Entre el 27 de febrer i el 28 d’abril de 2026, 872 professionals de l’educació de tot Catalunya van respondre l’enquesta que el Projecte Abril de la Fundació Neus Català va impulsar per saber com es viu als centres l’ús dels mòbils, quin pes hi tenen les xarxes socials i de quina manera hi arriben els discursos d’odi. El 78,7% percep que aquests discursos han augmentat entre l’alumnat en els darrers cursos. Només tres persones, en tota la mostra, creuen que han disminuït.

La percepció del professorat coincideix amb les xifres oficials. El Ministeri de l’Interior va registrar el 2025 el nombre més alt de delictes i incidents d’odi des que hi ha sèrie, 2.417 fets, un 23,6% més que l’any anterior. A Catalunya, el 20% de les persones denunciades per delictes d’odi el 2024 eren menors d’edat. A les xarxes, l’OBERAXE va detectar més de 779.000 missatges d’odi entre gener i novembre de 2025, la majoria adreçats contra persones del nord d’Àfrica. Ara bé, el que passa a les aules no neix a les aules i per entendre-ho cal mirar-ne l’entorn.

Una finestra que es mou

La historiografia ens recorda que el feixisme no va conquerir el poder en solitari. Robert O. Paxton va mostrar que Mussolini i Hitler van ser convidats a governar per elits conservadores convençudes que els podrien controlar. El concepte de feixistització, per la seva banda, descriu com una societat pot desplaçar-se cap a l’autoritarisme molt abans que existeixi cap règim feixista. La normalització del llenguatge i la complicitat de la dreta convencional en són els mecanismes principals.

Avui aquest desplaçament té nom, la finestra d’Overton. La «prioritat nacional» era fa pocs anys un eslògan de Vox i ara és una clàusula en els acords de govern del PP i Vox a Extremadura, l’Aragó i Castella i Lleó. A Catalunya, el baròmetre del CEO de juliol de 2026 atorga a Aliança Catalana entre 23 i 25 escons. Si s’hi sumen els de Vox, l’extrema dreta passaria dels 13 diputats actuals a tenir-ne entre 35 i 38.

Bona part d’aquest moviment passa per les pantalles. Un estudi de la University College London i la Universitat de Kent (2024) va comprovar que el contingut misogin que TikTok recomanava a comptes de nois adolescents passava del 13% al 56% en només cinc dies. Els algoritmes no radicalitzen automàticament ningú, però fan omnipresent un tipus de contingut que abans quedava als marges. L’odi deixa de ser una cosa que es busca i es converteix en una cosa que et troba.

Sí a la prohibició, però no n’hi ha prou

L’enquesta mostra un suport molt ampli a la restricció del mòbil als centres. El 86,8% del professorat s’hi mostra favorable. La mostra, majoritàriament de centres públics i amb un biaix cap a l’esquerra en l’autoubicació ideològica, s’ha de llegir amb prudència, però en aquesta qüestió el consens travessa totes les sensibilitats. Les dades indiquen també que la claredat de la norma importa. El compliment és notablement més alt quan la prohibició és total (4,82 sobre 6) que quan és parcial (3,53) i els docents en destaquen efectes com l’augment de l’atenció (74,8%) i de la interacció presencial (72,8%).

Aquest suport, però, és condicionat. El 77,8% considera que la prohibició no és suficient si no s’acompanya d’educació digital i mediació i només un 7,2% la creu suficient per si sola. La principal limitació que s’hi assenyala és que desplaça el problema fora del centre sense abordar-lo (38,6%). El mòbil desapareix de l’aula, però l’algoritme continua esperant l’alumne a la sortida. Amb la prohibició de les xarxes per a menors de setze anys que ha anunciat el Govern espanyol passa una cosa semblant. El 80,2% del professorat hi està d’acord, però un de cada cinc docents creu que l’impacte serà molt baix o nul. En les respostes obertes apareix sovint el risc d’un ús encobert, amb edats falsejades o comptes de tercers, que faria encara més difícil acompanyar l’alumnat.

