Durant tota una setmana Jordi Juanet, “Boni“, amb els companys de Los Barlou, Daniel Cercos “Patilles” i Minervino Montell “Miner”, ha estat al SAT! Sant Andreu Teatre oferint el seu espectacle Set Up per a escolars i al públic familiar al cap de setmana. Aquest cop, no és un bolo més, sinó la darrera vegada que Boni puja als escenaris. Durant anys l’hem vist tocar tots els papers en el món del circ, però ell reconeix que el que més li agrada és actuar fent malabars, màgia, equilibris impossibles amb els seus monocicles i molt d’humor. Un dels grans noms del circ català contemporani deixa l’actuació, no és una decisió fàcil, però una lesió a l’esquena i altres circumstàncies personals l’han portat a dir adeu. Però en Boni és un amant del circ i, per sort, continuarà involucrat al sector dedicant-se a la direcció de festivals de circ i a AlaPista!, l’empresa de distribució d’espectacles de circ que el 2020 va crear junt amb la seva sòcia Silvia Compte, també artista de circ.
Com recordes els teus inicis en el món del circ? Com va ser aquesta invitació del Tortell Poltrona a formar part del primer Circ Cric?
Em vaig iniciar al món del circ de la mà de Tortell Poltrona quan tenia 17 anys just després d’acabar el Batxillerat. El Tortell Poltrona, Jaume Mateu, és de Sarrià de tota la vida i la família Juanet també, ens coneixíem. De fet, alguns amics comuns ja hi eren dins del Circ Cric com a tècnics, muntadors, artistes i jo m’hi vaig afegir. M’hi vaig afegir perquè en aquell moment necessitaven un bateria per un número de Josep Ventura, jo estudiava bateria i la tocava una mica. No em va costar decidir-me, ho vaig veure una oportunitat i m’hi vaig enrolar.
Què vas aprendre durant aquella època?
Va ser absolutament màgic, com entrar en un altre món. Allà tots fèiem de tot, s’havia de muntar, desmuntar, però era una família d’artistes. Vaig estar molt feliç, per mi va ser una experiència de vida increïble. Vaig estar-hi un any i vam fer gira per tot Catalunya. Al Circ Cric vaig conèixer Vitore i Nanni i vaig començar a fer malabars i a entrenar sense parar. A l’inici era com un joc, però en sortir vaig veure que allò realment m’agradava i ja vaig tenir clar que m’hi volia dedicar. Em vaig fer un número sol amb algunes propostes pròpies. I el vaig començar a posar en pràctica junt amb el meu germà Lluís Juanet, que és actor, pallasso i mag, i en aquella època ell feia comunions i propostes a mida, i en algun moment hi vaig poder participar fent algun bolo també.
Precisament, en una de les gires de Circ Cric coneixes Ramon Muñoz Farreny, sintonitzeu i formeu Boni & Caroli. Els malabars i els monocicles eren la vostra expertesa. Durant quants anys vau estar junts?
Un estiu, el juliol del 1982, en Tortell Poltrona i la Montse Trias em van convidar a anar a Bilbao amb ells, els havien convidat a fer una actuació. I allà em van presentar en Ramon Muñoz Farreny, Caroli, i va ser una connexió instantània. El mateix dia a la tarda ja estàvem fent malabars junts. Vam escriure un petit guió plegats i l’endemà a la nit vam fer una actuació junts a la plaça Mayor, amb la Vella Dixiland, Tortell Poltrona i Vittore i Gina. Va ser una trobada inèdita!
En Ramon i jo vam tornar junts amb la seva furgoneta i ja vam elaborar una història conjunta que ens va portar a treballar junts fins a l’any 2000. Vam estar 18 anys junts girant arreu del món des de les Rambles, la plaça del pi, la fira de Tàrrega i vam anar creixent ràpidament. Vam arribar lluny, vam treballar molt perquè, realment, érem uns currantes, assajàvem molt i buscàvem bolos.
