Un centre hospitalari és un espai d’esperança. També és un espai de dolor. Trobar sentit al patiment –aquest càstig bíblic– no és gota fàcil, sobretot quan afecta als infants o als més joves de la comunitat. Molta gent perd la fe en tots els déus quan es veu abocada a l’abisme del patiment infantil. Camus, entre altres, ha escrit pàgines inoblidables sobre aquest tema.
Cada any miro de participar en aquesta activitat que consisteix en compartir una estona amb criatures malaltes a les seves habitacions o reunir-nos en un espai comú per parlar de llibres. El Consell, amb la col·laboració de les editorials, els regala un llibre que l’autor visitant firma al final de la sessió.
No surts indemne, d’aquesta activitat, perquè –i em repeteixo– està lligada al sofriment i al fet de qüestionar el seu sentit.
Recordo aquell adolescent que em va explicar que era un crack fent paelles –era del Delta de l’Ebre– i que un dia, quan estigués bé, em convidaria a casa seva, a menjar una paella feta per ell. No ho ha fet i no n’he sabut res més. Li he desitjat moltes vegades en silenci, confiant que els meus pensaments seran transportats fins a les seves orelles per algun vent amable i benefactor, que s’hagi recuperat. I si un dia em convida que pensi que l’arròs covat també m’agrada. O aquella nena que em deia que no li agradava gota llegir però que llegiria el llibre que li havia dedicat perquè li havia dedicat i que això el feia un llibre especial.
En aquesta última visita de fa pocs dies una noia ens explica que el llibre que li havia agradat més era La utilidad de lo inútil, perquè tenia molt interès en els temes filosòfics. O el noi que ha estat molt content quan hem coincidit que L’Illa del Tresor és una gran història. O aquell altre, que el dia de la visita va tenir una recaiguda important que li va impedir assistir a la trobada i jo li vaig prometre que un altre dia l’aniria a veure, i vaig fer-ho i em va passejar per tot arreu, com si fos l’amo del tros, i m’anava presentant el personal hospitalari dient: és en Jaume Cela, un escriptor molt famós. Quantes vegades he pensat en aquesta criatura tan generosa!
Repeteixo: en aquesta mena d’activitats sempre surts tocat, és inevitable no sentir-te profundament commogut.
Poques vegades en parlem, d’aquestes professionals magnífiques, que tenen molt clar que la seva funció és ensenyar però tenir cura, somriure per tenir cura, acaronar per tenir cura
Però aquests nois, noies, nens i nenes reben l’atenció del personal mèdic, però també de les seves mestres i ja sé que no tinc proves d’això que diré ara llevat de recórrer a la meva experiència: són persones que tenen molt clar que la seva funció és tenir cura, és ensenyar però tenir cura, somriure per tenir cura, acaronar per tenir cura, parlar per tenir cura. Mirada, paraula i gest en una íntima comunió per tenir cura. Una mena de mestres molt especials. Si existeixen els àngels diries que estan encarnades en aquestes persones que passegen pels passadissos, que entren a les habitacions, que parlen amb les famílies i saben com han de consolar (l’any que vaig veure un avi al costat del llit del seu net greument malalt vam estar una bona estona parlant de com s’arriben a estimar els nets i les netes. Quan vaig de sortir de l’habitació vaig plorar tancat la lavabo), que es relacionen amb les escoles on van els que ara són també els seus i les seves alumnes.
I poques vegades en parlem, d’aquestes professionals magnífiques, d’aquestes mestres que preparen una classe que no sabran si podran fer perquè l’alumne haurà empitjorat o perquè li hauran donat l’alta.
Dia a dia escriuen al llibre de la vida la bellesa que contenen els actes plens de bondat.
Són àngels? Crec que no. Són mestres que saben que la funció principal del seu ofici és atendre les necessitats dels nens i de les nenes, dels joves que estan al seu costat, siguin quines siguin aquestes necessitats.
I en parlem ben poc, d’aquestes professionals.
