Autor: José Ramón Ubieto

Fa poques setmanes, a Sallent, dues bessones de només 12 anys es van llançar al buit des del balcó de casa seva. Sembla confirmat que patien bullying i que una volia canviar de sexe i demanava que el nomenessin com a noi. Ningú, al seu entorn adult (família, educadors, professionals de salut mental i atenció social) es va adonar del drama que s’apropava. Aquells mateixos dies, l’equip directiu d’un Institut de Mislata (València), centre on s’havien detectat fins a 15 alumnes amb conductes suïcides, dimiteix després del “desemparament” dels responsables autonòmics del departament d’Educació: no saben com respondre totes aquestes…

“Si treballes de radiòleg ets com el coiot que ja està a punt del precipici, però no ha mirat cap avall”. Aquesta és la ‘mala notícia’ que Geoffrey Hinton, padrí de l’aprenentatge profund, va llançar el 2016 advertint que la IA era més adequada que els metges per llegir imatges de ressonàncies magnètiques. La veritat és que estem el 2023 i ni un sol radiòleg ha estat reemplaçat. Més aviat, hi ha consens que l’aprenentatge automàtic que ofereix la IA aplicat a la radiologia és més difícil del que sembla. Avui estem lluny que les màquines puguin entendre realment el llenguatge humà.…

Per què els ha de preocupar el coronavirus, si ja tenen el seu propi virus amb què lluiten dia a dia? Com pensar en distanciar-se d’aquells en què poden reconèixer-se, viure de manera “autèntica”? Com això es considera problema si justament aquesta és la seva solució?

Si som capaços de pensar que la mobilitat en l’educació no és un problema, sinó una oportunitat, la nostra percepció de les conductes TDAH com pertorbadores d’un sistema i d’una aula, pròpia del segle XIX, canviarà