Nosaltres teníem la característica dels monocicles estranys. Vam fer molts espectacles, però el que ens va fer saltar i ens va funcionar molt i molt bé va ser Side-car, que recordava una mica l’estètica dels Blues Brothers. Teníem un aire molt mediterrani i això agradava molt a Europa i a tot el món. Amb aquest espectacle vam girar per tot arreu: Europa, Àfrica, Àsia i les dues Amèriques, vam anar als festivals més importants.
De fet, segons dades del Consorci per a la Promoció Exterior de la Cultura Catalana (COPEC), entre el 1994 i el 1998 vam ser, després de la Fura dels Baus, la companyia catalana més exportada. I vam tenir reconeixements importants, el 1987 vam guanyar el cinquè premi per parelles en l’apartat de competició artística de la Convenció Internacional de Monociclisme de Tòquio, i el 1993, la Medalla d’Or a la Competició Artística de Monociclisme celebrada a la Gran Muralla xinesa.
Què va fer que els vostres camins se separessin?
Érem un duo, ens passàvem dia i nit junts i va ser molt intens i molt bonic. Però com en tot hi ha un moment en què s’acaba i val la pena posar el punt final bé. Recorda que vam fer una festa a l’Ateneu 9 Barris i aleshores vam començar cadascú les seves carreres per separat. I així ho vam fer, ell va passar a ser el professor Karoli i li va anar molt bé, a més ell és col·leccionista de documentació circense i presenta sovint part del seu fons en exposicions arreu del país. I jo vaig continuar sent en Boni i se’m van obrir noves oportunitats.
En aquests primers anys vas veure que realment es podia viure del circ. Què necessita un professional del circ per tenir una carrera exitosa?
Jo, des dels inicis, al Circ Cric vaig tenir clar que aquella era la meva professió i que volia arribar a viure d’ella. Hi vaig posar totes les energies possibles i hi vaig treballar molt. I ara que tinc ja 61 anys puc dir que ho he aconseguit. Això sí, jo sempre vaig pensar que algun dia tindria muntador i és cert que tota la vida he muntat i desmuntat jo, anant amunt i avall amb la furgoneta.
És una feina molt dura! Per tant, és cert que és una feina vocacional. L’has de sentir i l’has de viure amb passió
Com va néixer la família Ramírez? Què us feia característics?
Havia coincidit amb la Sílvia Compte i el Dedé Madrignac en diversos festivals i ja ens coneixíem. Jo aleshores tenia un número en solitari i em van oferir uns bolos a Madrid i a Navarra. Aleshores entrenava i assajava molt a l’Ateneu 9 Barris, és la meva segona casa, i ells estaven allà i també tenien un espectacle. Ens vam unir, vam estar una setmana assajant i vam anar a fer els bolos. Des del principi, hi va haver molta química i bon funcionament en escena, vam veure clar tots tres que allò tindria èxit. I, efectivament, vam estar tres anys girant, ens van donar premis i per mi va ser un dels espectacles a on millor m’ho he passat. Era molt divertit!
Jo representava un cantant d’estètica cursi, i en mig del seu concert rebia la visita inesperada d’una família d’ètnia gitana. La parella arribava a la ciutat amb un camió de grans dimensions i se’ls espatllava allà al mig. Hi havia un conflicte entre nosaltres i números d’humor, acrobàcies, malabars, etc. Era molt vistós perquè a dalt del camió hi havia l’estructura d’un trapezi coreà i tot. Finalment, després de tres anys també vam posar el punt final, però vam rodar per tot Europa. Ara som amics íntims i, de fet, amb la Silvia ens hem associat per muntar AlaPista.
També passes pel Circ d’Hivern i per diferents combinats de circ a l’Ateneu 9 Barris. Quina implicació acabes tenint amb aquesta entitat?
