Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
A principis de curs, acostumo a passar un petit qüestionari als meus alumnes amb algunes preguntes que em permetin conèixer una mica de les seves vides, més enllà de la informació que consta en el seu expedient burocràtic.
M’interessa com els agrada que els digui, si tenen una mascota, els seus gustos i aficions. Els pregunto també per les matèries favorites i les que no els agraden res, si tenen costum de llegir alguna cosa o sobre els llocs on passen el temps quan surten de l’institut.
Una de les qüestions tractava sobre coses que els agradaria canviar I em va cridar molt l’atenció la resposta d’un alumne de 3r d’ESO: “M’agradaria que em deixessin sol i tranquil». Vaig buscar un moment per xerrar amb ell i em va explicar que vivia en un pis amb els seus avis, la seva mare, la seva tia, els seus cosins petits, la seva germana gran amb el seu xicot i una neboda que acabava de néixer. Sense un espai propi on estudiar, llegir, jugar o simplement descansar quan necessitava una mica d’intimitat sortia al replà de l’escala. Ara sí, vaig comprendre la resposta en tota la seva dimensió.
La inseguretat habitacional condiciona la vida
És important apropar-nos a la realitat de l’alumnat, no només perquè l’empatia és una qualitat imprescindible de la nostra professió, sinó perquè les circumstàncies materials tenen un impacte directe en l’exercici acadèmic i el desenvolupament personal en la infància i l’adolescència. Les condicions habitacionals que m’explicava el meu alumne no són generalitzables, però donen una idea de la realitat de moltes famílies d’Andalusia i altres territoris.
Per posar la situació en context, a Andalusia al voltant del 24% de les llars pateix inseguretat habitacional, és a dir que gairebé una de cada quatre famílies no compten amb un lloc adequat, segur, estable i assequible per viure-hi. El cost de l’habitatge empeny a la pobresa gairebé la meitat de les famílies que viuen de lloguer i una quarta part de les hipotecades, tot i tenir una feina activa. I així, segons el darrer informe de l’Observatori de la Infància i l’Adolescència d’Andalusia, el 36,9% de menors es troben en risc de pobresa o d’exclusió social.
La inseguretat habitacional es reflecteix en una diversitat enorme de situacions que afecten greument la infància i l’adolescència. L’alça dels preus de l’habitatge obliga les famílies a dedicar un percentatge cada cop més alt dels seus ingressos al lloguer o la hipoteca, a treballar més hores o acceptar diverses feines per intentar assumir la despesa creixent.
Com a conseqüència, són molts els nens i les nenes que es crien en un entorn d’ansietat, tensió i pràcticament sols, ja que les seves famílies passen gran part del dia treballant per pagar el lloguer i la hipoteca, sense assolir a cobrir altres necessitats com una alimentació saludable, protecció davant del fred i la calor o activitats d’oci i gaudi.
Si les mancances materials són importants, encara ho és més l’absència de veritable conciliació que impedeix de passar temps de qualitat en família i dificulta generar llaços afectius. Tampoc no és possible moltes vegades, per més que es vulgui, donar suport als menors en les seves tasques escolars, acudir a tutories o participar a l’AMPA i a les activitats de col·legis i instituts, cosa que a vegades es confon amb desinterès o deixadesa.
Entre el 70% i el 80% de les famílies que pateixen un desnonament tenen menors a càrrec seu
L’escenari descrit s’agreuja si ens referim a menors vulnerables, com els que tenen alguna discapacitat o necessitats educatives especials i la infància d’origen migrant. Aquestes famílies pateixen, a més, les dificultats derivades de la seva situació administrativa, la manca de xarxes socials àmplies i també la xenofòbia i el racisme. Als problemes generals provocats per la crisi de l’habitatge, les famílies migrants en sumen d’altres: por i inseguretat legal, prejudicis i rebuig dels arrendadors o necessitat d’amuntegar-se en pisos compartits, entre d’altres.
Les conseqüències de la crisi d’habitatge per als menors
L’exponent màxim de la crisi habitacional són els desnonaments i, des de començament d’any, se n’han produït 1.353 a Andalusia. La dada ja és de per si esgarrifosa, però ho és encara més si tenim en compte que, segons estimacions d’UNICEF, entre el 70% i el 80% de les famílies que pateixen un desnonament tenen menors d’edat a càrrec seu.
