Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa cinquanta anys, com avui mateix, l’hivern era dur als turons de Mugello, a la Toscana italiana. Al llogaret de Sant’Andrea di Barbiana, un capellà de quaranta i pocs anys orienta un petit grup de vuit nois en l’escriptura d’un text que havien començat a redactar l’estiu anterior, el juliol de 1966. Dirigeix aquesta feina amb dificultats, perquè el tipus de leucèmia que va començar a manifestar-se-li set anys abans s’està agreujant i condiciona clarament la seva activitat diària. El text és una carta adreçada a una professora que havia suspès dos antics alumnes de l’escola, en els seus estudis superiors. Lettera a una professoressa, ( “Carta a una mestra”) es publicarà a Florència, al maig de 1967, un mes abans de la mort de Lorenzo Milani, el mestre de Barbiana.
No era la primera carta que escrivia sol o amb els seus alumnes; coneixem la seva activitat i el seu pensament per la seva correspondència. En aquest sentit, Carta a una mestra és l’última de les tres amb les quals un Milani ja malalt s’enfronta al seu entorn: en defensa de l’objecció de consciència (Carta als capellans castrenses, 1965), en el seu al·legat davant el tribunal que el jutja per aquesta posició respecte a la militarització (Carta als jutges, 1965), i en la denúncia d’una institució educativa que expulsa i menysprea als joves de les classes populars (Carta a una mestra, 1967). Com és sabut, la carta als jutges va ser llegida en el judici pel seu advocat, a causa del precari estat de salut de Milani. És el text conegut com “l’obediència ja no és una virtut”. Va ser absolt en primera instància i condemnat en sentència definitiva, un any i mig després de la seva mort.
A Barbiana hi arribaven poques cartes, pràcticament només les ordres d’allistament obligatori. Milani comparteix la seva correspondència amb els alumnes de l’escola. En resposta a una carta d’una jove estudiant napolitana, Lorenzo Milani escriu: “Potser no t’agradarà que la teva carta sigui llegida pels nois, però pensa que els fa bé. Són xavals, pobres, de muntanya, de 12 a 16 anys. Ja t’ho he dit, visc per a ells, tota la resta són instruments perquè la nostra escola funcioni. Fins i tot les cartes als capellans castrenses i als jutges són episodis de la nostra vida i serveixen per ensenyar als nois l’art d’escriure; és a dir, d’expressar-se; és a dir, d’estimar els altres; és a dir, de fer escola”.
En els seus escrits, Milani i els nois apunten el fet que la institució educativa exclou o ja no deixa entrar al sistema als sectors més humils de la societat. I el llenguatge és un instrument d’exclusió. Però també pot ser l’eina que permeti subvertir un sistema que deixa persones humils sense paraules. I a això es dediquen a Barbiana, escrivint cartes per empoderar –com diem ara– i per assenyalar una societat que no els vol.
L’impacte de Carta a una mestra va ser enorme i no només a Itàlia. Una mostra en són els més de 33.000 exemplars venuts a Espanya els anys setanta entre les vuit edicions en castellà i les tres en català, segons José Luis Corzo, un dels millors coneixedors de la trajectòria de Milani. Personalitats del seu temps tan dispars com Erich Fromm o Pier Paolo Pasolini van prestar atenció i respecte a aquestes poques pàgines enviades des d’una aldea toscana.
La carta continua vigent, criticada i elogiada; molestant en la seva radical simplicitat. Pot llegir-se com una flamarada singular en un context molt particular, sense més; pot llegir-se com un símptoma del que el 68, pocs mesos més tard, amplificaria de moltes maneres i des d’altres sectors socials; o pot llegir-se com un recordatori per avui, en la societat del precariat i de la desigualtat creixent: “He après que els problemes dels altres són els meus. Sortir-ne, tots junts, és una qüestió política. Sortir-ne, en solitari, és avarícia”. En això estem.