Va ser el meu local d’assaig des de l’inici i m’hi sento molt implicat. Hi vaig estar des del principi de tot, d’ençà que era una planta asfàltica i el veïnat ho va reivindicar per al barri. Es van fer manifestacions, etc., i es va aprofitar l’espai per fer circ, tallers, espectacles i molt més per anar recollint diners. Fins que va fer una evolució i va convertir-se en el que és ara, que també inclou l’escola de Circ de Rogelio Rivel. Allà s’ensenya circ a molta gent, també l’ofici, es va crear escola. Jo no he fet mai formació, he fet alguns tallers, però no és la faceta que em funciona millor en el món del circ.
Fins i tot has presidit l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC) en un moment clau com va ser el desenvolupament del pla integral del circ i la projecció de la Central del Circ.
Com que estava a l’Ateneu, que és on va néixer l’APCC, jo m’hi vaig anar implicant i un bon dia m’ho van proposar. Hi vaig ser-ne president del 2006 al 2010. De fet, érem tot un equipàs i ens vam organitzar molt bé. I es van aconseguir coses molt importants, que si compares ara i abans, veus que han donat els seus fruits. Com va ser el Pla integral de circ i la projecció de la Central del Circ.
De fet, tot va iniciar-se quan La Makabra centre de creació, residència, docència i exhibició, que va funcionar del 2004 al 2006 en unes naus ocupades del barri del Poblenou, va ser desocupada pels Mossos. Aleshores, hi va haver molta protesta i l’administració demanava un interlocutor únic del món del circ, i nosaltres vam veure clar que calia associar-nos a nivell seriós i així va néixer l’APCC.
Hi van haver les primeres trobades, reunions i més reunions, hi vam veure un interès i ganes de fer coses amb el circ català per part de tots els actors implicats i la mateixa administració.
Al Fòrum, a l’inici, es va instal·lar una carpa, després es van fer obres i finalment vam tenir la Central del Circ. Aquesta ha unificat als creadors i realment si hi vas… flipes. Hi ha molta gent implicada, hi ha espais ben condicionats, sales grans, s’hi pot crear bé. Va ser un treball de mesos i mesos, i d’una feina de molta gent, l’administració hi va fer una inversió realment gran.
I com veus ara l’estat del circ a Catalunya?
En aquell moment, les administracions es van adonar que el col·lectiu era gran i que teníem força. En l’àmbit cultural fèiem moltes coses. A més, el circ sempre té el públic assegurat, té la capacitat d’aglutinar públic, cosa que amb altres disciplines costa més. A la gent li encanta el circ, és per a totes les edats i sempre emociona.
Ara tenim un ventall increïble de companyies, abans érem quatre gats i ara és una passada
El col·lectiu ha crescut molt amb aquests anys, i s’ha anat creant escola. I jo veig que va ser positiu unir-nos aleshores, fer assemblees i treballar per anar avançant. Jo vaig estar cinc anys intensos a la direcció de l’APCC, i ara simplement soc soci i ras. Ara hi ha una junta nova que té bona pinta. Són etapes que ara cal deixar als més joves.
Diries que l’administració continua fent cas a les necessitats i demandes del sector?
Si ho comparem amb Espanya és cert que a Catalunya hem creat escola. Andalusia i València també van pujant fort. I, de fet, s’han emmirallat amb el que hem fet aquí i s’han organitzat trobades conjuntes per compartir. En canvi, si ho comparem amb la resta d’Europa, queda molt camí per recórrer. Tenim veïns europeus que tenen moltes més escoles de circ i espais escènics.
Crec que faria falta més implicació dels equipaments públics i que realment es programi més i més circ. Fa falta una dotació econòmica més important perquè encara som l’art escènica pobre
Nosaltres sempre ens hem fixat molt en Europa, sobretot amb França, pensa que allà tenen 300 escoles de circ i aquí en l’àmbit estatal en tenim només 5. Clar i el pressupost de cultura allà és impressionant, aquí has d’estar lluitant sempre i sempre. A França els artistes poden demanar ajuts per fer una creació durant un any i no haver de fer bolos, aquí això és impossible. Si no ho combines, no menges. També és cert que aquí el fet de no parar mai d’actuar fa que siguem àgils i enèrgics, fem coses xules i les podem contrastar amb el públic. El fet de no parar fa que no perdis el contacte amb el públic. Per mi, el millor moment és actuar, perquè la creació a vegades és dura i àrida.
