Opinió

Ultrapares: es pot subrogar l’inexistent?

Es pot ser pare sense fer acte de presència en aquesta vida -ni abans, com partenaire de la mare, ni després com a exercent-, només amb manifestar un anhel i cedir el seu material genètic? Si fos així Què ho distingiria d’un donant anònim? Si fem cas a la sàvia distinció romana entre genitor, el que engendra sense futurs vincles amb la seva descendència, i el pater que és el que cria i educa efectivament, la resposta a la pregunta inicial seria No.

Pare ja no és un títol que es rep per herència sense que un hagi de fer mèrits per a merèixer-ho, ni tampoc és el resultat d’una autodeterminació, tan en voga actualment. No s’és pare o mare perquè algú ho va somiar un dia o el va afirmar tal qual. La nostra era performativa, on basta enunciar alguna cosa perquè el que s’ha dit es realitzi, és fruit d’un altre tret molt d’època: la idolatria del jo, aquesta passió que tenim per nosaltres mateixos i “perquè jo ho valc”. Com si la vida -maternitat i paternitat incloses- manquessin de límits. De qualsevol dels habituals que, com el temps, el cos o la mort, laminen el nostre anhel d’aconseguir l’eternitat.

Un pare és sobretot una funció, que pot ser subrogada en la parella quan algú mor -fins i tot encara que mai conegués al seu fill com succeeix en algunes situacions de viduïtat- però requereix sempre que aquesta funció s’encarni (prengui cos) en un subjecte. Un pare mereix respecte i amor -deia el psicoanalista Jacques Lacan- quan uneix el seu desig per la parella a cura dels fills i els transmet una versió pròpia de la vida i de la satisfacció. Es pot retransmetre aquesta versió en la seva absència, com vam veure, però fa falta prèviament que estigués encarnada en el vincle d’aquest desig com a adults. Resulta difícil que una mare transmeti el desig de paternitat del seu propi fill, en tot cas podria fer-lo d’un pare. En una societat niñofila (terme de C. Segalen) com la nostra, les famílies es construeixen a partir dels fills, són ells els qui les constitueixen i les organitzen, a vegades fins i tot en els mínims detalls (horaris, oci, alimentació). Però, això no implica que els llocs de mare, pare o fill/a siguin intercanviables.

Les tecnociències ens van mostrar que es podia externalitzar la conversa (WhatsApp) i els duels a través de hatbots que el virtualizan (griefbots). Ara, comencem a comprovar com també la indústria tecnològica pretén externalitzar la intel·ligència (IA). El somni transhumanista de la humanitat millorada continua. La pròxima frontera serà la filiació? Podrem externalitzar la paternitat i la maternitat més enllà de la mort i de l’experiència no realitzada? Qui reemplaçarà el (no) testimoniatge de l’absent i mai present com a pare? Respondrà el GTP5 per ell? A vegades, hi ha coses del passat que té tot el seu sentit conservar-les com a humans.