Opinió

Camins emocionals. Quan escola i família caminen plegades

Educar en el món de les emocions és un camí compartit, és a dir, escola i família en són les aliades per construir un entorn on els infants aprenen a reconèixer, gestionar i expressar els seus sentiments. A l’Escola Meritxell de Mataró, vivim de prop aquesta col·laboració, observant com les emocions esdevenen un fil conductor que uneix la vida familiar amb l’experiència escolar. 

Quan parlem d’educació emocional, és fàcil imaginar una escola on tothom s’expressa amb serenor, on cada emoció troba el seu espai i on tots els conflictes acaben amb abraçades. Però la realitat és més complexa. El nostre projecte d’intel·ligència emocional a l’Escola Meritxell neix, precisament, d’aquesta complexitat quotidiana: del soroll de l’aula, de les presses, dels malentesos, de les mirades que no sempre arriben a temps. 

Per entendre d’on partim i, tal com planteja Bisquerra (2003), l’educació emocional és un procés educatiu continu que busca desenvolupar competències per a la vida: la consciència, la regulació i l’autonomia emocional. Aquesta mirada pren una importància especial a les primeres etapes de primària, moment en què les bases emocionals comencen a consolidar-se i on el paper de l’escola és clau per orientar-les.

Des d’aquesta perspectiva, a la nostra escola hem volgut comprendre com viuen i gestionen les emocions els infants dins i fora de l’aula. La intel·ligència emocional, segons el model de quatre branques de Salovey i Mayer (2000) (percepció, facilitació del pensament, comprensió i regulació emocional), ens ha servit de marc per analitzar aquesta realitat. 

En aquest punt, com a professionals ens plantegem: com podem ajudar un infant a posar nom al que sent? Com podem fer que entengui per què s’enfada amb el seu germà, o per què li costa demanar ajuda? Aquestes preguntes van ser el punt de partida del nostre estudi sobre la intel·ligència emocional i les relacions familiars i entre iguals.

Escoltar allò que no sempre es diu

Amb una mostra de 91 alumnes de 1r i 3r de primària, vam voler mirar més enllà del que passa a l’aula. Sabíem que les emocions dels infants no s’acaben quan sona el timbre: continuen a casa, als àpats, als deures, a les discussions entre germans…

Per això, vam proposar dos qüestionaris (un sobre la gestió emocional familiar i un altre sobre la gestió entre iguals) i una eina simbòlica: la metàfora dels camins. Els infants van representar amb línies, corbes, pedres, herba i colors depenent de com percebien la relació amb cada membre de la seva família.

Aquest exercici aparentment senzill va obrir finestres que no esperàvem. En molts casos, la mare apareixia com la figura més propera, mentre que la relació amb els germans era la més conflictiva.

Quan l’emoció passa pel grup

A l’escola, en canvi, les dades mostraven una realitat diferent. Els alumnes de 1r mostraven una gran capacitat d’identificació emocional, i els de 3r una millor gestió entre iguals. És a dir, reconeixien millor el que sentien i aprenien, a poc a poc, a posar-hi límits, a compartir-ho o a regular-se.

Aquest progrés no és fruit de la casualitat, sinó del treball constant que fem des de fa anys amb els projectes d’intel·ligència emocional de la nostra escola, els quals s’imparteixen des de I5 (etapa d’infantil). Tot això i amb ajuda de la feina de les nostres mestres en el seu dia a dia, acaba configurant una cultura emocional comuna.

Però també hem descobert els límits: hi ha dies en què res sembla funcionar, moments en què els infants no volen parlar, o situacions familiars que ens superen. En aquest sentit, hem après que el paper del docent no és resoldre-ho tot, sinó acompanyar sense pressa.

Diàlegs que construeixen

A més d’això que acabem de comentar, creiem que el treball que es fa amb les famílies des de la nostra escola és fonamental. Tots els professionals vetllen per transmetre la comunicació amb calidesa i fermesa. Les reunions, les converses informals a l’entrada i sortida de l’escola, els moments compartits amb mares i pares ens permeten entendre millor a cada infant i ajustar la nostra intervenció. Com indiquen recerques de Zins i Elias (2006), la implicació familiar incrementa l’eficàcia de l’educació emocional, i reforça els vincles entre l’escola i la llar. 

