Opinió

Centenari del naixement de Lorenzo Milani (1923-2023)

Lorenzo Milani va ser conegut en més de mig món per Lettera a una professoressa (1967), en més de 60 llengües ja fa anys (Unesco) i no signada per ell, sinó pels seus alumnes de Barbiana, a una escoleta perduda a la muntanya florentina, per la qual cosa es va poder mantenir en un segon pla. En canvi, la seva denúncia va retronar per tot arreu: “L’escola només té un problema. Els nois que perd”.

I encara continua sent el més gran dels nostres problemes, que alimenta durant més de 50 anys la contínua edició de Carta a una mestra (en català, espanyol i gallec, i aviat en euskera); perquè l’escola no és selectiva, sinó compensatòria dels últims!

Lorenzo Milani és un pedagog casual, com molts dels millors, i no es va fer a l’Acadèmia ni amb els llibres, sinó en el seu propi entorn. La seva no és una proposta teòrica, pedagògica o didàctica, sinó una resposta concreta feta a mida, primer, de joves rurals i obrers, indefensos davant les modes i seduccions de la massa i, després, a mida d’uns sagals serrans, pastors i llenyataires, perduts per la muntanya. A Calenzano, el seu primer destí parroquial, va crear una escola nocturna i, a Barbiana, que només comptava amb una primària, va crear una secundària per a pocs xavals i aviat la va ampliar amb una formació professional de primer grau, de disseny mecànic i dels idiomes de la Comunitat Econòmica Europea naixent.

Va escriure amb detall el sentit del seu lliurament a la pedagogia –fins i tot com a capellà– en l’únic llibre que va signar, la venda del qual de seguida va prohibir el Sant Ofici vaticà, així com les seves traduccions, per “inoportú”. Amb 475 pàgines de text, anècdotes i gràfics ho va titular Experiències pastorals (1958). Dominar la paraula, hi diu, entendre a tots i poder explicar-se i comunicar-se amb qualsevol és la primera i absoluta necessitat humana. Val la pena per abundar en antropologia –cristiana o no–, en pedagogia i en didàctica. La seva única traducció ara com ara està en castellà (BAC, Madrid 2004).

Carta a una mestra, nou anys després, va aprofundir en aquestes mateixes arrels referides a l’escola bàsica obligatòria i va afegir els seus remeis: no fer repetidors, usar tot el temps i donar una veritable motivació. Però poc abans, el 1965, i al fil de la premsa que llegien junts diàriament a classe, va decidir rebatre públicament a uns capellans castrenses que titllaven de covards els qui es negaven a fer el servei militar obligatori: l’objecció de consciència, deien, és “aliena al manament cristià de l’amor”. El van processar per apologia de delicte i, encara que primer va ser absolt, va arribar la seva condemna –fins i tot per ofensa al cap d’un Estat amic– després de mort (el 1967, amb 44 anys):

“Heu dit als vostres soldats què han de fer si els toca un general del tipus Franco? Els heu dit que no s’ha d’obeir als oficials rebels al seu poble sobirà?”.

“Cal tenir el valor de dir als joves que tots ells són sobirans, que l’obediència ja no és una virtut, sinó la més subtil de les temptacions, que no creguin poder-se escudar amb ella ni davant dels homes ni davant Déu, i que ha de sentir-se cadascun l’únic responsable de tot” (…)

A Espanya, és clar, no vam poder llegir aquestes respostes als castrenses i als jutges, però desbordaven l’àmbit militar i pacifista i entraven en el pedagògic. Potser és la seva obra mestra, i va córrer com la pólvora també fora d’Itàlia. El mateix Eric Fromm va voler escriure sobre Milani i s’hi va posar en contacte.

Tutte li operi (Totes les obres) es van editar el 2017, cinquantenari de la mort de Milani, a la col·lecció Meridians (Mondadori). El segon dels seus dos toms conté un arsenal de 1.109 cartes personals, que trasllueixen les entreteles sorprenents d’un home, capellà i mestre.

El més increïble va ser que aquest mateix any el papa Francesc va pujar fins a Barbiana a visitar la seva tomba i aquella parròquia feta una escola i, sobretot, a reconèixer davant dels muntanyesos que el seu mestre havia estat un bon pastor i un bon rector. Temps enrere s’havien preguntat: “Què haurà fet aquest, quan ens l’envien?”. I ara, el 2023, sota el patronatge del president de la República italiana, s’ha constituït un Comitè nacional per al seu Centenari, presidit per l’exministra Rosy Bindi.

