Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Torno a històries que han circulat al llarg del temps. Penso, per exemple, en el conte dels savis cecs i l’elefant. Cadascun dels savis toca una part de l’animal i, a partir de la seva experiència, n’elabora una descripció. Un el compara amb una columna; un altre, amb una corda; un tercer, amb una paret. Tots descriuen una realitat que han percebut, però cap no pot explicar, tot sol, què és un elefant.
El conte de l’elefant ens adverteix dels límits de les visions parcials. És aquest un tema recurrent quan intentem donar resposta als reptes que plantegen els professionals de l’ensenyament?
En aquest segon article vull desenvolupar sis aspectes que poden constituir el marc per concretar aquesta aliança que plantejava en l’anterior article. Es tracta de propostes que cal formular amb l’horitzó de la millor escola a què aspirem per al nostre país, però que cal abordar-les en el seu conjunt de forma irrenunciable.
1.- Retribucions i reconeixement professional
La dimensió quantitativa de les retribucions és una qüestió que cal negociar i resoldre amb generositat, d’acord amb el pes que la societat vol donar a l’escola com a servei públic i al paper que atorga als seus mestres. Unes retribucions adequades són la condició bàsica per reconèixer la responsabilitat i la complexitat de la funció docent. Les millores retributives han d’arribar al conjunt del professorat i han de constituir una base sòlida per abordar la resta dels acords.
A partir d’aquí, caldria obrir un debat sobre la dimensió qualitativa del reconeixement professional: com es reconeixen les diferents funcions que exerceix el professorat, les responsabilitats que assumeix i les tasques específiques que requereixen una dedicació o una preparació addicionals? I, en aquest terreny lligat al següent apartat, els docents que fan activitats amb l’alumnat fora d’horari, incloses les colònies escolars, han de veure reconeguda la seva dedicació horària específica de forma normalitzada.
En tot cas, les diferències si n’hi ha, no han de convertir-se en un mecanisme que introdueixi desigualtats arbitràries, sinó que ha de permetre reconèixer la diversitat de funcions i responsabilitats dins d’un projecte educatiu compartit. I en cap cas, la remuneració no s’ha de poder vincular directament als resultats dels centres o de l’alumnat.
2.- Horaris, dedicacions i calendaris
Cal resoldre les ambigüitats i els malentesos sobre els horaris i les dedicacions del professorat i establir criteris clars, justos, transparents i avaluables. Els horaris i els calendaris no poden convertir-se en greuges permanents i comparatius entre sectors del professorat.
L’organització del temps de treball ha de permetre desenvolupar adequadament les diferents dimensions de la funció docent: l’activitat lectiva, la coordinació, la gestió, la preparació de les activitats, l’atenció a l’alumnat i a les famílies i la formació permanent.
No podem continuar tractant com si fossin qüestions separades el temps destinat a ensenyar i el temps necessari per preparar, coordinar i avaluar la feina educativa. Una bona organització dels horaris ha de fer possibles totes aquestes funcions sense convertir-les en una càrrega invisible ni traslladar-les sistemàticament al temps personal.
No podem continuar tractant com si fossin qüestions separades el temps destinat a ensenyar i el temps necessari per preparar, coordinar i avaluar la feina educativa
També cal abordar la racionalització dels calendaris al llarg del curs. En aquest debat s’han de tenir presents les necessitats dels centres, les de l’alumnat i les famílies i les condicions de treball del professorat, com han assenyalat nombrosos estudis i propostes elaborats des de fa més de trenta anys.
Com a punt de partida, cal aclarir i concretar el marc de dedicació laboral que correspongui, incloent-hi la jornada de referència de 37,5 hores setmanals, els dies lectius anuals (175) i les vacances (quants dies?). A partir d’aquesta base, es poden estudiar les modificacions necessàries per equilibrar les diferents necessitats i millorar l’organització del treball educatiu, eliminant, amb criteris generals, les ambigüitats permanents.
L’objectiu no és simplement redistribuir hores, sinó garantir que el temps disponible sigui coherent amb les responsabilitats que s’exigeixen. I no es pot pretendre acordar aquests aspectes amb ambigüitat calculada com fins ara.