Quina diries què és la combinació perfecta d’un espectacle de circ perquè tingui èxit? A tu que t’ha funcionat?
Cada artista té la seva manera. Per exemple, el Leandre no parla ni una gota i tot el que fa li funciona, té un do. El Manolo Alcàntara és creador i fa espectacles molt especials, és un treballador incansable, assaja durant tres anys abans d’estrenar. A mi sempre em fan falta aparells, sempre he anat amunt i avall amb trastos. Admiro els artistes que van amb la seva maleta i ja està.
En els espectacles col·lectius que es barreja dansa, circ, acrobàcia i música realment es fan coses increïbles i que transmeten molt també, saben connectar amb les emocions i el divertimento. En el meu cas, faig servir molt el divertiment i “l’anem a passar-ho bé”.
Jo sempre he fet servir l’humor i amb ell connecto bé amb el públic
I què és el que et porta a fer un espectacle en solitari? En el Backstage precisament parlaves de les teves pors i inseguretats abans d’un espectacle, va ser una època una mica d’autoreflexió?
Era un espectacle basat en mi mateix. Va ser una aposta molt forta, em vaig agafar equip, ajudant, director, ho vaig invertir tot. Volia un espectacle de sala diferent. Jo en vaig quedar súper orgullós, però no va funcionar.
Va ser una feina tremenda! Vaig aprendre moltíssim amb el dramaturg Antonio Morcillo. Jo ara veig l’espectacle i em continua agradant. Però no es venia… almenys en aquell moment. Al cap de res, el vam adaptar i el vam treure al carrer, aleshores va anar millor. De fet, té sentit perquè jo sempre he fet carrer i és el que domino.
Qui formava la Troupe?
Va ser una proposta que em va fer el Teatre Nacional de Catalunya. Era un combinat de circ amb diferents professionals. Hi havia músics i pallassos. Érem els De Mortimers i la seva orquestra, la Lola (Cia. Lorrojo) fent trapezi de balanç, la Cia. Los 2Play fent equilibris mans a mans, en Biel Roselló de la Cia. Solfasirc a la corda fluixa i malabars, i jo que feia de presentador.
Era una proposta súper xula que vaig tenir el plaer de dirigir, però quinze dies abans d’estrenar ens van fer una mega retallada de pressupost. I gairebé que ho deixem estar, però ho vam tirar endavant. Penso realment que aquell va ser el principi perquè el TNC comencés a programar circ.
Ja que has tocat tots els papers de l’auca: actor, direcció, producció, etc., quin és el que diries que et va millor?
Després de tota una vida dalt dels escenaris puc dir que el que em surt millor és fer d’actor. Però és cert que l’experiència que he viscut venent els meus espectacles i la feina d’oficina m’ha donat l’aprenentatge per ara dedicar-me a la producció i distribució d’altres espectacles de circ. I aquesta és la feina que fa dos anys portem a terme amb la meva sòcia Silvia Compta amb AlaPista. Portem el Manolo Alcántara a Catalunya i de forma internacional, Ramiro Vergaz, Kerol, la Churry, Hippana-Maleta, Teatro del Sottosuolo, Los Barlou i Guga & Silvia.
La direcció artística crec que també em va força bé. He dirigit festivals com ara el Festival Internacional de Pallassos de Cornellà, el 2010 amb l’Àlex Navarro, i tot sol el 2018, 2020, el 2022 i aquest any també. Amb la Silvia hem dirigit junts La Palanca, el festival de circ contemporani d’Esparreguera, hem fet dues edicions i ara en farem una altra. També hem dirigit dues edicions del Sant Martí de Circ. Ara fer tot això és el que a mi m’agrada més, i és el que continuaré fent, dirigir festivals i distribuir espectacles de circ.