Les conseqüències de tot això en la infància i l’adolescència ja s’han posat en relleu en diferents informes i articles: complicacions de salut física, com afeccions respiratòries o malnutrició; problemes de salut mental: canvis de conducta i inestabilitat emocional, entre d’altres; dificultats acadèmiques: desmotivació, pèrdua de concentració, baixada del rendiment acadèmic o abandó escolar primerenc.
Un cop superada l’etapa d’escolarització obligatòria, la gent jove que es planteja un projecte vital sobre la base d’estudis superiors troba un nou obstacle relacionat amb l’habitatge. La manca endèmica d’una oferta pública de residències universitàries a preus assequibles a Andalusia s’havia suplint per dues vies; circumscriure les expectatives a l’oferta acadèmica de la província de residència o el lloguer privat d’habitacions a pisos compartits.
El paper de la universitat pública com a ascensor social xoca amb la realitat de la crisi habitacional
La primera opció es troba amb el límit del desajust entre demanda i oferta, per tant, un percentatge significatiu de joves ha de renunciar als estudis desitjats, per la impossibilitat d’assolir la nota d’accés requerida. El lloguer d’una habitació en un pis compartit és una opció que s’allunya de les possibilitats de la majoria, ja que els preus a ciutats com Sevilla o Màlaga no són assumibles per a moltes famílies. Així, el paper de la universitat pública com a ascensor social xoca amb la realitat de la crisi habitacional que porta cada cop més joves a renunciar als estudis universitaris.
Els que busquen un pis per compartir a les capitals andaluses han de competir no només amb el monstre dels allotjaments turístics, sinó amb joves que estan opositant, fent pràctiques o en els seus primers anys de carrera professional, precariat i treballadors eventuals, com el professorat interí que també recorren al lloguer d’habitacions per la impossibilitat de llogar un habitatge complet.
Habitatge i professorat
La crisi habitacional a Andalusia afecta greument el professorat, especialment les companyes i companys interins. El professorat interí ha de sostenir amb el sou l’habitatge habitual i la residència temporal on té les seves destinacions temporals, o bé es troba al principi de la seva carrera, sense matalàs econòmic que li faciliti la mobilitat, ni possibilitat de tenir-lo en un futur proper, precisament perquè empra un alt percentatge del salari a viure allà on se’l destina a cada moment, fent impossible l’estalvi. Si aquestes circumstàncies són, d’alguna manera, pròpies de la situació d’interinitat, l’encariment dels lloguers ha dificultat enormement l’accés a l’habitatge d’aquest sector docent.
Des de fa molts anys, ser nomenat per a una interinitat en una ciutat o poble de qualsevol punt de la costa andalusa suposava dues mudances anuals: una al setembre i una altra al juny, quan els arrendadors donen per finalitzats els contractes temporals per donar pas al lloguer de vacances, molt més rendible.
L’explosió del lloguer turístic ja no afecta només la costa, sinó les capitals, ciutats i pobles de tot el territori
En els darrers anys, aquesta situació s’ha agreujat amb l’explosió del lloguer turístic que ja no afecta només la costa, sinó les capitals, les ciutats i els pobles de tot el territori. L’encariment dels lloguers obstaculitza l’accés a un arrendament assumible i el personal interí es veu, de vegades, obligat a renunciar a un nomenament o a recórrer a alternatives com els albergs juvenils. Desenvolupar una carrera professional i un projecte vital en aquestes circumstàncies és molt difícil.
Tot i que el professorat interí és la baula més vulnerable, la crisi habitacional afecta el conjunt de la professió, a causa de la pèrdua de poder adquisitiu. Mentre que el sou base docent ha augmentat aproximadament un 25,1% des del 2011, els preus han pujat un 36,6% i els salaris han quedat 11,5 punts percentuals per darrere de l’increment dels preus. Davant d’aquesta situació, USTEA i altres organitzacions sindicals han exigit al Govern andalús mesures urgents, com ara establir un complement específic o la promoció d’habitatge públic o de lloguer assequible per a docents en zones tensionades.
La dificultat per accedir a l’habitatge del professorat no és només una qüestió que afecti el nostre col·lectiu, sinó que té un impacte en el conjunt de l’educació pública. És evident el perjudici causat quan no es poden cobrir vacants o substitucions en determinats llocs, però aquesta qüestió té altres conseqüències més profundes a mitjà i llarg termini.
