Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
A l’escola bressol, algunes de les decisions pedagògiques més importants poden passar desapercebudes. I és que aquestes no es tradueixen en una activitat planificada, en una producció visible o en un resultat immediat. Sovint es manifesten en la manera d’interpretar una necessitat, d’acompanyar una emoció, de gestionar un conflicte o de modificar una proposta perquè respongui millor al moment evolutiu d’un infant. Són decisions aparentment petites, però amb una profunda transcendència educativa.
Aquesta realitat ens convida a reflexionar sobre el paper dels i les professionals de l’etapa 0-3 i sobre la complexitat d’una professió que encara avui necessita ser reconeguda en tota la seva dimensió.
Educar durant els primers anys de vida no és únicament oferir un entorn segur, afectuós i estimulant. És comprendre com es construeixen els primers aprenentatges, com es desenvolupen els vincles, com emergeix la identitat i de quina manera les experiències quotidianes contribueixen a configurar la relació amb si mateix, amb les altres persones i amb el món.
Aquesta responsabilitat requereix una mirada que integri coneixement sobre el desenvolupament, competències relacionals, capacitat d’observació i una actitud permanent de revisió de la pròpia pràctica.
Una mirada que interpreta, no només observa
Un dels elements que defineixen la competència professional és la capacitat d’observar amb intencionalitat educativa. Observar no consisteix simplement a identificar conductes, registrar progressos o comprovar l’assoliment de determinades fites evolutives. Implica interpretar el significat de les accions, reconèixer necessitats, identificar interessos i comprendre els processos que es despleguen en cada situació.
També exigeix revisar el propi entorn educatiu. Davant d’una dificultat, no sempre ens hem de preguntar què li passa a l’infant. De vegades, la pregunta més rellevant és què podem modificar nosaltres perquè aquest pugui participar, relacionar-se i desenvolupar-se en millors condicions.
La intencionalitat educativa en allò que sembla espontani
Entendre l’infant com una persona competent, activa i protagonista del seu propi desenvolupament i aprenentatge ens porta també a revisar el lloc que ocupa l’adult.
D’aquesta manera la figura de l’educadora o educador no pot ser entesa com la persona que dirigeix les experiències, estableix un únic itinerari d’aprenentatge o determina anticipadament què ha de descobrir cada criatura. La seva responsabilitat consisteix a generar les oportunitats perquè el desenvolupament i l’aprenentatge es produeixin de manera significativa. Això no implica renunciar a la intervenció educativa, sinó dotar-la de més sentit.
Una pràctica que es construeix en equip
La qualitat educativa en una escola bressol no pot dependre exclusivament de les capacitats individuals de cada professional. Necessita criteris compartits, coherència pedagògica i espais reals de reflexió col·lectiva.
Compartir mirades permet qüestionar interpretacions, detectar aspectes que poden haver passat desapercebuts i construir respostes més ajustades a la diversitat dels nens i nenes.
Les Orientacions Curriculars, publicades l’abril de 2026, reforcen aquesta perspectiva en situar l’observació, l’avaluació formativa i la revisió de la pràctica com a dimensions inseparables de l’acció educativa.
Aquest plantejament representa una oportunitat per consolidar el compromís en què la reflexió formi part del funcionament habitual dels centres i no quedi limitada a moments puntuals de formació.
Un altre dels reptes centrals en la qualitat educativa és garantir que cada nen i nena trobi el seu lloc dins la vida de l’escola.
El Decret 21/2023 de l’ordenació dels ensenyaments d’educació ofereix un marc per continuar avançant cap a una concepció de l’educació centrada en els drets, el benestar i les potencialitats de cada infant. Però la qualitat d’aquest marc es posa a prova en la seva concreció quotidiana, en les possibilitats reals que tenen els equips de convertir els principis pedagògics en experiències educatives coherents.
Potser un dels grans reptes és, precisament, fer visible el coneixement que hi ha darrere d’allò que aparentment sembla senzill.
La qualitat de l’acompanyament a l’infant no es mesura per la quantitat d’intervencions o activitats que proposem, ni per l’anticipació dels aprenentatges. Es construeix des de l’observació atenta, la capacitat d’interpretar, la presa de decisions fonamentades, les relacions de confiança i la revisió constant de la pròpia pràctica.
Reconèixer aquest valor és reconèixer que l’etapa 0-3 no és un espai previ a l’educació, sinó una part essencial d’aquesta. I que les persones que hi treballen assumeixen la responsabilitat de crear les condicions perquè cada criatura pugui créixer, aprendre i participar des del respecte a la seva singularitat.
