Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ara fa trenta anys, les escoles de Barcelona de titularitat municipal, que històricament havien donat sempre molta importància a la música, van començar a organitzar-se per tal que els alumnes dels diferents centres es trobessin per cantar junts. Així és com va fer les seves primeres passes la Cantània, una experiència musical per la qual passen cada any centenars de professors de música i al voltant de 40.000 alumnes de Primària a Catalunya i Espanya.
Una d’aquestes professores pioneres, la de l’Escola del Mar, era l’Assumpció Malagarriga, que posteriorment es faria càrrec de l’àrea de música de l’IMEB i, a partir de la inauguració de l’Auditori l’any 1999, del seu servei educatiu. Malagarriga és la responsable de que la Cantània s’hagi convertit en un autèntic fenomen educatiu, que any rere any és adoptat per més ciutats europees i llatinoamericanes, si bé ella precisa que no n’és la creadora, ja que aquest mèrit correspon a Maria Àngels Arnaus, que va ser catedràtica del conservatori de música municipal.
L’any 2015, mentre era a Porto per qüestions laborals, Malagarriga va patir un ictus que a Urgències li van intervenir tard i malament. De resultes d’allò va haver d’agafar la invalidesa permanent i començar una llarga rehabilitació. Ara li tocaria la jubilació, i per aquest motiu aquest diumenge a les 12 hores L’Auditori li prepara un concert d’homenatge, a iniciativa d’un grup de companys de feina amb els quals va treballar durant anys al servei d’educació. L’accés al concert és exclusiu per invitació, però continuarà a partir de les 13.15 hores amb música en viu a l’exterior per a tot aquell que s’hi vulgui apuntar. “Estic nerviosa, però em fa molta il·lusió, sobretot perquè sento que no m’he acomiadat de moltes persones que estimo, i que sense que elles ho sàpiguen m’han ajudat molt a recuperar-me”, explica a El Diari de l’Educació. “Quan tens un ictus es para tot de cop, jo treballava amb centenars de persones i de sobte tot es va acabar”, afegeix. Diumenge l’esperen 600 convidats.
L’Auditori ha estat l’escenari barceloní de les cantànies des de la seva inauguració, però les primeres es van fer al Palau de la Música, i també se n’havien fet al MNAC, al Liceu i en poliesportius. Malagarriga, que també ha estat impulsora i coordinadora de la Red de Organizadores de Conciertos Educativos (ROCE), va recollir part de la seva experiència al llibre Que sigui difícil deixar d’escoltar, publicat per L’Auditori el 2009.
L’impacte social
Cada any s’estrena una cantània nova, encarregada a un compositor i un escriptor nous. Com els músics, que també canvien cada any. Però més enllà d’això hi ha dos aspectes que Malagarriga subratlla a l’hora d’explicar-se l’èxit de la Cantània. El primer és la seva vessant formativa, tant per alumnes com per mestres. “Que mestres de música es trobin tres cops l’any per preparar l’actuació per ells és molt enriquidor”, senyala. El segon és la participació de les famílies, com a públic, la qual cosa li proporciona una gran dimensió social, “els pares veuen què han estat fent els seus fills a classe de música”. La major part d’escoles han de limitar la demanda d’entrades a dues per nen, perquè en cas contrari no s’hi cabria.
De la Cantània se sent molt orgullosa, però no més que dels molts concerts per a infants que s’han organitzat a l’Auditori, i que ella i el seu equip preparaven amb molta cura. Per cadascun coordinava un equip format per un director musical, un pedagog, un coreògraf i un il·lustrador. “Vam fer que els músics toquessin sense partitura i es moguessin per l’escenari, per apropar la música als nens, això els costava molt, però així van descobrir altres formes de fer arribar la música al públic”, explica. No vol dir, però, de quin espectacle conserva més bon record: “Els sento com els meus fills, i als fills te’ls estimes tots”.
Un dels records que més l’han impactada són els concerts protagonitzats per nens de dos anys, més per les estones de silenci que per les de cant. “En un concert amb nens has d’agafar músics que siguin molt bons, però al principi quan els proposàvem fer-ho amb nens de dos anys se sentien menystinguts i els feia pànic que algun nen es posés a plorar. Quan s’acabava el concert et deien que tenir-los al voltant en silenci mentre ells tocaven era l’experiència més intensa que havien viscut en un escenari”.
Records i reflexions de mestra
Ser professor de música, opina Malagarriga, “és una feina que va molt per dintre, es creen situacions que els nens senten per dins i ja no deixaran de sentir mai més”. Recorda com en els seus temps de mestra el que més li interessava era transmetre la vivència. “El primer és la comunió directe amb la música des del més íntim de l’ànima, el que la música aporta a l’educació és aquesta capacitat de buscar moments de vivències molt íntimes”, diu.
Tres preguntes per acabar: Quina música fem sentir als nens? “Els hem de fer descobrir la música que no coneixen, com la clàssica, ja que tenen al seu abast la més comercial, que no vol dir dolenta, però sobretot els hem de fer escoltar les millors versions, on hi hagi els millors solistes, perquè és el que els arriba”, respon. I tocar un instrument, com la flauta? “Triar un instrument és molt personal, i pot ser que a un nen no li entri el so d’una flauta. Per mi és més important entendre una partitura, però de tota manera hi ha molts bons mestres que utilitzen la flauta i ho fan molt bé”. I la història de la música? “Qui estigui interessat ja acabarà sabent què era el romanticisme i qui era Beethoven, però el primer és ajudar a sentir i a descobrir”.
El Diari de l’Educació, 2025