3.- Un pla de recursos humans i de condicions materials
No es pot demanar una educació de qualitat i inclusiva sense garantir els recursos humans i materials necessaris per fer-la possible.
Cal elaborar un pla que identifiqui les necessitats reals dels centres i permeti cobrir-les progressivament. Aquest pla ha de considerar les plantilles bàsiques, el personal de suport, els professionals especialitzats i els recursos necessaris per atendre la diversitat de situacions educatives.
L’escola inclusiva mereix una atenció especial. Des de la implantació del seu marc normatiu, s’ha fet evident la distància entre els objectius que ens proposem i els recursos que es posen efectivament a disposició dels centres.
No n’hi ha prou en proclamar el dret a la inclusió. Cal fer possible que es tradueixi en pràctiques educatives reals, amb els suports professionals, les condicions organitzatives, la formació i els recursos materials que requereix.
Per això, el primer pas ha de ser un diagnòstic compartit de les necessitats. El segon, l’elaboració d’un pla de cobertura gradual, amb prioritats, terminis i compromisos pressupostaris explícits.
La dotació de recursos no pot dependre exclusivament de la capacitat de cada centre per reclamar-los o de la voluntat particular de les persones que hi treballen. Ha de respondre a criteris compartits de necessitat, equitat i responsabilitat pública i atenent la diversitat específica de situacions i necessitats.
4.- Un pla de formació permanent i de formació per a la gestió
La formació permanent ha de respondre a les necessitats reals dels centres educatius i contribuir a reforçar la professionalitat, la capacitat col·lectiva de treball i el compromís del professorat.
Les experiències acumulades durant els darrers cinquanta anys ens haurien de permetre establir uns criteris generals de formació que superin les actuacions fragmentades o desconnectades de la realitat dels centres. En aquest sentit, tot allò que suposi recuperar la capacitat dels mateixos mestres per autoorganitzar la formació i incorporar professionals en actiu propers a les tasques de formació, acompanyament i assessorament seria molt positiu.
Caldria organitzar la formació en àmbits territorials o zones educatives, de manera que es pugui partir de les necessitats compartides, aprofitar el coneixement existent i afavorir la cooperació entre equips docents.
La formació ha de ser un instrument de suport a la feina educativa, no una exigència burocràtica
Aquesta proposta hauria d’incloure tant la formació pedagògica com la formació necessària per assumir funcions de coordinació, direcció i gestió. No podem donar per fet que les persones que exerceixen responsabilitats organitzatives disposen, sense una preparació específica, de totes les eines que necessiten per desenvolupar-les. Aquesta formació específica ha de ser fonamentalment pedagògica, deixant els aspectes administratius com a secundaris.
La formació ha de ser un instrument de suport a la feina educativa, no una exigència burocràtica afegida a les moltes que ja suporta el professorat. Ha de partir de problemes reals, facilitar la reflexió sobre la pràctica i ajudar a construir respostes compartides.
5.- Accés, places singulars i estabilitat de les plantilles
L’accés a la professió, la provisió de places i l’estabilitat dels equips són qüestions que cal abordar en el marc d’una política de recursos humans coherent amb els objectius educatius.
Algunes d’aquestes qüestions depenen de normatives estatals, però això no impedeix que es puguin estudiar alternatives, formular propostes i construir un marc d’actuació adaptat a la realitat educativa de Catalunya. Hi hagi o no una reforma general de la funció pública, cal avançar en mesures que afavoreixin l’estabilitat, la sostenibilitat i la continuïtat de les plantilles i dels projectes educatius.
Aquesta estabilitat no s’ha d’entendre com una qüestió purament administrativa ni com un privilegi dels centres. És una condició que ha de facilitar la consolidació dels equips, la continuïtat de les actuacions i la construcció d’una cultura professional compartida.
S’han de respectar els drets bàsics del funcionariat i les garanties que corresponen a tots els professionals. La qüestió és com aconseguim equilibrar aquests drets amb les necessitats específiques dels centres, les comunitats educatives i les zones escolars.
