Autor: Sílvia Urarte

Hi ha imatges que desperten una cosa profunda. Com aquesta en què un grup de nens salta sobre altres ajupits en fila. Un joc conegut per molts noms: “el burro”, “churro, media manga, mangotero”, o simplement “jugar al carrer”. No necessitàvem gaire: ni pantalles, ni joguines sofisticades. N’hi havia prou amb un espai compartit, unes regles acordades en veu alta, i l’energia inesgotable d’estar junts. Jugàvem amb el cos, amb la imaginació, amb el que hi hagués. Érem, sense saber-ho, sostenibles. Avui, en ple segle XXI, parlem de sostenibilitat, d’economia circular, de responsabilitat social. I tot i això, si mirem enrere…