Les especialistes del Departament Psicopedagògic de l’escola, col·laborem estretament amb les famílies, oferint vies de comunicació, compartint observacions, estratègies i recursos. Aquest intercanvi no només beneficia els infants, sinó que també enriqueix la comunitat educativa, creant un sentiment de corresponsabilitat i de confiança mútua. 

També observem com els infants interactuen entre ells, com resolen conflictes i com expressen la seva empatia. Acompanyant-los en aquests moments, intentem oferir eines per reconèixer les seves emocions, posar paraules al que senten i buscar solucions respectuoses. La teoria de Goleman (1995) sobre intel·ligència emocional ens recorda que aquestes competències són clau per a la vida adulta i que l’escola és un lloc privilegiat per desenvolupar-les. 

Estratègies concretes

Anteriorment, hem parlat del model de Salovey i Mayer (2000), el qual s’articula en quatre branques. En la pràctica, aquestes branques es barregen i es confonen. Un infant pot identificar perfectament que està trist, però no saber què fer amb aquesta emoció. Els resultats del nostre estudi apunten que la gestió emocional tendeix a ser més eficaç a l’escola que a casa, un fet comprensible si tenim en compte que a casa, les emocions conviuen amb el ritme quotidià, que pot ser més canviant. Tot i això, el paper de les famílies és clau: són qui ofereixen el primer model d’acompanyament emocional, creen espais de confiança i proporcionen un vincle afectiu que sosté els infants en el seu dia a dia. Aquesta complementarietat (escola i família) és la que realment potencia el desenvolupament emocional.

Com ja assenyalen Cassullo i García (2015), el clima familiar influeix profundament en el desenvolupament emocional dels infants. Les relacions intrafamiliars, especialment entre germans, són un terreny on la convivència i la rivalitat sovint es barregen. I és en aquesta complexitat on els infants practiquen (sense saber-ho) la regulació emocional més autèntica.

Des de l’escola el que fem per potenciar l’educació emocional, és incorporar activitats com la lectura de contes, els jocs de rol, les converses guiades i les dinàmiques de grup-classe dels nostres projectes d’intel·ligència emocional. Aquestes estratègies permeten als infants explorar sentiments, identificar emocions i practicar l’empatia en contextos segurs i estructurats. 

També utilitzem recursos materials que faciliten la comprensió de les emocions i els seus efectes. L’ús d’aquests materials, com ara l’espai de la calma, és fonamental pel desenvolupament emocional (Bisquerra, 2003). 

Un procés que no s’acaba

L’experiència ens ha ensenyat que l’educació emocional no és una fita, sinó un camí obert, ple de trams fàcils i altres de més difícils.  I que, com en tot aprenentatge significatiu, l’important no és arribar, sinó continuar construint plegats. Al cap i a la fi, educar emocionalment és això: fer que cada infant pugui habitar les seves emocions sense por i amb sentit. I, d’alguna manera, que tots (mestres, famílies i alumnes) aprenguem a fer el mateix.

Reflexions finals

Els resultats ens recorden que educar emocionalment és un procés profundament humà i, per tant, imperfecte. Hem vist famílies que fan un esforç immens per acompanyar, i mestres que sostenen situacions que no sempre tenen una solució immediata. Tot plegat confirma que les emocions no segueixen una línia recta i que, sovint, educar vol dir acceptar aquest desordre i aprendre a llegir-hi oportunitats.

També hem comprovat que la clau és tenir vincles sòlids. Quan família i escola comparteixen mirada, l’infant té un terreny més segur on créixer. Quan els adults es comuniquen amb calma, els infants ho noten. I quan ens equivoquem (perquè passa) i ho fem des de la voluntat de reparar, també estem educant. 

Aquest projecte ens reafirma una idea senzilla però fonamental: la intel·ligència emocional no és només una competència a ensenyar, és una manera d’estar junts. I aquest camí, per llarg que sigui, val la pena recórrer-lo plegats. 

Referències bibliografiques

Bisquerra Alzina, R. (2003). Educación emocional y competencias básicas para la vida. Revista de Investigación Educativa, 21(1), 7–43. 

Mayer, J. D., Salovey, P., & Caruso, D. R. (2000). Models of emotional intelligence. In R. J. Sternberg (Ed.), Handbook of Intelligence (pp. 396–420). Cambridge University Press.

Salovey, P., & Mayer, J. D. (1990). Emotional intelligence. Imagination, Cognition and Personality, 9(3), 185–211. 

Goleman, D. (1995). Emotional intelligence. Bantam Books.