscients des de quin discurs ho fem. La mirada catastrofista no ajuda, i és normal que acabi provocant una actitud de derrota i fins i tot de menfotisme.
En part va bé que la gent tingui por, perquè és una emoció paralitzant i a vegades fa reaccionar a la població. Però des del projecte educatiu del museu intentem plantejar-ho i fer-ho sempre des de l’esperança activa.
Hem d’entendre que pels infants l’emergència climàtica és una oportunitat civilitzatòria, ens trobem davant un repte i podem ser capaços de fer-hi un gir.
Per als infants l’emergència climàtica és una oportunitat civilitzatòria
Podem canalitzar les emocions de por, ràbia i impotència que ens fan sentir aquesta crisi per protegir el nostre món. I també intentem treballar el vincle, els nens i nenes d’ara podran explicar a les generacions futures com ens en vam sortir.
I quin ha de ser el rol de la família, escola i societat per conscienciar però sense caure en l’alarma constant?
Cal tenir present que des de tots aquests àmbits podem conscienciar però sempre donant un missatge esperançador. A cadascun d’aquests àmbits es poden anar fent petites accions que ja suposen un canvi.
De fet, al món es fan moltes iniciatives interessants i sorprenents, projectes realment creatius. Però que no se’ls dona prou visibilitat i, per tant, importància. És molt important donar a conèixer aquestes iniciatives, perquè també donen esperança. Cal posar la vida al centre i fer-la dominant.
