Autor: Jaume Funes

Una vegada més, enmig d’una relació tensa amb una Conselleria d’Educació poc disposada a construir l’eterna nova escola en companyia dels professionals que la fan i desfan cada dia, apareix la presència conflictiva dels sindicats (formant part de tribus molt diverses) que defensen el professorat. I, de nou, tenim una mena d’escudella barrejada en la que moltes de les reivindicacions s’oposen a canvis educatius irrenunciables i moltes de les propostes de canvi es fan vulnerant drets dels treballadors o, si més no, demanant sobreesforços en base a la implicació personal del docent. El resultat és un caos repetitiu al que…

Les mestres i els mestres somien, més necessitats que mai, en el descans, mentre emmagatzemen idees, guarden reflexions, acumulen forces per pensar i debatre, al juny, com voldrien que fos el curs vinent. Tot plegat perquè, sense govern ni res que se sembli durant tants mesos, les planificacions de l’administració educativa ja parlen dels recursos que ja no hi seran i l’administració sanitària –sense pensar què és i per a què serveix l’escola– de les mesures de profilaxi que caldrà mantenir. Com que, si més no, tindrem escoles d’estiu, proposo anar engegant i ordenant la reflexió dels equips al voltant…

Revisava el pròleg sobre L’escola entre la pandèmia i les lleis quan em topava, en un diàleg sobre l’ESO, amb l’enèsima negació que la pedagogia o la didàctica tinguin lloc a l’ofici d’ensenyar i, tot seguit, amb un llibre –d’un nou professor descol·locat– que parla del “ramat” d’estudiants i de la seva afició a “bordar”. Una coincidència de pur atzar però que, preocupat encara per l’ofici, em provocava irritacions neuronals. Res de nou entre reflexions farcides d’experiències terribles sobre els estudiants analfabets i les cadires que volen per les finestres, així com la conclusió anticipada que si tornéssim a l’escola…

Escric, saturat en bona part de reflexions virtuals, abans de tornar a obrir la càmera i dedicar-me a animar pedagògicament a un grup de profes de secundària. ¿Puc parlar, com si no passés res, de didàctica, psicopedagogia, polítiques educatives? ¿Si educar ensenyant no ha estat mai possible sense abundants dosis d’entusiasme, podem oblidar que els dipòsits del professionals de l’escola potser estan arribant a la reserva? Vivim entre nous malestars docents i nous malestars discents. Mestres i alumnes poden estar sumant nous motius per passar de l’escola actual. Com que no podem deixar de militar permanentment per construir l’escola que…

Tornen a enredar-nos amb les lleis d’educació. Ens fiquen en un caos de falsedats i d’arguments aliens al fet d’esdevenir professionals útils en les vides d’infants i adolescents. Ja va ser esgotador suportar el ministre Wert i esgota comprovar que les ganes de tornar al passat llunyà són permanents. Està molt grapejada l’afirmació que portem masses lleis i n’hem de fer una de consens. Dubto sigui possible. Potser en tindríem prou amb acordar no fer mal a cap infant i adolescent i poca cosa més.

Són moltes les preguntes que ens estem fent de cara a construir la nova escola que necessitem quan finalitzi el confinament; cal que reflexionem també sobre quina serà l’escola que voldran construir les famílies, amb quina realitat familiar es trobaran les escoles o quines polítiques caldrà posar en marxa des de la lògica municipal.

Just quan començava la quarantena universal en la qual estem, la meva editora del llibre ‘Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito’, mare animada d’adolescents, em demanava algun decàleg per viure (sobreviure) amb ells entre quatre parets. Li vaig escriure els 10 manaments que transcric al final.

He començat l’any amb una llarga sèrie d’escrits, debats i reflexions sobre l’ofici de mestre i el sentit de l’escola, tot plegat per haver publicat ‘Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix’. Aquests dies, però, he vist com la reflexió saltava pels aires, condicionada pel suposat dret dels pares a seleccionar continguts i mètodes sobre allò que consideren que han de fer o no a l’escola els seus infants i adolescents.

Oblida el currículum i prepara l’alumnat per la vida. Cal treballar per projectes. I avaluar competències. El mòbil no ha d’entrar a l’escola. Has de construir una nova escola que estigui al dia. I fer servir l’evidència científica per saber com aprèn el teu alumnat. Cal reduir el fracàs i l’abandonament escolar prematur. Arriben dies de matrícula… i has de vendre una bona escola. No t’oblidis de la neurociència… Innova, innova, innova…

Els darrers mesos, el debat sobre el pensament crític ha estat marcat per les batalles sobre l’adoctrinament a l’escola. Batalles en les que no es vol aclarir per a què volem l’escola i quina mena de persones i ciutadans volem que surtin després d’haver passat per ella.