Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els grans reptes educatius d’avui ja no caben només dins de l’escola. La desinformació, la polarització social, la soledat o la manca d’expectatives vitals ja sabem, des de fa molt de temps, que no es resolen únicament amb currículums escolars. Necessiten comunitat, espai públic, cultura, vincles, participació i polítiques compartides. Necessiten ciutats que eduquin.
Per això el concepte de ciutat educadora, nascut fa més de trenta anys, continua sent avui plenament vigent. Potser fins i tot més necessari que mai, ara que tenim clar que la partida de l’educació es juga més enllà de l’escola. Hi ha evidència sobre l’impacte en l’aprenentatge de les experiències fora de l’aula i el darrer anuari de l’educació de Catalunya ens mostra com gairebé tots els indicadors educatius estan travessats per la desigualtat socioeconòmica. Per això probablement el risc actual no sigui que la ciutat educadora caigui en l’oblit, sinó caure en la retòrica: convertir la ciutat educadora en una etiqueta amable però poc concreta, en un marc inspirador sense capacitat real de transformar les polítiques públiques i millorar la trajectòria educativa dels seus ciutadans.
Precisament la setmana vinent, del 26 al 29 de maig, Granollers acull el XVIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores sota el lema ‘Educació i cultura a la ciutat: comunitat, sentit crític i creativitat’. La trobada arriba en un moment especialment pertinent perquè obliga a recuperar una pregunta de fons: què vol dir avui, passats 30 anys de la primera Carta, ser una ciutat educadora?
Educar al llarg i ample de la vida
La idea original era clara i profundament transformadora: educar no és només responsabilitat de l’escola. També eduquen els carrers, les places, les biblioteques, els equipaments esportius i culturals, les activitats de lleure, les entitats i la manera com una ciutat es relaciona amb la ciutadania. La ciutat transmet valors, crea oportunitats i pot millorar les trajectòries de vida de tots i cada un dels seus ciutadans i ciutadanes.
Des d’aquest paradigma s’ampliava la mirada sobre l’educació. Vam comprendre que aprenem al llarg de tota la vida i en molts espais diferents, més enllà de l’escola. També va posar al centre valors com la inclusió, la cohesió social, la sostenibilitat, la participació democràtica o el respecte a la diversitat, per guiar a les ciutats educadores.
Durant aquests anys, l’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE) ha sigut i és clau per l’impuls de les ciutats educadores i molts municipis han avançat en aquesta direcció. S’ha reconegut el valor educatiu de les activitats extraescolars, s’han reforçat els vincles entre cultura i educació, i han aparegut iniciatives com les Ciutats Amigues de la Infància, l’Aliança Educació 360, les polítiques de cures o la política de ciutat jugable, que va tenir un impuls clar amb el Pla del joc a l’espai públic de Barcelona, referent per a molts municipis catalans, i a nivell estatal i internacional. Tot plegat ha ajudat a entendre que les oportunitats educatives van molt més enllà del temps lectiu. També ens hi ha ajudat les aportacions de persones expertes al voltant de la ciutat educadora en els últims anys, com ara la Mireia Civís, Sheila Gonzalez, Yayo Herrero, Joan Manuel del Pozo o la Maria Truñó, entre altres.
Però sovint les diferents polítiques i els recursos educatius conviuen de manera fragmentada. Hi ha projectes, programes i bones pràctiques, però no sempre existeix una estratègia que les connecti i els doni direcció amb uns principis d’actuació compartits. I és aquí on la ciutat educadora encara té molt recorregut per seguir avançant.
El gran repte avui no és defensar el concepte, sinó operativitzar-lo
Durant dècades, la ciutat educadora ha funcionat sobretot com un horitzó de valors a la vegada que ha impulsat programes i projectes específics que existeixen gràcies a aquest marc. Però els conceptes abstractes, per si sols, no transformen la realitat. Cal passar del “volem ser” al “com ho fem”. I això requereix d’un pla amb actuacions polítiques concretes.
Operativitzar la ciutat educadora vol dir tenir identificats els reptes de ciutat, establir prioritats, definir objectius, coordinar polítiques i crear estructures estables de governança. Vol dir connectar educació, cultura, urbanisme, esports, serveis socials i participació sota una mirada compartida i amb intencionalitat educativa. Vol dir disposar d’equips tècnics, espais de coordinació, sistemes d’avaluació i pressupost. I vol dir, sobretot, assumir que educar és una responsabilitat transversal de tota la ciutat, no només d’una regidoria.
També implica fer visible el projecte perquè la ciutadania el pugui reconèixer i sentir com a propi. Quan una ciutat garanteix activitats educatives accessibles, quan l’espai públic és inclusiu, quan els equipaments culturals treballen amb les escoles, quan els infants i adolescents participen en decisions col·lectives o quan les polítiques municipals posen les cures i la convivència al centre, la ciutat educadora deixa de ser un eslògan i es converteix en una experiència quotidiana i de proximitat.
En un context marcat per l’augment dels discursos autoritaris, la desafecció democràtica i la fragmentació social, aquesta mirada és més necessària que mai. Perquè educar no és només transmetre coneixements. També és construir ciutadania, sentit crític, vincles i capacitat de conviure els uns amb els altres.
La ciutat educadora continua tenint un enorme potencial polític i social. Però per aprofitar-la cal deixar enrere la retòrica del concepte i entrar en el terreny, molt més exigent, de l’acció coordinada i l’orientació dels recursos a les prioritats identificades.
Les ciutats ja eduquen, vulguin o no. La qüestió és si decideixen fer-ho des del coneixement i amb direcció. Refermar el compromís i l’acció educadora de les ciutats com es farà des de Granollers aquests dies no és una opció, és una necessitat.