Quina capacitat de decisió han de tenir els centres en la configuració dels seus equips?
Caldria, per tant, avançar en criteris de provisió de places que tinguin en compte tant els drets individuals com la necessitat de construir equips estables i projectes educatius sostenibles. No es tracta de contraposar els drets del professorat als interessos dels centres, sinó de trobar fórmules que permetin fer-los compatibles.
Pensem que la configuració dels equips docents no pot basar-se únicament ni en l’antiguitat ni en criteris formals o tècnics, teòricament objectius. Seria interessant partir de l’actual regulació dels perfils, revisant els mecanismes de control dels processos, però sense renunciar al paper que els centres educatius han de tenir en la formació dels seus equips.
Per tant, plantejo dues qüestions obertes: Quina capacitat de decisió han de tenir els centres en la configuració dels seus equips? Quins mecanismes de control i quines garanties han d’impedir que aquesta capacitat generi arbitrarietat o tractes desiguals (per no haver de renunciar a la primera)?
6.- Avaluació de la funció docent
Finalment, cal elaborar un pla d’avaluació de la funció docent que contribueixi a millorar-ne l’exercici professional, acompanyi els processos de desenvolupament i permeti identificar les necessitats de suport i formació.
L’avaluació ha de formar part d’una política de millora i reconeixement professional, amb criteris coneguts, proporcionats i estables. No pot reduir-se a un mecanisme de control ni convertir-se en una nova font d’incertesa o de pressió sobre els professionals.
Perquè sigui útil, ha de tenir en compte la complexitat de la feina docent, les condicions en què es desenvolupa, les característiques dels centres i les responsabilitats que assumeixen els diferents professionals.
També ha de permetre distingir entre allò que depèn de l’actuació individual del professorat i allò que està condicionat per factors organitzatius, socials o institucionals. No es poden exigir els mateixos resultats sense considerar les condicions en què es treballa.
L’avaluació, per tant, ha d’anar acompanyada d’orientació, formació, suport i oportunitats de millora. Ha de contribuir a reforçar la professionalitat i la responsabilitat compartida, no a alimentar la desconfiança. I ha de fer possible que un model de professorat actiu, compromès amb la seva feina i disposat a millorar-la de manera permanent sigui hegemònic en el conjunt del sistema educatiu.
La finalitat última és la millora professional, i cal establir garanties perquè l’avaluació no es converteixi en un mecanisme de control burocràtic o de competició entre docents.
Un pla a cinc anys, amb seguiment i compromís institucional
Aquests sis àmbits no es poden negociar ni desenvolupar com si fossin compartiments estancs. Les retribucions, els horaris, els recursos, la formació, l’estabilitat i l’avaluació formen part d’un mateix sistema. Una millora en un àmbit pot resultar insuficient, o fins i tot quedar desvirtuada, si no va acompanyada de les transformacions necessàries en els altres.
Per això, el pacte hauria de partir d’una visió conjunta dels sis àmbits, encara que la negociació i l’aplicació de les mesures s’hagin de fer de manera gradual.
En primer lloc, caldria recollir dades de diagnòstic de la situació de partida, compartir-les i acordar els objectius que es volen assolir. En segon lloc, s’hauria de concretar un calendari d’actuacions que permetés avançar progressivament, amb una planificació dels recursos necessaris i un compromís explícit de les institucions implicades.
La proposta és treballar amb un horitzó de cinc anys que permeti assolir els objectius acordats, sense convertir aquest termini en una excusa per ajornar les actuacions més urgents. Algunes mesures han de tenir efectes immediats; d’altres necessitaran més temps, canvis normatius o una planificació pressupostària plurianual.
En tercer lloc, cal establir mecanismes de seguiment i avaluació del conjunt del pla. Aquests mecanismes han de permetre comprovar el grau de compliment dels compromisos, identificar els obstacles que apareguin i introduir les correccions necessàries.
No es tracta només d’avaluar si s’han executat les mesures previstes, sinó també de comprovar si han contribuït a millorar les condicions de treball, la capacitat dels centres per respondre a les necessitats educatives i la percepció que el professorat té de la seva feina i del reconeixement que rep.
