Opinió

Català per a tothom?

Aquesta experiència la vaig començar amb una companya, fent de voluntari, a través del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL). La meva tasca era conversar amb les dones, per consolidar el que havien après a les classes de gramàtica que unes setmanes abans havien fet. Quan vam acabar les setmanes establertes per practicar català, ens vam adonar que en les poques setmanes que havíem conversat amb les educandes, no era possible que elles poguessin arribar a dominar prou bé el català, com per a comunicar-se amb una mica de confiança. Més si tenim en compte que moltes de les dones no havien anat mai a l’escola i, majoritàriament, quasi no parlaven cap llengua llatina. Hi havia dones que feia anys que vivien a Catalunya i d’altres que havien arribat feia pocs mesos. Vam allargar les classes fins a finals de juny pel nostre compte i amb suports puntuals de Serveis Socials i de la biblioteca del municipi.

Quan al juny vam acabar el curs, les dones ens van demanar si podíem continuar amb les classes al setembre. Aquesta situació ens va portar a decidir que el curs vinent calia continuar amb la nostra tasca educativa. Al municipi no hi ha escola d’adults i les aprenents no es veien preparades per iniciar el bàsic 1 que s’imparteix des del CPNL. Així que a l’inici del següent curs, vam tornar a fer formació sota el paraigua del CPNL.

El nombre de dones que venien a aprendre català va arribar a prop de la cinquantena (un nombre important, si tenim en compte que en acabar el curs passat eren una dotzena). La nostra feina s’anava multiplicant i la relació que estàvem teixint ens portava també a ajudar-les en diversos aspectes, més enllà de l’ensenyament del català i ens adonàvem de les desigualtats que viuen.

La nostra feina s’anava multiplicant i la relació que estàvem teixint ens portava també a ajudar-les en diversos aspectes, més enllà de l’ensenyament del català

Va arribar el mes de desembre del mateix any i una responsable del CPNL ens va comunicar que ells no podien assumir el tipus de formació que fèiem. Resumint, ens va dir que l’alfabetització en català no era la seva tasca i que el tipus de formació al llarg d’un curs sencer no era el seu model. Això sí, va reconèixer la conveniència del treball que nosaltres fem. Quina contradicció! Nosaltres vàrem indignar-nos: ens deixaven penjats a finals del primer trimestre, ens tancaven com a institució el seu suport en el dia a dia i, en conseqüència, ens convidaven a buscar-nos la vida. Justament aquells dies, entesos i mitjans de comunicació es feien ressò del pas endarrere que està fent el català i deien que calia treballar per impulsar-lo a tots els nivells i, ara, el CPNL ens donava l’esquena? Quin joc de disbarats! Nosaltres el que sí sabíem és que les dones ens  esperaven  a la pròxima classe i no les podíem abandonar!

El passat octubre vam començar el tercer curs amb el suport de Llagostera Solidària. Moltes de les aprenents que varen començar continuen venint a classe i s’han incorporat d’altres. Unes poques han assolit el nivell que els ha permès anar als cursos que es fan des del CNPL.

Tota aquesta llarga descripció de la nostra experiència, l’he fet per posar en relleu la poca implicació dels responsables polítics i tècnics, a l’hora de posar l’aprenentatge del català a l’abast de tothom i la feble resposta a les necessitats formatives que té un bon nombre de les persones que en els darrers anys han arribat a Catalunya. Unes persones a les quals, en general, no hem acollit, ni escoltat, ni acompanyat en el seu procés d’arrelament i coneixement de la nostra societat. Una necessitat que es veu més necessària en el cas de les dones, ja que elles són les que tenen el contacte amb l’escola, amb els serveis sanitaris i amb els socials. Unes dones que tenen moltes portes tancades per poder formar part activa de la població. No poden treballar perquè no els ho permet la legislació, tenen permís de residència, però no de treball i tots sabem que una de les vies per poder participar activament en la societat i d’alguna manera adherir-s’hi, és tenir totes les portes obertes i poder gaudir d’oportunitats per a formar-se, treballar, votar en les eleccions…

Elles són les que tenen el contacte amb l’escola, amb els serveis sanitaris i amb els socials

Segons la meva experiència, aquestes dones, tot i viure situacions injustes, volen aprendre el català, una llengua que malauradament, en part, no necessiten, en una societat on el castellà  avança, entre altres raons, pels descuits i la mala gestió dels responsables que diuen volen fer, de la nostra, una llengua que sigui de i per a tothom.

Diverses veus, segur que vosaltres també les heu sentit, titllen els nouvinguts d’ignorants, de no voler formar part de la societat de recepció, d’estar tancats en el seu món religiós, de no voler-se “integrar”. Aquestes veus i d’altres, ignoren o menystenen les dificultats de molts dels habitants originaris de diversos països pobres que ara viuen entre nosaltres. Arriben a Catalunya empesos per greus situacions que nosaltres ni ens imaginem. S’obvia que els primers passos es dirigeixen a sobreviure i, amb sort, trobar una feina. En aquesta situació, si no se’ls acompanya, l’interès per l’aprenentatge d’una llengua que sovint no sabien ni que existia es fa complicat.

Les dones amb les quals compartim el mutu procés d’ensenyament i aprenentatge, són dones admirables, valentes i que lluiten i han lluitat des d’una acusada desigualtat, a diversos nivells, per fer-se un lloc on elles i les seves famílies siguin respectades i, sempre pensant, que tant de bo, els seus descendents puguin tenir una vida millor que la que elles han tingut. Cosa que no veig fàcil, ja que el racisme i els prejudicis encara marquen molt les relacions entre la ciutadania.

El racisme i els prejudicis encara marquen molt les relacions entre la ciutadania

Volem que el català recuperi espais que de mica en mica ha anat perdent i sovint es posa la mirada en l’escola, com lloc on recuperar el nombre de parlants. Es perd de vista que si, els adults no l’aprenen, els infants i els adolescents no el poden parlar amb els seus progenitors i familiars, entre les altres llengües d’origen, perquè als adults no se’ls ha ofert prou oportunitats per aprendre’l. En aquesta situació el català resta relegat a un escàs espai de socialització. Si una llengua no es parla en els àmbits més propers, difícilment es convertirà en una via de comunicació valuosa.

Cal fer xarxa entre els diversos àmbits formatius per assolir la recuperació del català. Si els adults, en particular les dones d’origen estranger que són les educadores per excel·lència a les famílies, queden exclosos de les polítiques lingüístiques, difícilment es recuperarà el temps perdut i les persones que en els darrers anys han decidit viure a Catalunya, difícilment se sentiran part de la comunitat lingüística, cultural i social que formem els catalanoparlants. A més, continuarem posant fronteres que alimenten els racismes.