Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
«Si tot el cos és ull, on seria l’oïda?»
Primera carta als Corintis, 12,17
Mirar el conjunt, reconèixer les parts
La cita que encapçala aquest article necessita una explicació. Sant Pau ens recorda que un cos no pot funcionar si totes les seves parts pretenen fer la mateixa funció. Cada membre té una raó de ser, però només en relació amb els altres contribueix al funcionament del conjunt. La diversitat de funcions no és un obstacle: és una condició necessària per a la vida col·lectiva.
Podríem aplicar aquesta idea a la situació actual de l’educació.
El professorat vol millorar les seves condicions de treball. Els sindicats defensen els drets laborals dels treballadors i treballadores de l’educació. Les direccions reclamen autonomia, recursos i capacitat de gestió. Les famílies volen una bona educació per als seus fills i filles. L’Administració educativa demana resultats i ha de respondre davant la societat de les polítiques que impulsa. L’alumnat, el subjecte més important, vol que s’atengui les seves necessitats i interessos, se l’escolti i se’l prepari per al futur.
Totes aquestes demandes són legítimes. El problema apareix quan cadascú considera que la seva perspectiva és l’única manera d’interpretar la situació i que la solució consisteix, fonamentalment, a satisfer les seves pròpies reivindicacions.
Ens trobem aleshores davant d’una paradoxa: tots els actors poden tenir raó des del seu punt de vista i, tanmateix, el conjunt pot continuar sense trobar una sortida als problemes que l’afecten.
La crisi educativa no es pot comprendre ni resoldre des d’una sola perspectiva. Necessitem mirar-la en totes les seves dimensions, reconèixer les interdependències entre els diferents actors i assumir que cap solució parcial, per necessària que sigui, no garanteix per si mateixa la transformació que necessitem.
Aquesta és, precisament, la lliçó que ens ofereix una llegenda persa, tal com me la va explicar Miguel Angel Santos, segons la qual Déu, en crear el món, va repartir la veritat entre tots els homes i les dones. A cadascú li va donar una petita part, important però incompleta. Per conèixer la veritat, calia que les persones es trobessin, compartissin allò que sabien i reconstruïssin col·lectivament una realitat que cap d’elles no podia abastar individualment.
La nostra interpretació de la realitat, per fonamentada que sigui, sempre és parcial i, alhora, necessària
Aquesta història ens parla de la necessitat de reconèixer els límits de la pròpia mirada. No es tracta de renunciar a les conviccions ni de dissimular els conflictes, sinó d’entendre que la nostra interpretació de la realitat, per fonamentada que sigui, sempre és parcial i, alhora, necessària.
Aplicada a l’educació, aquesta idea ens porta a una primera conclusió: tots els agents del sistema educatiu han de poder reconèixer la legitimitat dels altres i, alhora, comprometre’s a pensar el sistema en conjunt. És la primera condició per aconseguir un pacte efectiu.
De les reivindicacions particulars a la responsabilitat col·lectiva
Aquesta premissa, que proposem aplicar al conjunt dels agents educatius, també l’hem d’assumir plenament quan parlem del professorat.
El professorat ha de poder pensar la complexitat del sistema, reconèixer les necessitats dels diferents actors i participar en la construcció d’una sortida compartida a la crisi. Però també ha d’acceptar que l’acció sobre el mateix col·lectiu professional ha de tenir una orientació global, capaç d’abordar les diferents dimensions que condicionen l’exercici de la docència.
No n’hi ha prou d’actuar sobre una sola de les variables que expliquen el malestar professional. Retribucions, horaris, recursos, formació, estabilitat de les plantilles, reconeixement professional i avaluació de la funció docent són qüestions relacionades entre si. No es poden tractar com si cadascuna fos independent de les altres.
En un ecosistema tan complex com el que conforma la comunitat educativa, les mesures aïllades poden ser necessàries, però difícilment seran suficients.
Les reivindicacions particulars poden tenir tota la legitimitat i, alhora, no ser suficients per trobar una sortida al problema que tenim entre mans
No hi ha una solució individual ni estrictament sectorial per a un problema que ha esdevingut col·lectiu. Les reivindicacions particulars poden tenir tota la legitimitat i, alhora, no ser suficients per trobar una sortida al problema que tenim entre mans.
Que hi ha un problema amb el professorat és evident. Que el professorat és una peça clau per impulsar una possible alternativa a la crisi del sistema educatiu també ho és. Però aquestes dues afirmacions no s’han de confondre ni s’han de contraposar.
La crisi educativa no es pot abordar al marge de la millora de les condicions professionals del professorat. I el malestar docent no es resoldrà només negociant les condicions de treball, si no es recuperen també el sentit de la funció educativa, el reconeixement social i professional i la confiança en la possibilitat de transformar l’escola.
Això ens obliga a plantejar una qüestió de fons: com podem passar d’una negociació entre interessos parcials, encara que siguin legítims, a un compromís col·lectiu amb la qualitat i el futur de l’educació?
Una crisi acumulada que no es pot reduir a un problema de resultats
El malestar del professorat és un símptoma de les problemàtiques que el sistema educatiu arrossega des de fa dues dècades, com a mínim.
Hi han contribuït diversos factors, interrelacionats entre si: els canvis en la composició social, cultural i econòmica de l’alumnat i de les seves famílies; l’augment de la diversitat a les aules; l’increment de les demandes que la societat adreça a l’escola; les retallades profundes a partir del 2010, amb la pèrdua de condicions de treball, la disminució de les plantilles i la reducció del poder adquisitiu; la inestabilitat de les polítiques educatives i la manca de continuïtat i de direcció compartida de les actuacions de l’Administració; les disputes partidistes amb la pèrdua de significat i de reconeixement dels serveis públics, entre els quals hi ha, naturalment, l’escola.