La turistificació dels nostres pobles i ciutats i l’especulació urbanística estan soscavant els fonaments del sistema educatiu públic
Així, la configuració i l’edat de les plantilles dels centres educatius es veu condicionada per una cosa tan aliena a consideracions pedagògiques com és el preu del metre quadrat en una zona determinada. La inestabilitat de les plantilles i les seves conseqüències, com ara la no continuïtat dels projectes educatius, ja no se circumscriu a determinades àrees rurals o poc accessibles, sinó que afecta un ampli percentatge dels centres educatius andalusos. La turistificació dels nostres pobles i ciutats i l’especulació urbanística estan soscavant els fonaments del sistema educatiu públic.
Quan es pensa en les conseqüències de la turistificació dels centres urbans, surten a la llum els comerços tradicionals que han esdevingut botigues de records o els bars de tota la vida que han estat substituïts per franquícies.
Turisme i centres educatius
Per descomptat, s’ha parlat i molt, de la substitució de la població permanent per allotjaments turístics que està a l’arrel d’aquest procés de transformació urbana, però no ens hem aturat tant a la minva o directa desaparició dels centres escolars. El cas més cridaner és el de Cadis que, els últims 20 anys, ha perdut vuit col·legis públics. Però no és un fenomen aïllat i els centres de les ciutats han esdevingut decorats buits sense gent ni ànima. La pèrdua del teixit comercial tradicional és penós, però recuperar els centres urbans amb serveis públics per a les veïnes i veïns és, en aquests moments, una utopia.
La baixada de natalitat comença a fer aigües quan sortim dels centres històrics i dirigim la mirada a les àrees d’expansió urbana
Al conjunt d’Andalusia s’han suprimit 2.758 aules públiques des de l’arribada del PP al govern de la Junta que defensa la política de retallades amb l’excusa de la baixada de natalitat. No es contemplen ni tan sols en el debat aspectes com ara turistificació i model de ciutat, especulació, dret a l’habitatge, a la sanitat o l’educació públiques. Tot i això, l’explicació de la baixada de natalitat comença a fer aigües quan sortim dels centres històrics i dirigim la mirada a les àrees d’expansió urbana de les ciutats.
En el cas de Sevilla, dues grans operacions urbanístiques es fonen entre els termes municipals de la capital (Palmes Altes o Illa Natura) i la veïna Dos Hermanas (Entrenuclis), sumant gairebé 24.000 vivendes de nova construcció. Aquests habitatges ja estan sent ocupats per famílies joves que no es poden permetre una llar en altres barris de la capital i que s’han mudat a aquestes noves promocions amb fills i filles petits o pensant a formar una família en els propers anys.
No tan sorprenentment aquests nous barris s’han construït sense dotació educativa ni altres serveis; només recentment, s’ha aixecat part d’un col·legi públic on funcionen dues aules, sense que hi hagi projectats altres centres d’infantil o primària i cap institut.
En canvi, l’Ajuntament de Dos Hermanas va formalitzar, l’estiu passat, la cessió gratuïta d’una parcel·la municipal de 27.355 metres quadrats a l’Arxidiòcesi de Sevilla per a la construcció d’un col·legi religiós i una parròquia, mentre que gairebé 3.000 metres quadrats més li van ser cedits per l’Ajuntament de Sevilla per a una església.
Estem assistint a una transformació no només del model de ciutat, sinó de la societat que modela l’urbanisme
S’eliminen aules i centres educatius públics als centres urbans turistificats, amb l’excusa de la baixada de natalitat, i es facilita la implantació de centres privats a les zones d’expansió urbana. El cas de Sevilla només és un exemple de les conseqüències d’un urbanisme planificat amb lògica de mercat que es repeteix a les zones d’expansió d’altres ciutats andaluses com Vega de Acá a Almería, Teatinos o Campanillas a Málaga o la Huerta de Santa Isabel i Turruñuelos a Còrdova. Estem assistint a una transformació no només del model de ciutat, sinó de la societat que modela l’urbanisme.
A Andalusia i altres territoris, l’11N sortim al carrer pel dret a l’habitatge i en defensa de l’educació pública. Ens sumem a l’onada de resistència que sacseja tot el continent: França, Portugal, Alemanya, Itàlia o Grècia amb enormes mobilitzacions que uneixen, en tots els casos, reivindicacions similars. Perquè “sense habitatge no hi ha educació” i sense educació pública no hi ha ciutats i pobles vivibles des d’on construir un futur col·lectiu més lliure i més igualitari.