El seguiment hauria d’incloure indicadors compartits, espais de revisió periòdica i procediments per detectar situacions emergents, factors de risc i nous motius de tensió. També hauria de garantir que les decisions es prenguessin a partir del coneixement de la realitat dels centres i no únicament des de les estructures centrals de l’Administració.
La construcció d’un pacte d’aquesta naturalesa requereix també la participació de l’Administració educativa, les direccions, els representants dels centres i els altres sectors implicats de la comunitat educativa
Tot plegat exigeix un compromís institucional que vagi més enllà de la durada d’un govern o d’un mandat polític. Si volem recuperar la confiança, cal demostrar que els acords es compleixen, que els problemes es poden plantejar i abordar i que les decisions tenen continuïtat.
Els sindicats poden tenir un paper fonamental en l’articulació d’aquesta aliança. La defensa dels drets laborals i professionals és una part imprescindible del procés. Però la construcció d’un pacte d’aquesta naturalesa requereix també la participació de l’Administració educativa, les direccions, els representants dels centres i els altres sectors implicats de la comunitat educativa.
Caldria, doncs, establir un espai estable de governança del pacte, amb responsabilitats definides, capacitat de seguiment i compromís de revisió i renovació quan sigui necessari.
Un pacte no pot dependre només de la bona voluntat dels qui el signen. Necessita una estructura que en garanteixi el desenvolupament i que permeti mantenir viu el compromís al llarg del temps. Per tant, hauria de ser capaç també de distingir entre les mesures immediates, destinades a abordar les situacions més urgents; les mesures progressives, que requereixen recursos, planificació i desplegament normatiu, i, finalment, les reformes estructurals, que necessiten canvis normatius, transformacions administratives i continuïtat política.
Recuperar la confiança per transformar l’escola
La qüestió de fons no és només com resolem el malestar del professorat, sinó com aprofitem aquesta situació per obrir una nova etapa en la construcció de l’educació que necessitem.
No podem demanar al professorat que assumeixi noves responsabilitats sense reconèixer les que ja exerceix ni garantir-li les condicions per desenvolupar-les. Però tampoc no podem pensar que la millora de les condicions professionals, per necessària que sigui, resoldrà per si sola tots els problemes de l’educació.
Necessitem una aliança que vinculi les reivindicacions laborals amb un projecte de transformació educativa; que relacioni els drets professionals amb les responsabilitats compartides, i que converteixi els acords en compromisos concrets, sostinguts i avaluables.
Aquesta aliança no hauria d’amagar els conflictes ni pretendre que tots els actors comparteixin les mateixes prioritats. Hauria de permetre abordar les diferències, reconèixer les legítimes discrepàncies i construir acords que facin possible avançar.
El repte és passar de la desconfiança a la cooperació, de les respostes parcials a una visió global i de la negociació puntual a un compromís sostingut amb el futur de l’educació.
Tornem, doncs, a la pregunta del primer article: si tot el cos és ull, on seria l’oïda?
En educació, necessitem totes les mirades i totes les veus. Però no n’hi ha prou que cadascú pugui expressar la seva perspectiva. Cal que siguem capaços d’escoltar les altres, reconèixer què ens aporten i construir, a partir d’aquesta diversitat, una resposta compartida.
L’aliança amb el professorat no pot ser només un acord per millorar les seves condicions de treball. Ha de ser un compromís col·lectiu per fer possible que el professorat pugui exercir la seva funció en les millors condicions i que l’escola pugui respondre, amb qualitat i equitat, al dret de tothom a l’educació.
Aquest és el repte. I també és la condició perquè el pacte sigui alguna cosa més que un acord entre parts: perquè es converteixi en un instrument real de transformació de l’escola a Catalunya.
Per acabar, no m’agradaria que es desprengués d’aquest article que el professorat és el responsable de que superem l’actual crisi educativa. He intentat mostrar que, en el context actual, el professorat té una part de responsabilitat, però és l’Administració qui ha d’orientar el procés i posar els recursos necessaris per facilitar aquest compromís. A aquesta qüestió dedicaré el proper article.