Aquests factors no han actuat de manera aïllada. S’han reforçat mútuament i han contribuït a configurar una situació extremament complexa, caracteritzada per l’augment de la pressió sobre el professorat, l’increment de les demandes i la complexitat de les aules, i una sensació creixent de pèrdua de reconeixement professional. Tot plegat, sense que s’hagi produït una resposta equivalent en recursos, suport i capacitat d’actuació.
No es tracta de negar les responsabilitats que corresponen al professorat ni de presentar-lo com un col·lectiu aliè als problemes de l’educació. Es tracta d’entendre que no podem exigir-li que resolgui, amb el seu esforç individual, problemes que tenen causes estructurals i que depenen de decisions polítiques, administratives i socials.
I això tampoc no vol dir que no entenguem que el professorat ha de constituir un col·lectiu de professionals implicats, compromesos i actius en la renovació pedagògica i la millora constant i en profunditat de la seva professió i de l’escola en general.
Necessitem obrir un debat compartit sobre quina funció docent volem
Tampoc no podem reduir la crisi educativa als resultats de les proves PISA. Aquests resultats poden aportar informació rellevant, però només ofereixen una perspectiva parcial de la realitat. Massa sovint, es converteixen en titulars i arguments de confrontació que alimenten el pessimisme, assenyalen culpables i afegeixen pressió sobre els centres.
Les dades haurien de servir per ajudar les escoles a reflexionar sobre la seva pràctica i orientar les decisions de millora, en relació amb altres indicadors i amb el coneixement que tenen els professionals de la realitat educativa. No haurien de convertir-se en projectils que els diferents actors es llancen els uns als altres a través dels mitjans de comunicació i les tribunes d’opinió.
La qüestió no és negar els problemes ni defugir l’avaluació, sinó utilitzar el coneixement per comprendre millor la realitat i intervenir-hi amb més encert.
Per això, la crisi educativa no es pot plantejar al marge de la millora de la situació del professorat. Més enllà de les reivindicacions particulars, necessitem obrir un debat compartit sobre quina funció docent volem, quines responsabilitats estem disposats a assumir, quines condicions professionals i materials les fan possibles i quin paper ha de tenir el professorat en la transformació del sistema educatiu.
Una aliança per construir un projecte compartit
L’escola i l’educació, si volem que siguin una aposta de futur, han de caracteritzar-se per ser un projecte compartit.
El bé comú que representa l’educació no és una simple suma d’interessos particulars, i encara menys corporatius. Tampoc no es pot construir a partir d’un repartiment de concessions destinat a amagar o ajornar els conflictes. Un pacte no és efectiu perquè tothom n’obtingui alguna cosa, sinó perquè els acords permeten avançar en una direcció compartida. Aquesta és la dificultat principal: assumir la responsabilitat de construir una solució col·lectiva i acceptar les conseqüències que se’n deriven.
Està disposat el professorat a assumir aquesta responsabilitat? Estan disposats els sindicats a incorporar a les seves reivindicacions una visió global del sistema? Estan disposades les direccions i les famílies a participar en una reflexió que vagi més enllà de les seves demandes immediates? I, sobretot, està disposada l’Administració educativa a assumir, garantint-ne la continuïtat, els compromisos, les decisions i les transformacions que aquesta aliança exigeix? Són interrogants que planen sobre el debat que ha de liderar el Consell d’Educació de Catalunya, impulsant-lo i garantint al màxim la pluralitat i la visió conjunta.
Perquè una aliança d’aquesta mena no pot consistir a demanar al professorat que s’impliqui més sense modificar les condicions en què treballa. Tampoc no pot limitar-se a oferir millores laborals sense afrontar els problemes que dificulten l’exercici de la funció educativa.
La proposta és construir una aliança en què la millora de les condicions professionals del professorat i la millora de l’educació siguin dues cares d’un mateix compromís. No es tracta de demanar al professorat que renunciï a les seves reivindicacions en nom de l’educació, sinó d’aconseguir que les millores professionals i les transformacions educatives avancin conjuntament.
Això exigeix reconèixer els interessos legítims de cadascú, però també identificar els objectius compartits, establir prioritats i concretar responsabilitats. Exigeix passar de la negociació puntual a un procés sostingut de treball, amb objectius, recursos, terminis i mecanismes d’avaluació.
La proposta és construir una aliança en què la millora de les condicions professionals del professorat i la millora de l’educació siguin dues cares d’un mateix compromís
La cita bíblica ens recorda la necessitat del reconeixement mutu i la interdependència. La llegenda de la veritat repartida ens convida a reconstruir col·lectivament allò que cap persona no pot conèixer tota sola. Totes dues històries ens porten a una mateixa conclusió: només podrem afrontar la complexitat de la crisi si som capaços de construir una comprensió compartida i actuar en conseqüència.
Però aquesta aliança no pot quedar-se en una declaració de principis. Ha de tenir continguts concrets, palpables i verificables. Ha de produir millores reals en el servei educatiu i incidir en el malestar professional, recuperant la confiança del professorat en la seva feina i en la possibilitat de contribuir a la transformació de l’escola.
De res no servirà resoldre alguns dels aspectes que originen el malestar si no som capaços de modificar les condicions generals en què s’exerceix la docència i de recuperar un compromís efectiu amb la millora de l’escola a Catalunya.
Sis àmbits per concretar l’aliança
L’aliança hauria de basar-se en acords bàsics i productius sobre sis àmbits que s’han de tractar de manera autònoma i, alhora, interrelacionada. Aquests àmbits els explicitaré en un proper article en aquesta mateixa secció.