Però necessito parar als escenaris. En escala personal, he viscut canvis, ara visc a Cadis i treballo des d’allà, vaig amunt i avall i tinc una lesió a l’esquena. L’espectacle és molt físic i a la meva edat, i després de 42 anys treballats, fent bolos, anant amb la furgoneta, carregar i descarregar… La vida de l’artista de circ matxaca molt i a mi em tocava posar-hi un punt final.
La vida de l’artista de circ matxaca molt i a mi em tocava posar-hi un punt final
Potser algun dia, faig alguna col·laboració o alguna intervenció de presentador. Però ja no faré una creació o tenir una companyia a càrrec meu. Continuaré al sector, i anant a fires, però centrat en AlaPista.
En aquests darrers, anys t’hem vist ben acompanyat amb els Elegants i els Barlou? No els trobaràs a faltar?
L’espectacle dels elegants era una monada, la veritat. I vam córrer molt també, vam passar pels teatres més importants de tota Espanya. Ells tres em van fer la proposta i vam fer una creació preciosa. Comptava amb una escenografia d’unes casetes amb rodetes que li donava molt de joc. Era un combinat de circ i hi havia una química entre nosaltres que va fer que realment funcionés molt bé l’espectacle.
Vam estar sis anys rodant, fent gires fins i tot a Alemanya i va ser una meravella. Però també va haver-hi un moment que ja vam decidir plegar. De fet, deixar un espectacle després de cinc anys és una mida correcta.
I amb els Barlou en portem set, i també super bé. Quan els vaig dir que ho deixava, em van proposar buscar un substitut, perquè l’espectacle té tirada i encara funciona. I jo, per descomptat, vaig dir que sí. I des d’Ala Pista els continuarem portant, clar que sí. Som molt bons amics.
Per mi és important mantenir amistats amb les companyies, pots enfadar-te i tenir enganxades, però sempre s’ha d’acabar bé. Per això, farem una festa grossa al SAT!, vindrà tota la família, amics i gent que he trobat al llarg de la meva vida al circ.
Actualment, hi ha molta més gent llençant-se al món de la interpretació, circ, clown, etc. Ara que deixes els escenaris, quin consell donaries als que comencen?
A l’APCC hi ha gent que fem assessorament sobre producció, distribució i com organitzar una companyia des del punt de vista de l’oficina. Algunes sí que tenen una persona exclusiva per ells, però normalment això no passa, i vendre bolos és difícil. A la gent els costa molt vendre’s.
Jo sempre els dic el mateix, treballeu molt l’espectacle, perquè un bon espectacle es ven sol. Això és la clau. Cada any veus un o dos espectacles que despunten, però també n’hi ha molts que es queden a mig camí i que també ho podrien haver aconseguit. És una lluita constant.
També és molt important estar present a les fires. Si ja t’agafen al Trapezi, a la Mostra d’Igualada o al Fetén és una sort i ja és un avenç. Aquesta és la part més dura, perquè si no entres a les fires, et costa el doble vendre’t.
Sobretot els diria que gaudeixin fent el que fan, aquesta és una feina vocacional. Ara amb els batxillerats artístics i les escoles de circ cal tenir present que s’ha de treballar molt, ser constant i sempre intentar fer alguna cosa diferent. Aquesta és la clau. Si tens un segell teu, et funcionarà i la gent et reconeixerà ja per sempre.
Però també és feina i molta feina, cal posar amor en què un fa. I també cal ser modest, creure’t què ho fas bé però també amb humilitat. Actualment, hi ha molta competència i cal tenir-ho present, tot i que és un sector a on hi ha molta vinculació i respecte entre les companyies.