Lorenzo Milani procedia d’una família jueva, no practicant, rica i d’alt nivell intel·lectual universitari. Ell es va fer cristià –mentre estudiava pintura– a 20 anys (1943) i sacerdot catòlic a 24, però pot ser que el laïcisme familiar impregnés, des de la seva infància, la seva raó i els seus escrits amb una neta tonalitat mundana i secular que comporta, almenys, tres conseqüències: una, que a Milani l’entenen perfectament els qui discorren al marge de la religió i de la fe (encara que ell mai les va ocultar ni va dissimular). Dos, que una greu incomprensió per part dels seus superiors eclesiàstics i de molts companys sacerdots el condemnés a l’ostracisme. I tres, haig d’afegir que haver-lo salvat d’això –en els àmbits cultural, pedagògic i bibliogràfic– cal agrair-ho, sobretot, als docents i intèrprets laics; malgrat que no càpiga la falsa dicotomia –mentre augmenten llibres i articles sobre ell– de poder triar entre el pedagog i el sacerdot.

Procedia d’una família jueva no practicant i es va fer cristià i sacerdot catòlic, i pot ser que el laïcisme familiar impregnés la seva raó i els seus escrits amb una neta tonalitat mundana i secular

Tant de bo comprenguéssim millor la naturalesa rara i envejable de la seva conversió i de la seva fe. Com va escriure Dietrich Bonhoeffer, el teòleg alemany màrtir del nazisme: “Només vivint plenament la vida d’aquest món és com aprenem a creure”. Sens dubte, Milani –cristià i capellà fet un gran mestre– va ser un home d’aquest món.

Aquell Lorenzo es va arrencar voluntàriament del seu cervell, la seva vida i el seu estil –no del seu afecte– la mentalitat i la classe social dels Milani.

“He emprat 22 anys per sortir de la classe social que escriu i llegeix l’Espresso i el Mondo. No haig de permetre que tornin a capturar-me ni tan sols un sol dia més. Han de tractar-me com a esnob, dir que soc ingenu i demagog, no honrar-me com a un d’ells. Perquè d’ells no soc”, va escriure en una carta al seu advocat d’ofici l’any 65.

I és que va tenir la sort de viure set anys en la parròquia obrera de Calenzano (1947-1954) i tretze a la de Barbiana (1954-1967), on la seva opció per aquests segons va ser radical per pura anàlisi històrica, no per caritat. Les seves Experiències pastorals les va dedicar als missioners xinesos que tornaran aquí dintre de mil anys a anunciar de nou l’Evangeli.

“No hem odiat als pobres, com la història dirà de nosaltres. Només ens hem adormit. Ha estat entre somnis quan hem fornicat amb el liberalisme de De Gasperi [democratacristià] i amb els congressos eucarístics de Franco. Ens semblava que la seva prudència ens podria salvar”.

La seva major astúcia va consistir, no a ensenyar, sinó a aprendre: “Dec tot el que sé als joves obrers i pagesos als quals vaig donar escola. El que ells pensaven estar aprenent de mi, vaig ser jo qui ho vaig aprendre d’ells. Només els vaig ensenyar a expressar-se mentre ells em van ensenyar a viure”.

I a una persona obstinada a imitar la seva escola li va dir: “Només t’aconsello que miris al teu voltant durant anys i que, més que ensenyar, preguntis. Després, a poc a poc et naixerà entre les mans el necessari”.

A Carta a una mestra apareix una clau de la seva adherència pedagògica a la realitat social, històrica i personal: “Potser es descobreix que la Pedagogia ha de dir-nos una sola cosa. Que els nois són tots diferents, diferents els temps històrics i cada moment d’un mateix noi, diferents els països, els ambients, les famílies… A Barbiana no passava dia sense entrar en problemes pedagògics. Encara que sense aquest nom”. Milani figura entre els grans mestres del segle XX. Per exemple, Cuadernos de Pedagogía (2000) el va incloure entre els onze grans del segle, al costat de Montessori, Ferrer i Guàrdia, Dewey, Giner de los Ríos, Freinet, Neill, Makarenko, Piaget, Freire i Stenhouse.

El Movimiento de Educadores Milanianos (MEM), radicat a Salamanca, és des de 1982 un Moviment de Renovació Pedagògica, la revista trimestral del qual Educar(NOS) –íntegra a https://www.amigosmilani.es– acaba de publicar el seu núm. 100 i convoca un concurs d’escrits sobre Milani per celebrar aquest centenari, a més de la seva oferta de cursos didàctics, panells i textos.

Bibliografia hispana

A més de Carta a una mestra (publicat per diverses editorials) i de Experiencias pastorales (BAC, 2004), L’obediència ja no és una virtut (Rosa Sensat, 2014) i del seu alumne M. Gesualdi, Don Lorenzo Milani. El exilio de Barbiana (PPC, M 2017). Hi ha antologia de cartes i articles, a Educar(NOS) i a J.L. Corzo, Don Milani: la palabra a los últimos (PPC, 2014) i abans Lorenzo Milani, mestre cristià (1981). Diverses biografies, de M. Martí, El mestre de Barbiana (català i castellà; 1972); T. Espigares, Lorenzo Milani (1995); G. García Domingo, Lorenzo Milani (2004).