Masclisme, racisme i enaltiment del feixisme

El 70,9% del professorat atribueix a les xarxes un paper alt en la difusió dels discursos d’odi. Quan se li pregunta quins predominen, assenyala el masclisme i la misogínia (83,6%), el racisme i la xenofòbia (76,6%), l’enaltiment del feixisme (58,4%) i la LGTBI-fòbia (50,1%). Que gairebé sis de cada deu docents que detecten un augment identifiquin l’enaltiment del feixisme entre el seu alumnat, cinquanta anys després de la mort del dictador, hauria d’interpel·lar el conjunt de la societat. La preocupació es concentra a l’ESO i al batxillerat, on el 62% del professorat detecta clarament un increment, gairebé el doble que a primària.

Seria fàcil concloure que el problema és el jovent, però les dades no ho avalen. Segons el Ministeri de l’Interior, la franja d’edat més nombrosa entre les persones autores de delictes d’odi el 2025 era la de 26 a 40 anys. Els adolescents aprenen del que veuen fer. I veuen responsables polítics que parlen d'»invasió» i de «remigració» en horari de màxima audiència, creadors de contingut adults que han fet de la misogínia un negoci i famílies que reprodueixen, sovint sense adonar-se’n, els mateixos prejudicis que després alarmen a l’aula.

Per això entenem l’educació com un ecosistema que inclou l’escola, però també l’esplai, el club esportiu, el carrer, la casa i la pantalla. Si el discurs d’odi arriba per tots aquests canals, la resposta no pot recaure únicament sobre l’escola. Els mateixos joves ho saben. Més de la meitat de l’alumnat enquestat per UNICEF el 2025 reclama més educació digital i més acompanyament de les persones adultes.

Un professorat que se sent sol

Potser la dada més inquietant de l’enquesta és la que parla de la solitud del professorat. Només el 6,7% troba en les famílies un suport real per intervenir de manera coordinada davant dels discursos d’odi, mentre que un 12,3% afirma que les mateixes famílies els reprodueixen. Aquesta solitud arriba en un moment de desgast extrem. El curs 2025-2026 ha estat el de més conflictivitat docent en una dècada, amb unes ràtios que a l’ESO es mantindran en 30 alumnes fins al curs 2027-2028, una despesa educativa del 3,86% del PIB que queda lluny del 6% que fixa la LEC i un currículum en què hi ha docents que només poden dedicar un parell de setmanes a explicar qui va ser Franco. Quan se’ls pregunta què necessiten, els docents reclamen pensament crític i alfabetització mediàtica, més història i memòria democràtica, treball amb les famílies i, sobretot, temps, recursos i formació.

A tot això s’hi suma la pressió d’una suposada neutralitat. Al País Valencià, un pacte entre el PP i Vox ha encarregat a la Inspecció educativa que vetlli per la «neutralitat ideològica» dels docents a partir de denúncies externes. L’educació no ha estat mai neutra. La igualtat entre homes i dones, la dignitat de les persones migrades o el caràcter dictatorial del franquisme no són opinions controvertides. Són consensos democràtics que l’escola té l’obligació de defensar.

I llavors, què fem?

Les mesures restrictives són necessàries, però no són suficients. Dues terceres parts del professorat (67%) consideren que només funcionen si s’acompanyen d’educació crítica. Cal exigir a les administracions que compleixin el 6% del PIB en educació, que redueixin de debò les ràtios i que garanteixin temps curricular per a la memòria democràtica. Cal exigir a les plataformes que responguin del disseny dels seus algoritmes. I cal, sobretot, que les persones adultes assumim la nostra responsabilitat com a referents.

Des del Projecte Abril continuarem acompanyant els centres amb processos d’assessorament complets i formació docent. Aquesta tardor presentarem amb Mediam una guia contra els discursos d’odi que dedica una atenció especial al treball amb les famílies, justament el front on l’enquesta mostra més mancances.

Neus Català va dedicar bona part de la seva vida a explicar a les noves generacions el que havia viscut a Ravensbrück. El professorat que ha respost aquesta enquesta ens diu que les aules estan canviant i que les eines de què disposa no són suficients. Escoltar-lo és el primer pas. El segon és no deixar-lo sol.