Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Educació emocional li diem a l’escola, potser la nostra classe política hauria d’assistir a les nostres aules per aprendre a no fer malbé el que s’hauria de cuidar.
Aquest sentir és, segurament, el de moltes docents madrilenyes. Sento frustració, tristesa, enuig i incomprensió. Però també agraïment. Agraïment a les famílies que han comprès que aquesta lluita no és només del professorat. A les AFAS i AMPAS que organitzades han estat acompanyant-nos. I les companyes i els companys que, malgrat tenir sensibilitats polítiques molt diferents, hem estat capaços de caminar en la mateixa direcció perquè compartim una convicció senzilla: l’escola pública mereix una mica millor. Perquè això és precisament allò que s’està reivindicant.
Millors condicions per a l’escola pública
Les reivindicacions de la comunitat educativa madrilenya convergeixen en una mateixa idea: millorar les condicions d’ensenyament i aprenentatge a l’escola pública mitjançant la reducció de ràtios i càrrega lectiva, el reforçament de les plantilles i de l’atenció a la diversitat, la lluita contra la segregació escolar, la recuperació del poder adquisitiu perdut, la reducció de la burocràcia, la millora de les infraestructures. A aquestes demandes comunes se sumen reivindicacions específiques per a la formació professional, l’educació especial i els serveis d’orientació educativa.
Tot i això, el debat públic s’ha vist desplaçat de les reivindicacions als insults. I aquest desplaçament del debat no ha estat casual. Ha estat alimentat des de les mateixes institucions madrilenyes pels qui haurien d’estar buscant solucions al conflicte.
Durant aquestes setmanes els qui participem a la vaga hem hagut d’escoltar com se’ns deia: cor rociero, activistes, radicals, violents, feixistes o integrants d’una suposada «màfia sindical». Fins i tot la mateixa Conselleria ha arribat a acusar el comitè de vaga de comportaments mafiosos utilitzant el terme de “pràctiques mafioses”. Resulta difícil no percebre una contradicció profunda quan fa tot just unes setmanes a l’inici del curs escolar el mateix professorat era felicitat pels bons resultats educatius i per la seva contribució a l’informe PISA, mentre que avui és assenyalat com a responsable del conflicte i descrit amb termes propis de la delinqüència organitzada.
No s’hauria de normalitzar que una administració pública desacrediti d’aquesta manera els que exerceixen un dret constitucional com és el dret a la vaga.
La vaga no és una anomalia del sistema democràtic; al contrari, és una de les garanties. L’article 28.2 de la Constitució espanyola reconeix expressament el dret de vaga, i la normativa que el desenvolupa estableix, a més, l’obligació de negociar per intentar assolir acords. Des del moment en què es registra un preavís de vaga, les parts han de seure a dialogar i cercar solucions. La comunitat educativa va realitzar aquest preavís al juny.
La consellera d’Educació ha intentat traslladar a la comunitat educativa la idea que el conflicte està sent negociat perquè manté reunions amb la Mesa Sectorial i aborda qüestions com ara la carrera professional docent. Tot i això, aquestes negociacions no responen a les reivindicacions que motiven aquesta vaga ni substitueixen l’obligació de dialogar amb el comitè de vaga, legítim representant del conflicte.
Per això resulta especialment preocupant la insistència a presentar la taula sectorial com a únic interlocutor vàlid. La realitat jurídica és una altra. La representació d’una vaga correspon al comitè de vaga, elegit específicament per gestionar aquest conflicte concret. No és una qüestió de preferències polítiques ni sindicals; és una qüestió de legalitat. L’Administració no pot triar unilateralment amb qui vol negociar ni ignorar qui ha estat designat legítimament per representar les persones en vaga.
La Conselleria evita negociar
Quan la negociació se substitueix per la desqualificació, el problema deixa de ser només educatiu. Es converteix en un problema democràtic. Se’ns va acusar des del principi de fer una vaga política. Tot i això, la política consisteix precisament a escoltar, negociar i assolir acords. Qui es nega a fer-ho no està despolititzant el conflicte; està renunciant a exercir la responsabilitat política.
A aquesta despolítica se sumen actuacions policials que molts participants hem percebut com a desproporcionades per a una mobilització integrada fonamentalment per docents, famílies i estudiants, així com detencions que han generat preocupació i incomprensió dins de la comunitat educativa. Resulta difícil comprendre que els que reclamen més recursos per a les aules siguin tractats com a problema d’ordre públic.
Potser el més dolorós és constatar fins a quin punt s’ha degradat el debat sobre l’escola pública. Una administració s’hauria de sentir interpel·lada quan milers de professionals alerten que les condicions educatives es deterioren. Hauria d’escoltar, negociar i proposar solucions. En lloc d’això, assistim a una estratègia que sembla orientada a qüestionar la mateixa legitimitat dels qui protesten. Només volen guanyar el relat mediàtic, no els importa la qualitat dels serveis públics.
Defensar l’educació pública no és una activitat mafiosa
Jo no formo part de cap màfia. Sóc docent. No parlo des d’una teoria política ni des d’un despatx. Parlo des d’una aula. Parlo des de l’experiència de qui veu cada dia com augmenten les necessitats mentre els recursos i la inversió resulten insuficients.
I és que no importa o no hauria d’importar el color polític quan parlem de serveis públics essencials.
Tots entenem que la manca de metges, llistes interminables d’espera o la saturació dels hospitals són problemes de la sanitat pública. Amb l’educació passa exactament el mateix: ràtios elevades, manca d’especialistes o recursos insuficients no són problemes del professorat, són problemes d’un servei públic essencial que afecta el conjunt de la societat. Els qui en depenem sabem que són la base d’una societat més justa: l’escala que permet ascendir socialment independentment del codi postal, la identitat, l’origen o la religió, la garantia d’igualtat d’oportunitats, el dret a una educació de qualitat i a una atenció digna en cada etapa de la vida.
Jo no estic en vaga per perjudicar ningú. Cap de les meves companyes no ho està. Estic en vaga perquè crec que l’educació pública es mereix ser defensada quan es deteriora. Perquè callar davant del que passa als nostres centres escolars seria molt més còmode, però també molt més irresponsable.
Senyora Zarzalejo, pot continuar dient-nos activistes, radicals o mafiosos. Podeu intentar reduir una mobilització plural a una caricatura. Però la realitat continuarà sent la mateixa: milers de docents, orientadores, especialistes, professorat d’FP, professionals d’Educació Especial, fa setmanes que estudiants i famílies reclamen una cosa tan revolucionària com que l’educació pública tingui els recursos i la inversió que necessita.
I aquesta demanda mereix respostes, no desqualificacions.


